L'ús dels superlatius

Des que l’Artur Mas i Convergència i Unió van guanyar les eleccions, que s’està parlant a bastament sobre la constitució del nou govern.
I no n’hi ha pas per menys, és cert, ja que les persones designades seran les que tindran unes responsabilitats cabdals (tot i que la resta d’equip que quedarà a l’ombra pot ésser tant o més important que qui doni la cara) en uns moments extremament delicats com els actuals. Gent que haurà d’estirar el carro per pendents pedregosos que esdevindran tot un repte, sense dubte.

Segons es va anunciar des d’un bon principi, la intenció era configurar un govern que inclogués els millors en les respectives especialitats.
És clar que aquest concepte és molt relatiu; tant per definir quin criteri es dóna per graduar aquesta classificació com, posteriorment, per valorar cadascun dels candidats, ja que el subjectivisme esdevé sempre un tret desestabilitzador de la veritat.

Amb el govern resultant tothom hi dirà la seva. Com sempre, apareixeran des dels incondicionals que el trobaran perfecte sense ni tan sols analitzar-lo fins als detractors més acèrrims que en malparlaran pel motiu inversament proporcional, a causa de la mateixa obcecació que proposa el fanatisme.
Però de tot se’n pot parlar (o s’hauria de poder fer) amb calma, serenament i amb el cap fred.

Per tant, de quina forma algú decideix qui és el millor en alguna cosa?
Evidentment, no hi ha manera d’establir un barem per a la subjectivitat de la qual hem parlat abans. Aquest és un concepte estretament vinculat a la manera personal que hom té de concebre el món i a la corretja que representen les experiències o els prejudicis, que retenen les coses en la posició en què allò ha estat percebut anteriorment.

Ara bé, si volguéssim podríem trobar maneres que s’aproximarien molt a l’objectivitat total de cara a valorar la validesa d’alguna persona respecte una tasca/missió determinada.
I és que això es pot dur a terme mitjançant procediments totalment científics. Posats en el cas, res fóra tan fàcil com establir corporativament un mètode numèric normalitzat que converteixi la formació, les aptituds o l’experiència del candidat en simples, inofensives i no-manipulables xifres. Així, amb el resultat d’una suma tindríem a les mans, automàticament, una decisió presa d’una forma responsable i gens partidista.
L’únic treball imaginatiu seria el de programar a priori el mètode per atorgar a cada entrada una conversió a nombre.

Tanmateix, quan els inputs són característiques o relacions humanes res és tan senzill com podria arribar a ésser.
Per exemple, en el cas del nou govern de la Generalitat, quins són els mèrits que han de prevaldre de cara a dictaminar qui són aquests millors? Una bona reputació professional guanyada en l’àmbit de la conselleria/secretaria a ocupar (cosa que seria l’ideal si partíssim estrictament de la missió del Govern) o bé la lleialtat i els serveis prestats al partit (que podria ser en el que es basa la concepció vigent de les agrupacions polítiques com a empreses, fins i tot quan acaben les eleccions i comença la tasca institucional)?

D’altra banda, això de manejar a la lleugera superlatius (com el millor) sembla molt (massa) pretensiós.
Potser seria preferible que Artur Mas i el seu equip comencessin a posar-s’hi amb bona lletra. I el camí per fer-ho no es basa en jugar amb aquests superlatius, sinó en treballar amb el comparatius (que les coses de demà siguin millors que les d’ahir, simplement).

La diferència és que els comparatius exigeixen un referent (cal que B sigui millor que A), mentre que no és així en el cas dels superlatius (en dir que B és el millor, no cal anomenar una realitat prèvia).
I ja sabem per experiència que la propaganda dels polítics no és gaire amant d’haver de demostrar, d’haver de citar referents que els acostin massa al carrer. Per molt que aquestes premisses estiguin sota zero.

