L'home de l'uniforme

Entre imatge sagnant i imatge esgarrifosa, des de Líbia ens van explicant la derrota del despotisme d’en Gaddafi.

Haurà costat, quan s’acabi concretant (a la data de tancar aquest article, encara no hi ha major novetat), un grapat de vides i aquella col·lecció de terrors que sempre suposa una guerra. Germans matant germans i el retronar de les bombes al pati del veí, conspirant dolor i amenaçant amb conjurs metàl·lics que qualsevol pot ésser el següent.

Aquests dies, la perdició del dictador es va cuinant a foc lent sobre els fogons dels anhels d’un poble que per fi arriben a l’ebullició. Ho testimonien els fotogrames de la gent normal i corrent de Trípoli envaint les residències on la troupe Gaddafi vivia entre opulència i abundància.

I que estrany veure grups de totes les edats passejant, com si d’un parc temàtic es tractés, per la fortalesa de Bab al-Aziziah; sota la haima destinada a les recepcions oficials, des del balcó dels discursos, pintant proclames a les parets abans nobles mitjançant grafitis, maleint l’home de l’uniforme en contemplar els cotxes d’alta gamma o l’avió privat, o condemnant-lo doblement en comprovar que les infraestructures que el poble no tenia estaven totes disposades en el túnel reservat de dos metres i mig d’amplada que el criminal tenia per passejar-se a voluntat per la ciutat...

Turisme de revolució, una venjança familiar... Tots cap al cau del llop per observar de primera mà que al final ha acabat resultant tan vulnerable com la casa de paper dels tres porquets que per a ell eren el seu Poble. I llançar al món el missatge que els dolents no sempre guanyen. Encara que a vegades ho pugui semblar.

Que trista és la visió d’una casa amb totes les pertinences encara dintre oberta als ulls de tothom.

Ho hem vist ara a Trípoli, però ja ho coneixíem dels edificis que han patit explosions de gas, moviments sobtats de terra o terratrèmols. Parets trencades, partint per la meitat façanes estructurals i façanes íntimes, mostrant allò que únicament hauria d’ésser visible per a les persones pròximes a allò que anomenem unitat familiar.

Taules, cadires, plats a mig retirar, un televisor reflectint a la pantalla el drama que mai cap guionista hauria imaginat, llits on dorm el sostre, nines amputades, molts gerros trencats i un gerro indultat, mitjons desaparellats, vaixella fent aigües, envans torts que aguanten quadres perfectament centrats, fotografies que la pols ha deixat momentàniament en un segon pla, una maleta a la qual el viatger no ha esperat per emprendre el vol, llibres que comparen la realitat de la tinta amb la realitat del sòl on resten, diaris d’ahir i neguits de demà. I una llàgrima escolant-se per la galta de l’observador limitat a aquest rol, el de l’eterna observança.

La nostra és una societat materialista. Tothom ho sap i és profecia. Però, per contradictori que sigui, la moda és renegar d’aquest materialisme que probablement en algun moment acabarem abraçant.

Això no obstant, trobar el valor de les coses físiques no esdevindrà nociu, sinó tot just al contrari, si sabem comptar amb unitats sentimentals en lloc de fer-ho amb unitats monetàries. L’economia és molt més rica que la simplificació del diner.

Al capdavall, tots tenim aquell utensili que vinculem a un record, a una experiència, a la infantesa o a una marxa. I amanyaguem el succedani amb la mateixa tendresa que ho faríem si el referent fos mal·leable.

Què s’emportà Gaddafi abans d’emprendre la fugida? O de quina de les seves possessions s’avergonyirà més ara que les veurà, com la resta de planeta, per la televisió?

O què devien carregar les baques dels cotxes de les persones que fugien atemorides de l’huracà Irene? Quin sistema van emprar per prioritzar, ja que abastar-ho tot era tècnicament impossible i desconeixien si la ventada no s’enduria completament la resta?

I què agafaríem nosaltres si ens enviessin demà a una d’aquelles illes tan estranyes de les que parla tanta gent en què només caben tres coses?

Segurament la resposta a les anteriors qüestions definiria força bé l’individu en qüestió. I és que som ment i pensament, però els objectes dels quals ens envoltem són sovint l’attrezzo del que voldríem ésser.