29 de maig 2015

Allà on ens porti el llenguatge

Passades les eleccions, aquestes de diumenge passat o qualsevol de les altres, disposem d’uns resultats numèrics, d’unes xifres de participació i de vots; però encara no d’uns resultats definitius.

I és que si la finalitat d’uns comicis és que el Poble triï els seus representants, a hores d’ara a la majoria de localitats encara estem ben lluny d’aquest objectiu. Pràcticament només aquelles que hagin tingut uns guanyadors en majoria absoluta coneixen avui la conformació definitiva del seu ajuntament.

En el moment que s’acaba l’escrutini comencen els contactes entre els polítics per mirar d’assolir conjuntament l’alcaldia o bé intentar reforçar la posició de privilegi aconseguida.
I hi ha molta gent que percep aquests moviments com antinaturals, realitzats a esquenes dels votants (ja que són posteriors a l’emissió del vot).
Tanmateix, cal entendre que aquesta part del procés és totalment necessària (segurament poc “estètica”, però necessària). Imaginin-se si no què passaria en un consistori en el qual qualsevol proposta es veiés aturada sistemàticament perquè els opositors superen en nombre aquells que la duen sobre la taula. Resultaria una situació totalment impracticable.

Per tant, ara és l’hora dels contactes, dels pactes i de les negociacions.
Per tot això esdevé indispensable tenir una especial atenció a aquells actes lingüístics que l’Ontologia del Llenguatge identifica com a bàsics.

En primer lloc, cal tenir cura amb les afirmacions. Que tothom exposi d’una forma clara quina és la seva visió de la realitat perquè pugui comparar-se amb la de l’altra persona.
Cal considerar que quan afirmem quelcom ens comprometem amb la veracitat d’aquest argument davant de les persones que ens escolten, adoptant per tant una innegable responsabilitat social.

En segon lloc, s’hauran de formular unes peticions que continguin amb detall com a mínim allò que ens manca, allò que demanem a l’altre, i les condicions temporals i de satisfacció a què aspirem (és a dir, quan l’altra persona ho ha d’haver fet i com ho ha d’haver realitzat per aprovar-la).

Com a contraprestació, qui negociï haurà de pronunciar també alguna oferta. I per ser vàlida aquesta haurà de constituir una oportunitat per l’altre i apuntar directament als seus interessos (per tant, serà indispensable una escolta activa per reconèixer allò que pot necessitar l’altre).

Evidentment, caldrà que totes les parts basteixin promeses conjuntes. Amb aquestes estaran transformant el futur (amb la responsabilitat que això comporta), ja que significa que diverses persones es posaran a treballar juntes en l’assoliment d’un objectiu comú. Afortunadament, aquestes promeses permetran que es puguin aconseguir coses que haurien estat impossibles sense l’habilitat de coordinar accions amb els altres.
En qualsevol procés de negociació les promeses són especialment importants, ja que de la forma en què les fem i les complim en depèn la qualitat de les nostres relacions i la forma com personalment vivim quelcom tan important com és el compromís.

I finalment hi ha les declaracions, aquells fets lingüístics de múltiples tipologies (des de la “declaració del sí”, en què assumim un compromís; a la “declaració del perdó”, amb la qual ens responsabilitzem per no haver complert un compromís; o fins i tot la “declaració del no sé”, que esdevé el primer graó de qualsevol procés d’aprenentatge) que generaran automàticament un nou món per a aquells que les pronunciïn.

Sempre que tinguin la capacitat de fer-les complir, és clar.

22 de maig 2015

Buidar el mar per pescar

Quan les coses van mal dades, es desitja ansiosament començar una “nova vida”. Fer un reset i ubicar-nos a la línia de sortida amb un panorama verge i encara per acolorir per endavant.


En múltiples ocasions hem anhelat una pàgina en blanc d’aquestes. Cada vegada que ens ocorre algun daltabaix personal, laboral o en alguna de les nostres relacions, per exemple.
Però també podem desitjar l’arribada d’un recomençament d’una forma imposada per l’exterior.

Sense anar més lluny, ara que la setmana vinent tindrem nous ocupants als ajuntaments (o els mateixos, però regenerats per la voluntat del poble), hi ha qui vol fer-nos creure que s’iniciarà un nou cicle que esborrarà d’una tacada tots els errors passats.
Certament, fer un mínim foc nou davant de l’herbada impenetrable en què s’havia convertit el panorama polític actual no es pot pas considerar dolent en absolut. Tot allò capaç de proporcionar-nos per vena una dosi immediata i contundent d’esperança serà ben rebut.

