27 de set. 2013

Oferir fa ric


Divendres passat, el setmanari El Vallenc publicava una entrevista a l’alcalde de Valls, el senyor Albert Batet, en la qual havia ofert als lectors la possibilitat de preguntar-l’hi allò que els capfiqués, aquells aspectes de l’engranatge municipal que despertessin la seva curiositat.
I hi va haver qüestions de tot tipus i colors, però la majoria estaven centrades en coses molt concretes (l’estat de tal carrer o la situació de tal col·lectiu), tot i que cal especificar que els “grans temes” polítics i d’Estat ja s’havien tocat a la part més formal de l’entrevista.

Això no obstant, el que més em cridà l’atenció fou l’absència d’interrogants relacionats amb els esforços del consistori per intentar minvar els efectes personals de la crisi per a moltes famílies. En uns moments en què tants individus ho estan passant malament, veient-se-les directament amb la mirada burleta de la desesperació, és important que no només ells, sinó tota la societat, conegui que té un matalàs darrere que en un moment donat pot aplacar-li el cop.

L’ajuntament és l’administració que, segons l’ordenació político-funcional actualment vigent, tenim més pròxima. Motiu de sobres per preguntar a l’alcalde per quelcom que pot afectar a veïns, coneguts o a nosaltres mateixos. És de lògica aclaparadora que la mà més propera ha de cuidar qui té a la vora.

Tanmateix, ja fa temps que em sembla percebre un esbiaixament en la impressió que es té de la magnitud dels mals que patim i de qui pot proporcionar-los remei.
Una prova irrefutable són les enquestes que puntualment es fan a l’opinió pública sobre els temes que més els preocupen. Generalment, el lloc de privilegi sol venir lligat a una moda, a una tendència.

Per exemple, fa uns anys la majoria absoluta en rànquings per l’estil la posseïa el terrorisme. Tothom deia que l’assumpte que més el preocupava era aquest. Fins el dia que la tendència passà (tot i que eren temps en què ETA continuava fent de les seves) i el relleu el prengueren altres coses.
Ara mateix, en moltes llistes d’aquestes el número ú correspon a la corrupció. Però estan segurs que aquest (tot i ésser indubtablement un assumpte vertaderament preocupant) és el que toca més d’a prop a tantes persones (havent-hi atur a quasi bé tots els cercles familiars o de coneguts, gent amb dificultats fins i tot per menjar, etc.)? Personalment en tinc seriosos dubtes, però l’altaveu dels medis de comunicació així ho pregona i seguim la corrent, no fos cas que ens titllessin d’insolidaris o de purs egoistes.

D’altra banda, penso que sovint no tenim del tot consolidada la noció dels recursos integrats que com a societat necessitem i són de menester. Pensem que els grans problemes són indefugiblement competència dels grans “superherois” (Estat, multinacionals gegantines...), mentre que en realitat la manera més efectiva d’atacar-los és tallant-los d’arrel. I aquesta màxima immediatesa s’ha d’aconseguir mitjançant el rol fonamental dels ciutadans o de les administracions més “modestes” (ajuntaments, consells comarcals...).

La prova d’això que estava comentant és gairebé unànimement hi ha la certesa que els que han fet més perquè les conseqüències de l’estat d’excepció que patim no vagin encara a més són entitats de caire independent, amb recursos limitats i, sobretot, de proximitat (majoritàriament associacions sense ànim de lucre deslocalitzades per conèixer les necessitats reals de la població vulnerable i estar-hi ben a prop).

Per tot això em va saber greu que en l’entrevista de la setmana passada no hi haguessin hagut qüestions en aquest sentit, i/o que el senyor Batet no hagués reivindicat amb un major èmfasi allò que l’Ajuntament que encapçala té per oferir en aquest aspecte.
I és que tot i que l’expressió popular diu que “demanar no fa pobre”, potser sí que en canvi podríem afirmar que “oferir fa ric”. Sobretot quan això suposa un esforç fet de tot cor.

20 de set. 2013

Deserció momentània d'una realitat relativa


Aquesta setmana (i sense que serveixi de precedent), després d’un temps sense sol·licitar-los el favor del seu temps per llegir aquest espai, permetin-me que usi aquest Parèntesi com a purgatori per espolsar dimonis personals.

