26 d’oct. 2012

Els parèntesis que ens calen


Cada setmana, just abans que arribi l’hora de posar-me a escriure aquest article, he de realitzar l’exercici de trobar el tema al qual referir-me. Segurament aquesta és la tasca més feixuga per a algú que escriu una columna periòdica.

L’enfocament d’aquest Parèntesi no és parlar estrictament d’alguna notícia d’actualitat. Per això ja hi ha la resta del setmanari o altres medis de comunicació que ho faran molt millor que jo. El que pretenc és, a partir d’aquestes informacions, encetar alguna reflexió vinculada. Meditar sense ànims de canviar el món, simplement per no deixar escapar aquells minúsculs detalls que, tot i que són partícips del gran enfrontament entre Felicitat i allò que s’hi oposa (que no sempre és la Tristesa, amb la senzilla desídia a vegades ja n’hi ha prou), entre tots moltes vegades ens oblidem d’afigurar.

Doncs bé, darrerament estic copsant la tendència que costa força trobar temes que consideri aptes per a comentar. No pas perquè l’actualitat estigui òrfena d’informacions, de bullici i de motius, sinó perquè, tot i aquesta successió de novetats, totes segueixen un mateix patró que causaria que els articles fossin, en el fons, repetitius.
Aquesta maleïda crisi i la gestió que en fan els polítics (meitat gestió i meitat inacció, aprofitant l’excusa que per a la seva tasca significa el moment d’incertesa actual) acaparen els titulars. De tant en tant sorgeix alguna novetat radical esperonada pels anteriors motius, com pot ésser l’empenta del moviment independentista a Catalunya, però a part d’això tot segueix el guió d’una calma tensa (massa tensa) enmig de la gran tempesta.
La gent normal, aquella que no origina portades de diari (ni per bé ni per mal), segueix igualment enmig de la boirina, esperant que escampi per continuar la seva vida habitual i, tant de bo, el ressorgiment que ens faci millors persones o, si més no, ens permeti dur algun jorn una existència una mica més còmoda.
Potser faltaria una mica més d’empenta, que s’engeguessin els ventiladors que acceleressin el procés de neteja de l’ambient. Però sovint la por fa que ens quedem garratibats, esperant que els fantasmes marxin per voluntat pròpia o algú exerceixi el rol d’heroi. Ens neguem a creure que aquests escassegen fora de l’àmbit dels còmics o les pel·lícules de ciència-ficció...

Per tot això, els darrers temps, cada cop que he d’iniciar un nou escrit m’entra el dilema de si parlar d’alguna d’aquelles curiositats banals, fresques i sense més transcendència, que apareixen de tant en tant o bé posar-me de nou, per enèsima vegada, en el terreny fangós d’un realisme que necessàriament s’acostarà d’una manera molt perillosa al pessimisme.

És impossible (fins i tot podria ésser contraproduent) escapar de les certeses que ens depara la situació actual. Però quina actitud hem de prendre davant d’aquestes? Procurar-nos una cuirassa que ens aïlli el màxim possible de l’entorn, mirant de trobar la màxima comoditat per a nosaltres i els nostres interessos, o bé immiscir-nos en l’ambient per copsar totalment els seus efectes i interioritzar-los per adquirir una experiència que pugui evitar, tant de bo, futures repeticions?
Aquest és el dilema que molta gent té avui. I aquest és igualment l’interrogant d’on parteix cada setmana aquest espai.

Fins que no arribin les tan esperades novetats, serà qüestió d’anar-nos inoculant la dosi justa de realitat. A veure si al final n’adquirim els anticossos.
I anar alternant això amb il·lusions i petites històries de Felicitat. Aquests sí que són els vertaders parèntesis que necessitem.

21 d’oct. 2012

Punts de vista, comes de ceguesa


Un dels temes de la setmana ha estat, el salt d’en Felix Baumgartner. Aquest intrèpid austríac ens deixà diumenge a tots incrustats a la cadira amb el seu increïble ascens (amb globus) i posterior descens (sense res primer, i amb paracaigudes, òbviament, al final) des de més de trenta nou mil metres, amb la superació de la barrera del so entremig.

Els tres rècords mundials aconseguits per aquest personatge (viatge en globus tripulat i salt des d’una major alçada, i el fet de ser el primer humà a superar el llindar de la velocitat del so sense cap artefacte extern protector), tot i el seu gran valor, no són gaire cosa comparat amb el repte. L’acció de planificar una aventura tan superlativa, l’entrenament vinculat i la valentia de posar-se finalment en acció són encara molt més ressenyables.