Tant de bo, pel nostre bé, que la seva tasca sigui reeixida... I, sobretot, que la nostra tasca abasti els objectius... I tinguem un 2011 molt millor que l’any que aquests dies desterrem!

Ballant la conga salvatgement

Carrers il·luminats per mirades diferents i complicitats retrobades.
I en aquest context d’excepció lumínica, fins i tot les làmpades de colors que hi ha en alguns trams passen desapercebudes, eclipsades per tanta fosforescència.
Són llums que es deixen vèncer per un altre tipus de claror.

Aquest és el paisatge que es dibuixa aquests dies. Com cada any. Puntualment.

En aquest Nadal sorgit del fred viurem la sorpresa.
És cert que és una sorpresa esperada, però des que érem infants que ens estem entrenant perquè ens vingui de nou.
Recordem les preguntes sense resposta (tampoc l’esperaven) que embolcallàvem amb màgia. Així, els interrogants avantposaven la certesa que la il·lusió confirmava a la curiositat. I no calia res més. La joia era (és?) plena.

Passem moments durs. Ens ha sobtat una crisi econòmica que ha dut, alhora, el dèficit en sectors molt poc relacionats amb els temes financers. Potser haurà estat que l’escassetat material ha tingut un efecte sinèrgic que ha arrossegat mals vicis que estàvem covant, accelerant-ne l’esclat.
La qüestió és que també estem sentint l’alenada d’una certa crisi de valors. Se’ns enfonsen efectes que donàvem per perfectament assentats o crèiem impermutables, i qualsevol cosa (fins i tot alguns detalls morals) es pot veure sobtada per l’amenaça del descrèdit o pel dubte.

Per això ens convé una renaixença, un canvi de rumb. Encara que sovint no en siguem conscients, immersos com estem en les presses i en l’haver de tenir temps per resoldre amb urgència afers inexcusables i aquells compromisos socials que se’ns pressuposen, ens calia un cop de timó.
I el Nadal arriba al rescat. Com un oasi de calma, proposa la seva extraordinarietat. Aquella en la qual nosaltres ens barrejarem amb delit per anar a cercar la treva que fins avui no havíem recordat que mereixíem.

Aquests dies ens disfressarem de vailets; criatures regant amb tradicionalitat, expectació i ganes el camp procliu que esdevé aquest estat alterat.
Tió, pessebre, torrons, campanades, Reis Mags, família, bombetes de colors, religió, sobretaules, naixements, arbres guarnits, propòsits i places engalanades... tot junt serà l’immillorable attrezzo per eradicar la monotonia.

També és cert que hi ha aquell a qui disgusta o neguiteja el cau de records que suposen aquestes festes.
La nostàlgia clava la bandera que certifica la seva conquesta. I el pes d’aquells que no hi són, el dels plans que s’han quedat pel camí o el dels projectes que continuen per por o mandra un any més dins de l’escriptori esdevenen un cicló devastador que arrastra els pensaments i atorga un matís agredolç a la situació.

Tanmateix, al capdavall tothom pot abraçar la seva celebració. Un festeig a mida que encabeixi el que cadascú vulgui trobar-hi, amb l’afegitó dels ingredients que millor s’emmotllin a la personalitat i als anhels d’hom.
Tant de bo que, finalment, tots acabem ballant, salvatgement i amb fruïció, al ritme d’aquesta conga que ens proposa la música del Nadal: meitat extraordinarietat i meitat comunió amb aquells que estimem/ens estimen.

Que tinguem un excel·lent Nadal!

Filant futur a partir de borrallons de passat

El proppassat dissabte va tenir lloc a Puigpelat la presentació del llibre que conté la recopilació d’un trosset important de la història (i de les històries) del municipi.
L’obra, escrita per en Joan Canela Gràcia, és una eina que ha de resultar fonamental per conèixer la localitat.
De fet, fóra important que totes les contrades disposessin d’un recurs semblant, ja que tenir senyalitzats els viaranys i alguns dels racons significatius del camí és la millor manera de percebre la situació actual. Tant per la comparació amb el passat com per no repetir antics errors o entendre que a vegades el gust de la victòria no està en la línea de meta, sinó en el plaer (i l’esforç) dels metres recorreguts fins arribar-hi.