Ara bé, ni en aquest ni en altres episodis hem de comptar d’una forma segura que la “nova vida” durà per força associada una millora.
És possible que sigui únicament una dèria injustificada el fet d’organitzar una escissió de ple dret respecte allò que ha vingut passant durant els darrers temps per millorar la situació. No cal buidar el mar per pescar els peixos que necessitem. I, a més, tampoc seria garantia segura d’èxit.

A vegades n’hi hauria d’haver prou d’estirar la corda dels esdeveniments passats, aprofitant-los al màxim. Fer venir cap a nosaltres la xarxa per extreure del llac profund dels records, les vivències i les experiències tot allò que s’ha anat acumulant en el fons; com un pòsit enfonsat per la gravetat insubornable del pas del temps. I, quan treguin el cap a la nova superfície de l’avui, aprofitar per raspar-ne tot l’òxid i pintar-los amb aquelles tonalitats que desitgem pel nostre present.

Això no obstant, sovint resulta més ben vist llençar a la foguera els temps pretèrits que es desitgen oblidar. Habitem una època en què preval la substitució abans que la reparació.
Aquell efecte de renaixement, de ressorgir sota una forma òptima i pura, deu resultar massa llaminera com per deixar-la en un segon terme.

Què canviaries si poguessis tornar a néixer?, es pregunta d’una manera recurrentment ocurrent quan es té un atac de pseudofilosofia. I com que desitjar és gratis, eliminem tots els errors, totes les pífies, els malentesos i, a vegades, fins i tot la presència d’aquelles persones que d’una manera o altra ens van fer mal...
Si això fos així, però, sobre quines peces muntaríem les bastides de l’aprenentatge?

Una pel·lícula sense “dolents” o situacions que ens ubiquessin en atzucacs podria arribar a ésser extremadament poc estimulant.

Per això continuarem! i sovint caldrà que ho fem recolzant-nos en els íntims enemics quotidians que, dia a dia, ens posaran amablement a prova.

15 de maig 2015

Tenda de campanya

Des de fa uns dies ja estem immersos en la campanya que els nostres estimats polítics ofrenen a tots els seus convilatans. Vindran jornades en què els somriures, les promeses, plans més o menys agosarats i discursos provaran d’adquirir la màxima proximitat possible respecte les intencions de les persones que els han de votar.


No es pot negar que, per algú que es presenti per entrar a un consistori, ha d’ésser extremadament complicat muntar el trencaclosques del seu programa electoral.

Per això es fa imprescindible, en primer lloc, conèixer quins són els compromisos que el poble espera d’ells. I això que a tots ens sembla tan fàcil en les converses de carrer o en el recer d’una taula de bar, en realitat no ho és pas tant.
I és que es torna imprescindible eliminar el punt de vista estrictament subjectiu (tot i que, evidentment, sempre hi tindrà a dir) per anar a parar a un nou enfoc que concentri tots els punts de vista, tants com habitants hi hagi.
Em respondran que això és del tot impossible. Segurament sí. D’aquí la dificultat de l’empresa! Si no podem pas acontentar tothom, com a mínim caldrà destil·lar-ne totes les sensibilitats fins a obtenir la poció màgica: el mínim comú múltiple que, encara que no aconsegueixi fer aflorar un somriure de satisfacció en tots els rostres, faci l’ús de convèncer-ne uns quants.

En segona posició, un cop assolida la llarga llista de desitjos que haurien de ser del gust de la població, toca prioritzar-los.
És cert que prometre, i més en èpoques com aquesta, sembla que és gratis. Però els grups mínimament assenyats que es presenten haurien de tenir clar que cal economitzar promeses per no atabalar la gent o fer la impressió que simplement estan fent volar coloms.
Que la campanya no es converteixi en una tenda on tothom ho ofereixi tot bo, bonic i barat si després no podrà complir-ho.