Acostumen a agradar-nos aquestes gestes. Coses que surtin de l’habitual, que trenquin la tendència rectilínia i escampin la boirina endormiscant d’allò acostumat per contemplar un nou paisatge.
Però ja ha passat de moda el veure els protagonistes d’aquelles accions com herois. Avui tot s’aprecia com si fos conformant del mateix paquet d’espectacle edulcorat que ens ofereixen les televisions. Tot mig de mentida. De la mateixa manera que en els programes de sobretaula surten famosos prefabricats a mida segons les conveniències d’audiència, acabem assumint que les persones que fan coses extraordinàries també no són altra cosa que actors i actrius alliçonats per representar una posada en escena fictícia.

Tenir l’oportunitat de presenciar una aventura com les d’abans és, per això, una forma de rebel·lia. Si aquest món s’estandarditza cada jorn que passa, què millor que aplaudir que algú tingui la gosadia de dur a la pràctica quelcom ben diferent.

Sortir de la marca traçada tendeix a satanitzar-se dia a dia, i la tendència va in crescendo. Fins i tot el que s’anomena transgressor queda vinculat a un prototipus concret, a unes determinades instruccions de fabricació i ús.

Sense anar més lluny, poden servir per exemplificar-ho les paraules de la setmana passada del ministre espanyol Wert. Allò que digué que tenia la voluntat d’espanyolitzar els estudiants catalans no és res més que una forma de declarar que hi ha qui vol que tot es vegi tal i com ell ho percep (i pobre del que ho vegi diferent!), amb un únic prisma monopolitzador i esclavitzador.
Si un home està passejant per un carrer, tots els veïns que mirin per la finestra el veuran passar. Però quan estigui a l’alçada del portal número tretze, el veí del número dos el veurà d’esquena; la veïna del disset, de cara; els nens del tretze observaran la seva calba i els habitants del portal setanta-tres no l’afiguraran. Però això no voldrà dir que l’home és diferent ni que avui no ha sortit a passejar. És simplement una qüestió de punts de vista, quelcom molt (massa) complicat per a alguns.

Hi ha gent que desitja que tothom representi el seu rol sense desmarxar-se ni una coma del guió proposat, que curiosament estarà escrit pels primers. Qui no es cenyeixi a aquesta textualitat (mostrant una opinió divergent a la majoritària o a la “dels poderosos”, intentant alguna cosa inhabitual o insinuant un punt de vista “no oficial”), serà titllat de contrasistema o de revolucionari, adjectius que amb el temps han anat adquirint, injustament, una connotació clarament negativa.
I llavors aquests mateixos s’ompliran la boca parlant d’innovació i de llibertats...

11 d’oct. 2012

Somnis col·leccionables


Per a molts nens, els mesos de setembre i octubre són temuts. La tornada a l’escola i, sobretot, el caure de nou a les grapes de la rutina és un tema que es fa sovint difícil de pair.
Però també per a les persones ja una mica més granadetes la tardor fa una pronunciada costa amunt. S’ha acabat la dosi anual de temps on és permesa d’una forma mínimament habitual la improvisació. L’estiu i les vacances són història; ara és el torn del fred que glaça i ho deixa tot en la posició habitual.
A partir d’aquest punt, a continuar seguint els rails de la feina (o la cerca d’aquesta), l’estudi o les obligacions quotidianes. Només de tant en tant ens mouran les agulles metàl·liques perquè puguem anar a explorar estacions alternatives o direccions desacostumades.

Hi ha dues coses que entenc que descriuen força bé aquest retorn. En primer lloc, els propòsits que molta gent es fixa. I en segon terme, les col·leccions que amb més o menys adeptes omplen els quioscos aquests dies.

Normalment ens venen que les voluntats les posem sobre la taula a principis d’any. Però quan vertaderament canviem el xip és a aquestes alçades de temporada.
Amb l’inici de curs fem, inconscientment, un balanç del nostre trajecte vital i apuntem a la consciència allò que percebem que ens manca.
A partir d’aquesta declaració honesta, ja dependrà de la idiosincràsia de cadascú seguir un o altre camí. Hi haurà qui girarà l’esquena i preferirà la calma, l’omissió o el repòs a realitzar allò que la pròpia ment pervertidorament  li haurà dictat. En canvi, hi haurà qui decidirà deixar-se seduir pels cants de sirena de l’automeditació i posarà esforç per aprendre, fer o cercar allò que li repararà el dèficit.

Al capdavall, diuen que el present és allò que passa mentre fem plans. I això, certament, és un llast. Però que trist que deuria ser tenir una existència amb tot ja fet, sense una motivació clara per aixecar-nos cada matí.
Per això tots anem omplint prestatges amb els mapes de coses que haurem projectat arrecerar al nostre camí en un futur proper o llunyà.
Algunes d’aquestes idees són pretensioses i requeriran bones dosis de planificació, a part de l’obligatòriament imprescindible execució. D’altres, seran més senzilletes. I fins i tot existeixen aquelles que freguen perillosament l’àmbit dels somnis: ja sigui perquè aconseguir que s’acompleixin és una tasca veritablement complicada o potser perquè el premi no depèn exclusivament dels mèrits del concursant.

