Dimecres de la setmana passada, la NASA presentà el disseny del seu nou aparell de vol, que segons afirmen ha d’ésser capaç de portar algun dia l’home al mitificat planeta Mart.
Segons Charles Bolden, l’actual cap de l’agencia governamental nord-americana, la realització de la nova eina pretén arreplegar el guant deixat anar pel president Obama, que els havia reptat a “ser audaços i somniar en gran”.
L’objectiu principal és omplir el buit deixat pels transbordadors espacials que el passat juliol van ser jubilats.
El cost: uns trenta-cinc mil milions de dòlars d’inversió i una espera per tenir la construcció acabada que es preveu per l’any 2017. Tot per mantenir l’hegemonia americana en la conquesta de l’espai, que amb la irrupció de les economies emergents volent mostrar múscul està més amenaçada que mai.
És clar que el programa va molt per llarg. Entre proves i càlculs, fins com a mínim l’any 2030 res de somiar en Mart, de moment.
Quan s’anuncien aquestes proeses tecnològiques de la NASA (o de l’ESA o de qui sigui) hi ha els que estan realment encantats i aquells que posen el crit al cel.
Efectivament, aquesta quantitat tan majúscula de diners podria tenir aplicacions molt diverses i valuoses.
Ara bé, és missió dels administradors (públics o privats) repartir els fons en cerca i captura de la millor rendibilitat. I unes vegades s’haurà de buscar la immediatesa (destinar els diners per tapar la boca de la fam a la banya d’Àfrica, per exemple), però unes altres serà adequat fer mitja volta addicional per invertir a llarg termini. De fet, si ningú hagués fet això que costa tant, ara no tindríem molts dels avenços tecnològics que ens permeten la qualitat de vida que hem assolit en molts aspectes.
Així, dels faraònics projectes de la NASA n’han sorgit termòmetres d’oïda, vestits ignífugs, ulleres de sol, eines elèctriques autònomes, bolígrafs Fisher, materials ceràmics translúcids emprats avui àmpliament, polímers de cristall líquid dels quals se’n fan recipients, ... Coses discretes que avui ens resulten quotidianes tenen l’origen en l’intent pretensiós d’apropar-nos a les estrelles.
Només per aquesta fàbrica de superació del saber que constitueix la cursa espacial ja val la pena, segurament.
Però potser hi ha un dubte en l’excusa que ens donen per anar a cercar el “més enllà proper”: per què volen anar a Mart?
Tenim un planeta del qual desconeixem molts mecanismes teòrics. Molts mecanismes teòrics i, pel que sembla, tota la pràctica, ja que l’estem deixant agonitzar lentament fins que produirà un canvi de cicle irreparable, com a mínim per a l’espècie humana. Realment hi ha la necessitat d’encetar una nova llibreta quan tenim la del curs passat plena d’incògnites encara per desxifrar?
I si ens trobéssim que Mart és una plataforma per fer-nos populars a tota la Via Làctia? De debò ens interessa ser observats per altres civilitzacions i ser reconeguts com això que som actualment? No val més fer-nos l’orni i passar desapercebuts, amagant fracassos i aquest mal fer?
A més, qui nomenaríem com a ambaixadors nostres, si essent tant pocs tenim la Terra rodolant sota la forma d’una disputa contínua i som incapaços d’articular un discurs comú?
De moment, més val que continuem volent oferir la Lluna en un cove. Mart és impossible fins el 2030 i, a més, la Lluna és la vella amiga que sabem que ens ho perdona tot.