I és que els he de confessar que aquest cop m’ha costat força trobar un tema adient per acceptar el repte del full en blanc i posar-me a donar forma a l’escrit que setmanalment comparteixo amb vostès.
No, no en té pas la culpa una síndrome postvacacional, ni la mandra; tampoc que l’actualitat s’hagi encallat en un port de placidesa i no proporcioni matèria (ans el contrari: per tot plegat, tenim el país més revoltat que mai); ni tan sols és que la fada de la inspiració m’hagi abandonat de sobte (Johannes Brahms deia que sense l’artesania, la inspiració és únicament una canya sacsejada pel vent).

El vertader motiu d’aquesta dificultat cal buscar-lo en un fet personal, totalment trencador i penetrant. Concretament, en un viatge que he realitzat recentment per l’Índia.
Qui hagi visitat alguna vegada aquest país fugint del que és estrictament la component turística i amb els ulls ben oberts a una realitat que, per molt que ens l’hagin explicada, és inimaginable, sabrà de què estic parlant.

L’Índia és rotunda contradicció: et trasbalsa, mareja, irrita, angunieja, devora, cansa, ofèn, amoïna, entristeix... tant, que esperes ansiosament l’oportunitat de tornar-hi.
L’odies per la seva brutícia, el desordre, les terribles desigualtats, les infraestructures desfetes, la pobresa inclement, un Estat invisible, els sense-sostre o els amb-un-sostre-indecent, el trànsit caòtic... però et roba el cor amb aromes, sabors, l’hospitalitat de la gent, la filosofia i l’espiritualitat que s’arreceren fins i tot a les coses més mundanes, els namasté de nens que juguen encara al carrer, perquè fa una mica millors les persones que la visiten i, sobretot (sobretot), per aquell somriure perenne fixat a les cares de la gent.

El perquè els estic explicant tot això lliga directament amb el que els comentava primer del meu bloqueig a l’hora d’escriure l’article d’avui.
He estat testimoni de realitats tan bèsties..., de situacions que aquí anomenaríem “límit” i que allà són el pa de cada dia! He vist milers, milions de persones que tenen com a únic objectiu vital a l’abast la supervivència (arribar a l’endemà!, només això), i per les quals la Felicitat no són les nostres complexes superfluïtats ni les nostres inventades convencions socials, sinó veure els seus fills duent-se un simple mos de pa a la boca!

Per la meva forma de ser, considero que és totalment impossible marxar de l’Índia sense haver-se fet un mateix un replantejament seriós dels valors particulars, sense haver tarat la bàscula de les pròpies emocions atorgant-li un nou valor zero radicalment diferent a l’anterior.
Personalment, sento haver-me topat amb l’hora de reformular el sistema d’ordenació de les prioritats, de la mateixa manera que crec sincerament que potser ha arribat l’hora que aquesta societat en general també es qüestioni quin mèrit tenen certs protagonismes per ofrenar-los actualment tant de valor.

Per això, atorguin-me la llicència que, a aquesta data i a aquesta justa hora, trobi ridículs, quasi bé superflus, temes com ara els inacabables enfrontaments polítics de casa nostra, el futbol, cadenes humanes o autodeterminacions, les bombolles immobiliàries, incomptables crisis, poesies o cançons, lladres i serenos, reunions de bar o que anomenen d’“alt nivell”, noves tendències, especulacions, famosos de moda, estils comunicatius, la gestió corporativa, valors amb data de caducitat... o tantes i tantes coses de què alguna vegada els he parlat i espero seguir-los parlant.

La setmana vinent, segurament la rutina, la immediatesa i la proximitat m’hauran posseït de nou (amb l’esclat d’oblit que inexorablement van escampant), i podré continuar escrivint sobre temes propers que consideraré destacats o dignes de comentar.
Però avui (i sense que serveixi de precedent), permetin-me que hagi dut a terme aquesta deserció de l’única realitat amnèsica que ens autoimposem, aquella que fagocita les realitats alienes, i m’hagi passat tot aquest espai amb la convicció que assumptes que creiem importants segurament no ho són tant.