Justament el segon tret que anunciàvem com característic de la tardor, les col·leccions, enllaça directament en aquest punt.
Hi ha persones que recullen aquests conjunts de coses que les editorials treuen a la venda pels volts de setembre. Però també hi ha qui s’inventa ell mateix els ítems més inversemblants a replegar. Postals, monedes, segells, petxines, factures, capses de llumins, discos, flocs de cabells, joguines antigues o insectes dissecats...

I una de les col·leccions més esteses que existeixen és la dels projectes que dèiem abans. Pergamins enrotllats que contenen els esbossos d’allò que un dia volem veure realitzat sobre l’estanteria.
Als espais més baixos, aquells on arribem sense posar-nos de puntetes, petites idees que ens alleujarien la vida, ens esbossarien un somriure o ens obririen momentàniament els grillons de les quimeres inquietants. A dalt de tot, moltes vegades mig ocult pel temps i la pols dels passos caminats, els plànols d’aquells projectes magnànims que podem anomenar, sense ets ni uts, somnis.
Però tot allò que es col·lecciona i no es gasta romandrà tan visible com inútil. Per això es tracta de vèncer temors i dificultats per llençar els somnis per la finestra i obligar-los a aixecar el vol. Tant de bo.

5 d’oct. 2012

Des de la distància


L’actualitat ha respectat el títol d’aquest espai i, durant aquestes setmanes que no hi ha hagut El Parèntesi en aquest bloc, els fets s’han desenvolupat sense treva, a un ritme frenètic.
Més que mai.

I això que estem acostumats que últimament les coses no trobin aturador. Les notícies (normalment dolentes) es succeeixen amb tanta pressa que temes que fa un temps serien motiu de controvèrsia durant mesos sencers caduquen amb el següent espai informatiu per culpa que l’empenyen les que vénen darrere amb ànsies famolenques d’entrar en el primer pla.

Les últimes setmanes hem passat d’ocupar tots els titulars amb repercussions i declaracions sobre aquesta maleïda i inacabable crisi a haver de repartir l’atenció entre això, les manifestacions i els fets de Catalunya, amb la convocatòria anticipada d’eleccions i la deriva clarament independentista d’actors que fins ara semblaven no estar massa per aquesta causa.

Amb tot aquest enrenou de novetats, declaracions i contradeclaracions, baralles, lletres menudes i ideals d’anada i tornada, a vegades es fa difícil reconèixer quan una notícia és veritablement important o bé, un cop més, és una cortina de fum o és que els ciutadans hem tornat a esdevenir putxinel·lis de lluites de tercers.
No és gens senzill aconseguir separar el gra de la palla que aboquen alguns des de dalt per dificultar-nos la cerca. I, a sobre, potser ni tan sols existeix l’agulla que ens havien promès que hi hauria en aquest paller...

Potser el canvi més substancial que s’ha produït durant els darrers jorns fou la manifestació de l’onze de setembre. Tanta gent expressant-se en una mateixa direcció no pot originar ni omissió ni ésser confós amb un simple cant de sirena. Que és veritat que hi ha altres temes importants, ara com ara, però no per menjar hem de deixar de respirar.

Precisament durant aquesta data jo estava fora del país. I vaig ésser conscient que no hi ha res com sentir una notícia des de l’altra punta de món per valorar-la amb la seva justa mesura. El sedàs que constitueix la distància (física o emocional) i l’objectivitat més palpable de mitjans de comunicació totalment aliens als fets fan que es maximitzi la sensació que l’abast de la informació arriba menys esbiaixat i amb tota la seva transcendència.
Quan tenim la sensació que ens estan intentant vendre la moto, seria bo poder transportar-nos lluny perquè des d’allà ens expliquin de què va la cosa. En el viatge cap a la llunyania, el pes dels esdeveniments fútils farà que aquests vagin decantant-se fins a separar-se d’allò que realment ha d’ésser considerat important.

I l’expressió de l’onze de setembre passat a Catalunya va ser apreciada per diaris i televisions d’un altre continent com un fet que no hauria de passar de puntetes en la història d’un país.

La veritat és una suma de veritats, el mínim comú múltiple de totes elles. Quan pretenguem conèixer l’absoluta, hem d’escoltar com més versions millor i comprar només el punt on totes conflueixin. Si no, les mitges tintes o llengües enverinades poden distorsionar qualsevol percepció.
Per això pot resultar un bon exercici (gràcies a les possibilitats d‘internet, per exemple), mirar de tant en tant què diuen els medis de comunicació estrangers d’allò que passa a casa nostra. Potser resultarà que el centrifugat esbandeix paraules sobreres de molts dels pseudoperiodistes que tenim aquí, que fan de la seva opció l’única certesa.