Considero que l’acte va ésser important per als puigpelatencs, a part del motiu senyalat de disposar a partir d’ara d’un bon suport bibliogràfic per conèixer-se i reconèixer-se, per prendre una consciència unipersonal del seu estat col·lectiu com a poble (o, si més no, per reforçar-lo).
Els veïns i veïnes han de sentir-se com a tals, és molt important. No n’hi ha prou amb una proximitat física de les construccions, sinó que hi ha d’haver alhora una contigüitat emocional.
Precisament aquesta és la riquesa de les poblacions de mida continguda. En un món en què ningú coneix a ningú i en el qual les distàncies s’accentuen proporcionalment a l’individualisme de les persones, cal que pervisqui el sentiment de pertinença a una comunitat. I això és més senzill lluny de les grans ciutats.

Unió és justament el que desprenien, després de la presentació del llibre, els comentaris dels convilatans allà reunits.
Mentre xerraven d’anècdotes, de coneguts o d’esdeveniments passats, transpiraven il·lusió en un plural bastit pel nexe d’uns carrers i dels bancs de la plaça. Filaven futur a partir d’un borralló de llana d’experiències pretèrites. Se sabien part de quelcom: tot un goig i tota una sort.

Pocs dies abans que això passés, lluny d’allà, en el discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura que en Mario Vargas Llosa pronuncià a Estocolm, l’escriptor féu una crítica ferotge de qualsevol mena de nacionalisme.
Tot i estar en el marc del que considero un excel·lent speech a nivell de síntesi personal i de trajectòria professional, amb la dosi justa d’emotivitat i un “elogi de la lectura i la ficció” (que és com es titulava el discurs) raonat i de gran valor cultural, no pot deixar de sobtar-me la particular concepció que té dels nacionalismes.
I més quan, en lloc de separar-ne la component política (que segurament és la més susceptible de menyspreu per la divisió que pot provocar) i la social, posa ambdues parts en el mateix pot i les (des)qualifica per igual.

Evidentment, mots com ara “Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” no semblen compartir la visió sobre la importància de l’àmbit més reduït on pertanyem.
Els adjectius local o provincià no tenen pas perquè ésser pejoratius, tal i com insinua l’autor. Ans el contrari.

Ni el fet que en un paràgraf posterior Vargas Llosa faci un intent de diferenciar entre nacionalisme i patriotisme (al que considera un “sentimiento sano y generoso”) contribueix tampoc a matisar l’apreciació.
Entenc que per ell seria bo allò folklòric: la cultura, els paisatges o les coneixences d’una regió; en canvi, seria nociva qualsevol forma de lluita (la lluita que no impliqui violència, és clar) per aquestes mateixes coses o pretendre que es reconegui allò que hom estima.

Pertànyer a un territori és fer-ho en totes les conseqüències.
Hi haurà moments bons i moments dolents, instants agradables o amargs, com en gairebé tot. I hem d’estar-hi, implicats, a les verdes i a les madures.
Tal i com ha estat sempre, i el futur no n’ha d’ésser l’excepció.

Això ho hem vist a la història de Puigpelat i en la de qualsevol altre mos de món.
Això ho veurem en el futur de Puigpelat i en el de qualsevol altre mos de món.

Som i serem nosaltres, les nostres circumstàncies i els molts i diferents objectius particulars; però, sobre la individualitat, planarà la solidaritat que, arribat el moment, ens farà deixar-ho tot per anar a empènyer, tots a una, la sínia que pugi l’aigua necessària per apaivagar qualsevol foc que amenaci el poble.