I en tercer lloc (i segons la meva opinió el més vital de tot), cal que els polítics previsualitzin l’endemà de les eleccions assumint que han sortit elegits. I, des d’aquest punt de vista (privilegiat –o no-), ésser capaços de correlacionar cadascuna de les promeses que han fet amb una resolució efectiva; en un portar a la pràctica realista, tangible i planificat.
Que ja estem tots cansats de prometences que desapareixen al mateix temps que es retiren els cartells electorals després dels comicis (perdó! no recordava que als partits els costa bastant més netejar les publicitats que van córrer a penjar que algunes intencions pronunciades!).

Tres punts molt senzills, però a l’hora de la veritat difícils de desenvolupar.
Per tots ells es requereix un ingredient que em fa la impressió que en aquesta societat és deficitari (per als polítics i per als no polítics): manquen grans dosis d’empatia. Mirar de sentir el que els altres senten i escoltar (amb aquella escolta autèntica en què el cor recolza les oïdes) les opinions alienes.
Que sovint tenim judicis prefabricats que deixem anar amb facilitat en qualsevol context, com si fóssim experts en la Vida (així en majúscules), quan en realitat tots som només eterns aspirants a aprenents de la nostra pròpia existència.
No assumim que la història que la humanitat ha anat bastint no és res més que una simfonia de diferents visions entrellaçant-se que, inexorablement, acaben Construint.

8 de maig 2015

Vigila per on camines

Aquest passat diumenge es celebrà el Dia de la Mare. I com fet expressament per commemorar aquesta diada, s’han fet famoses arreu del món unes imatges precisament amb una mare exercint el seu rol amb un ferri protagonisme.


Suposo que ho recordaran. El context són els aldarulls que es van aixecar als Estats Units, concretament a Baltimore, en què milers de persones protestaren d’una manera violenta per la mort d’un jove negre de vint-i-cinc anys, Freddie Gray, a mans de la policia. I enmig d’aquest panorama, de sobte sorgí del no-res una senyora (que després vam saber que es deia Toya Graham) que va començar a repartir bufes al seu fill adolescent fins aconseguir que aquest abandonés el grup que havia iniciat l’enfrontament amb les forces de seguretat.

Aquesta aparició inesperada ha sorprès l’audiència de tot el planeta. Per bé o per mal, ja que alguns maleiran la dona (per la forma en què repartia a tort i a dret, fent palès que les seves dots de negociació eren altament persuasives) i altres l’han alçat fins l’altar de la veneració (perquè s’han aferrat al fet que volia protegir el seu fill per sobre de qualsevol altre motiu).

D’aquesta història, particularment n’he extret dues reflexions que ben bé serien dignes d’estendre’ns-hi força més, però que miraré de resumir.

En primer lloc, em fa la impressió que el paper de les manifestacions no ha variat al llarg del temps tot el que ho hauria d’haver fet.
Avui, la majoria de països “mediàtics” sostenen tenir una democràcia perfectament arrelada i consolidada, i els ciutadans que l’integren s’aferren a aquesta declaració de principis per fer valer el pes insubstituïble del poble a l’hora de prendre decisions que els afectin.
Abans (o encara ara, malauradament, en països sense aquest desenvolupament –o bé que només el tenen de paraula-) era normal que la població hagués de sortir al carrer d’una forma desesperada per denunciar amb un crit equànime, per intentar que als governants de torn els caigués la cara de vergonya i aturessin d’un cop allò que consideraven una injustícia.
Tanmateix, actualment que hauríem de disposar de les eines de la democràcia per tenir un diàleg continu i fluid amb els nostres legisladors, resulta que la majoria de manifestacions transcorren segons els mateixos ritus arcaics d’aixecar la veu i, si pot ser, resultar ésser igual o encara un xic més intolerants que aquells que ens neguen que els donem l’opinió.
Els manifestants no aporten majoritàriament solució a les queixes. I és que ja se sap que raonar és sempre molt més complicat que vociferar, de la mateixa manera que exercir d’“anti-sistema” és molt més senzill que prendre la responsabilitat de la decisió o cercar solucions.

D’altra banda, una segona cavil·lació a la que m’ha dut l’episodi de la mare de Baltimore ha estat per valorar com de difícil és exercir el rol de mare o de pare (que d’això ja se n’ha parlat bastant...) i, sobretot, com de complicat deu ser quan arriba aquell moment que cal decidir entre continuar exercint-lo o bé anar deixant gradualment el fill perquè prengui les seves pròpies decisions i abraci amb autonomia les doctrines que cregui més adequades.
Què fem? Deixem que el nen de setze anys vagi a una manifestació per quelcom que creu o bé si nosaltres opinem que no hi ha d’anar li impedim? No deu ésser fàcil la tria.

