La coartada del passat

Sembla que de mica en mica anem recuperant la normalitat climàtica de l’estiu. La xafogor que s’ha fet esquiva durant un grapat setmanes, apareixent com una diva capritxosa molt de tant en tant, per fi sembla que ha decidit estendre el seu mantell d’una forma un xic més perllongada. A veure quant dura.

En parlar del temps, un d’aquells temes comodí que tenen la missió de rompre silencis incòmodes o encetar la llauna d’una possible coneixença, acut sovint la comparació. L’estat actual es veu enfrontat sistemàticament amb allò que passava uns anys enrere. I normalment tendim a desproporcionar el passat (els hiverns eren glacials i els estius, més calorosos), però, paradoxalment, alhora diem que el d’ara és un període ben estrany, desconcertant.

Això mateix és generalitzable a qualsevol dels episodis de la història, siguin de l’àmbit que siguin.

Molts dels actes que ens antecedeixen són extrems, i els apreciem com a tals. Això no obstant, quantes vegades no haurem sentit que les coses que tenen lloc en el present d’ara i aquí (que ens venen embolicat en paper de vidre) no havien passat mai?

Deu ser perquè assumim el rol de protagonistes (és el que toca) de la nostra vida, que amplifica el que ocorre arran de la nostra percepció, que el que ens passa a nosaltres és més important. De fet, però, segurament cada decenni haurà tingut les seves excentricitats i estirabots.

Simplement mirant el calendari observem un reguitzell de dies commemoratius d’esdeveniments. Sobre cada xifra tenim els sants i aquells dimonis representats pels actes cruels que són vergonya per a la Humanitat.

Alguna cosa bona es commemora de tant en tant, segur, però sempre sobresurten les malícies i el terror, exposades en la vitrina de la història per remoure la consciència d’aquells que no en som culpables.

Aquests dies mateix, s’està fent difusió del cinquantè aniversari de l’aixecament del mur de Berlin. I han aparegut els missatges institucionals i de la gent de bona fe (no és que hagin d’ésser necessàriament dos estrats diferenciats, però és per deixar-ho clar) per una banda, i els dels nostàlgics de la segregació o de la forma d’actuar autoritària i dèspota d’aquells temps, que també n’hi ha.

Precisament un alemany, el pensador Goethe, deia que qui no pot aprendre de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida. D’aquí la importància de contemplar tant les ruïnes com els palaus de l’antiguitat (la desolació de la misèria i l’ostentació de l’abundància).

Ara bé, la truita es capgira en el moment que aferrem la voluntat de bastir amb arguments pretèrits excuses per a l’avui. I massa sovint som testimonis d’això per a foscos objectius: guerres santes, discriminacions racials, drets de reconquesta, barris dividits, justícies de l’ull per ull, servituds amb la caducitat esborrada que romanen com una clàusula impassible...

Per viure com a mer espectador (o com a turista, que mai és tan greu que com a habitant) l’experiència d’una d’aquestes hipoteques de les cròniques arcaiques, és molt recomanable donar un tomb per Belfast, per exemple. Observar com en els temps moderns un poble en pau aparent està immers en un odi ancestral que marca amb foc la seva personalitat és una vivència que ajuda a entendre moltes coses.

Per això se’m posen els pèls de punta quan sento en la política espanyola individus que cerquen la transposició a l’avui de les mentalitats que van generar fa anys una guerra civil (una batalla fratricida, ni més ni menys; com qualsevol guerra, de fet...). O mortals que van a buscar l’argumentació per al desprestigi o l’atac tantes generacions enrere com faci falta.

Tenim un arbre genealògic que ens dóna cognoms i genètica. I som branques que ballaran més o menys amb el vent, emmotllades per una fusta amb experiència, però sempre arrapades al tronc al qual pertanyen.

Però ningú pot acusar-nos per la peça de fruita podrida d’ahir. I menys assenyalar amb una creu els nostres fills per aquest mateix motiu.