Arsènic per compassió

Potser recordaran una pel·lícula de l’any 1944 dirigida per Frank Capra i protagonitzada per Cary Grant: Arsenic and old lace, coneguda aquí amb el títol d'Arsènic per compassió.
A trets generals, tracta sobre un crític teatral que, quan després de casar-se va a conèixer unes seves tietes, descobreix la peculiar pietat d’un grup d’encantadores velletes.
I, justament, l’arsènic que dóna nom al film té un paper central per a foscos propòsits. Cosa que no fa res més que reforçar la mala fama d’aquesta substància química, paradigma d’una mort perpetrada per l’esquena i dels assassinats més refinats i planificats.

Però no hi ha res que duri cent anys... Fins i tot aquelles coses que semblen impermutables tenen que passar, com tot, pel sedàs de la contínua revisió per certificar la seva vigència. Es demostra cop rere cop.
Els elements tendeixen al canvi (al desordre, a augmentar l’entropia...), i aquest sorgirà de forma planificada o bé espontàniament i sorpresiva.

La setmana passada, la NASA publicà unes conclusions que trastoquen els postulats clàssics de la biologia.
Fins ara, carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, fòsfor i sofre eren les sis peces fonamentals que bastien la química de la vida.
Doncs bé, mitjançant l’estudi d’una bactèria trobada a l’inhòspit llac californià de Mono, s’ha fet avinent un organisme que usa el perillós arsènic per desenvolupar-se i reproduir-se. Concretament, el microorganisme substitueix en els seus components cel·lulars el fòsfor per l’àtom ans maleït.

El motiu pel qual estàvem acostumats fins ara a percebre l’arsènic com un verí és que, en ésser la seva conformació similar a la del fòsfor, confon el sistema i pren a aquest últim el lloc en els cicles metabòlics. Però com que no tenen la mateixa funcionalitat química, aquesta inclusió bloqueja el circuit vital (el fòsfor té un paper cabdal en el transport energètic, mitjançant l’adenosina trifosfat, i en els fosfolípids que conformen les membranes cel·lulars).

És cert que ja es coneixien els casos de microbis que “respiraven” arsènic, però ara la natura ha girat uns quants graus més la rosca i el que ara ha sorgit és, ni més ni menys, un microbi que inclou aquest element a l’ADN i l’ARN (les estructures en forma d’hèlix que custodien la informació genètica), a les proteïnes i a les membranes.

Què provoca, doncs, un descobriment com aquest, perdut entre un núvol de milions d’experiments més ja fets i de milions d’assajos encara per realitzar?
Per començar, que s’han de reescriure tots els llibres de text que van guiar els primers passos dels científics actuals.
En segon lloc, que cal expandir la cerca de la vida dins i fora de la Terra a uns altres paràmetres. El tauler de joc s’ha ampliat i hi ha noves i insospitades possibilitats que poden forjar noves existències. Això fa que es puguin formular hipòtesis revolucionàries sobre l’evolució de la biosfera a la faç del planeta blau o que s’hagin d’incloure nous supòsits en la Química Orgànica i els cicles biogeoquímics.
I en tercer i últim lloc, que ens hem de conscienciar d’un cop per totes que moltes notícies nouvingudes seguiran trastocant, com ha passat sempre, els nostres judicis, el que tenim concebut, els plans i qualsevol cosa que puguem donar per segura.

Com ha dit Carl Pilcher, el director de l’Institut d’Astrobiologia de la NASA, la concepció d’una bioquímica alternativa havia estat des de sempre una idea usual en els llibres de ciència-ficció.
Doncs, pel que es veu, els mots que escriuen aquest tipus de literatura i els que plasmen la ciència sense afegitons són com les quatre lletres (A, G, C, T) capaces de conformar en l’ADN qualsevol informació, universals i mal·leables.
Les mateixes paraules que avui dibuixen un conte inventat poden formar demà el transcendent titular d’un diari que transcriu la realitat. I la transició és més fàcil del que ens pensem...