Ens podem recolzar en aquell microconte que explica una situació en què un pare li diu al seu fill: “Vigila per on camines”, i el fill li respon: “Vigila tu. Recorda que jo segueixo els teus passos”.

Doncs això: que complicat deu ser saber quan continuar deixant marcada la petjada o bé quan accelerar perquè el fill, en comptes de la nostra estela, vegi un camí que l’obligarà a múltiples eleccions a partir d’aquell moment...

2 de maig 2015

Katmandú

El món ens sotraga de tant en tant amb alguna d'aquelles notícies de les que mai voldríem tenir constància.
I en els darrers dies ens ha sacsejat, mai millor dit, sota la forma d'una sacsejada imponent.

Amb el terratrèmol amb epicentre al Nepal han reaparegut a les pantalles de les nostres vides els retrats d'existències alienes destrossades. Imatges d'una violència tan extrema que ni els milers de quilòmetres que separen la realitat d’allà de la seva projecció d’aquí aconsegueixen mitigar-ne la intensitat.
I la por reflectida en els ulls d'aquella gent ha esdevingut la nostra por, alhora que el seu sofriment actual reforça el nostre temor de veure'ns algun cop involucrats en una situació d'una càrrega negativa tan gran. Tot això sumat, per si no n'hi hagués prou, a la dosi justa d'empatia que ja fa que percebem en aquelles mirades el que cap ésser humà es mereixeria mai haver d'experimentar.

Els relats que arriben de Katmandú i voltants fan feredat. Famílies destrossades, persones sense un lloc on anar (ni físicament ni emocional), edificis i infraestructures partides per la meitat i l'imant que captava turistes (un petit respir per la malmesa economia local) ben aigualit.
I el que és pitjor, el malson segurament encara s'allargarà un inclement temps més perquè costarà trobar tota la gent desapareguda.
I el que és encara molt més pitjor, molts habitants no recuperaran mai més una existència decent.
Ja se sap que sempre plou sobre mullat, i quan s'ajunten un poble desafavorit per la plaga de la fam o dels recursos escàpols amb la mà de la desgràcia encalçant el mànec de la falç d'una catàstrofe natural com aquesta, el mal té unes conseqüències exponencials.

Ningú hauria de patir mai la catxa d'un destí jugant amb traïdoria pel simple fet de derrotar ja no el rival, sinó el mateix company de viatge. Aquest és el punt de partida que hauria de marcar-se amb foc perquè quedi ben clar.
Això no obstant, arribada la desgràcia, també és cert que hi jugarà un rol fonamental el tarannà de les persones i la societat receptores del succés.
I pel que he tingut ocasió de conèixer sobre els habitants d'aquella zona del món, estic convençut que els nepalesos es recuperaran el més ràpid que puguin del cop, sense llepar-se més del compte les ferides i reconstruint immediatament els fragments trencats per assimilar-los a allò que havia estat fins ara la seva rutina vital.

No sé si serà com a conseqüència que les seves religions majoritàries fan prevaldre el bon comportament com allò que tindrà una repercussió clara i directa a les seves vides (no els cal pas recolzar-se en la por i el càstig), o que des del moment que neixen el premi quotidià que cerquen és bàsicament la pura supervivència.
El cert, però, és que hauria d'ésser obligatori que tothom viatgés com a mínim un cop a la vida a alguna d'aquestes zones en què, tot i ser poc afavorides econòmicament i socialment (Índia, Nepal, Cambodja, etc.), tothom somriu, de faç i d’esperit. Llocs en què el deler per xarrupar fins el darrer alè d'existència se sobreposa a totes les pedrades que la realitat s'encarrega de tirar-los amb la fona d’un atzar capriciós.

En aquells moments en què per les nostres latituds estaríem queixant-nos (amb raó), ofegant-nos en plor i meditant sobre la situació, allà s'abocaran a l'acció d'una forma immediata. És l'única opció que els han ensenyat.

I d'aquí un temps tornaran a somriure, n'estic convençut. Segurament no perquè els motius hagin acudit a arrancar-los la rialla, sinó simplement perquè saben que amanir amb una dosi d'alegria una existència agra o indiferent és allò que la farà més que suportable, digna i serena.