Xerpes

De múltiples pel·lícules, documentals i emocionants novel·les coneixem la figura dels xerpes.
Segons la definició, aquest nom descriu una ètnia d’una regió muntanyenca tibetana. Però el terme s’ha guanyat la fama gràcies a donar nom als portadors i guies en les expedicions que miren de coronar l’Himàlaia, especialment el mític mont Everest (i, per extensió, expedicions d’altres contrades).

De tots és coneguda la resistència i el paper cabdal d’aquests professionals en una de les grans aventures de la humanitat.
En uns temps que les grans fites esdevenen cada cop més assequibles a causa dels avenços tècnics, han guanyat pes els esdeveniments que romanen com a icones del desafiament pur i dur, successors d’aquells pioners que es jugaven la vida per anar a cercar allò desconegut i inexplorat.
És necessari que quelcom es mantingui inalterable per recordar-nos l’esforç només a l’abast d’uns pocs que algunes coses comporten. Sobretot per tocar de peus a terra en aquelles ocasions que ens creiem uns éssers privilegiats, capaços de tot amb ben poc a canvi.

Possiblement la facilitat dels xerpes per bastir una feina quasi bé impossible amb èxit es basa en dos punts: primerament, el coneixement del territori, uns camins que són casa seva i que coneixen com el palmell de la mà; i en segon lloc, el respecte que tenen a l’àmbit tant inhòspit com bell que és l’alta muntanya.
Per exemplificar-ho, valgui a dir que els xerpes coneixen l’Everest com a Chomolungma, la Deessa Mare de la Terra, i que el consideraven sagrat, totalment fora dels límits humans; justament fins que van arribar les monedes dels expedicionaris europeus i, amb elles, el forçat canvi d’opinió.
Fins i tot en les expedicions actuals, es manté el ritual de realitzar a l’inici de l’ascensió una cerimònia per retre homenatge als déus de les muntanyes i guanyar-se així la seva protecció.

A una persona poc avesada a les grans expedicions en alçada, no pot deixar de sorprendre’l el paper que aquests personatges, que teòricament són una peça acompanyant de les grans gestes, tenen. Sempre en un segon pla, invisibles, com si la seva feina fos quelcom rutinari o exempt de mèrit.
En contraposició, els alpinistes “titulars” tenen reservada una plaça a l’Olimp, un mos de glòria, representants com son de les ànsies de superació de tota la humanitat.

Moltes notícies ens parlen de les gestes de Reinhold Messner o d’Edmund Hillary, o de la picabaralla entre Edurne Pasabán i Oh Eun-Sun per saber qui fou la primera dona en coronar els catorze vuitmils... Però qui parla dels xerpes que acompanyaven les expedicions que van catapultar aquests personatges a la fama? Per què no se’ls atorga el mèrit d’arribar al mateix lloc que els altres, normalment més carregats de pes i en repetides ocasions?

Cerquem icones perquè les necessitem. Ens fa falta emmirallar-nos en persones que fan coses extraordinàries per veure si se’ns encomana quelcom i alguna de les nostres tasques també aconsegueix enlairar-se de la normalitat. Per això, a poder ésser, triem el rol del protagonista que surt als diaris.
I, en canvi, obviem l’extraordinari mèrit del portador que guia i acompanya cap al pretensiós objectiu final.

Al capdavall, en general no atorguem valor a la persona que compleix amb eficiència, responsabilitat o fins i tot passió la seva feina.
Estem adquirint a marxes forçades uns valors amb els quals fem prevaldre una cosa mal feta que sobresurti del que és normal o alci la veu respecte un treball excels fet per algú de qui ja s’espera que realitzi sense estridències els deures.

És el camí de l’excepcionalitat. Nogensmenys, no sempre innovar fa millor la ruta, de la mateixa manera que quelcom sigui extraordinari no necessàriament té perquè ser positiu.