26 d’oct. 2013

Extremistes


Les persones tenim l’inquietant costum d’anar d’un extrem a l’altre amb una velocitat sorprenent. Tot allò que avui és blanc pot acolorir-se amb el negre més rotund amb el simple impàs d’un detall, un fet aïllat que potser no hauria de tenir massa més importància.

Ara resulta que ja s’ha acabat la crisi. Tants anys dient-nos que estàvem al fons de tot del pou, i de sobte el cel és més blau que mai i els ocellets canten davant de la inesperada primavera!

Potser sí que existeixen alguns indicadors que estan canviant la tendència. Però això no hauria de ser argument suficient com per alimentar falses esperances.
Personalment, hi trobo un regust de broma de mal gust.

Molts polítics s’han afanyat a predicar en els últims dies la bona nova. El que no comenten és que l’escala en què ells mesuren l’economia (amb termes macroeconòmics) dista molt de la que la gent del carrer emprem.
Està molt bé que augmentin les exportacions, que l’IBEX estigui pels núvols o que hi hagi major trànsit que fa uns mesos als ports, sense dubte. Però falta encara molt fins que els beneficis de les corporacions que treuen rèdit d’aquests fets reverteixi en la població general.

Per això tothom hauria d’anar amb molt de compte abans de profetitzar esdeveniments.
O és que encara no hem après res sobre que les xifres són fredes i sovint enganyen?

Només per prendre’n un exemple, podem viatjar vuit o nou anys endarrere. En aquells moments, vivíem l’apogeu de la bombolla immobiliària i els números quadraven idealment. Eren els temps de l’“España va bien”, quan entràvem al banc a demanar una hipoteca per un piset en sortíem amb préstec per un àtic de luxe i un tot-terreny d’alta gamma, i crèiem que necessitaríem quartes o cinquenes residències per mantenir aquell ritme constructiu.
Però al final es demostrà que tot allò havia estat un miratge; que havíem donat ales a una irrealitat. És més, havíem bastit tot el nostre projecte de país sobre el fonament inestable d’una quimera.
Quan es va acabar la mentida, no quedava res: ni una economia alternativa ni res que pogués fomentar-la a mitjà o llarg termini (ni s’havien posat medis per a la investigació, ni es tenia un sistema educatiu acceptable, ni res de res).
I encara pitjor: l’endeutament assumit per culpa de la pèssima planificació i aquella arrogància féu que els únics projectes que sobrevivien amb un mínim de dignitat hagin acabat fagocitats per les retallades i la impotència mal dissimulada dels nostres estimadíssims governants.

I ara, amb tots els problemes socials que es perceben només sortir al carrer, s’atreveixen a dir-nos que la crisi s’ha acabat? Què cal fer perquè entenguin que la política té (o hauria de tenir) la seva finalitat en el benestar dels ciutadans?
Mentre hi hagi gent patint, quedaran dèficits a solucionar. Per tant, amb l’embargament que han perpetrat totes les administracions per salvar la papereta (o autocreure-s’ho), queda encara molt de trajecte.

És clar que, tal i com començava, tenim una gran tendència a oscil·lar d’un extrem a l’altre.
El que hauria de ser un mecanisme de defensa (quan s’ha passat gana, un mos de pa sec ja és glòria) acaba sent una perdició, ja que oblidem que tot el que és dalt tendeix a baixar. I massa cops repetim els mateixos errors per abaixar la guàrdia quan érem allà on volíem.
I és que la felicitat no deu ser un moment, sinó el record del trajecte fet per arribar a aquesta plenitud.

18 d’oct. 2013

La riba dels homes justos


La setmana passada, en aquest mateix espai, els parlava dels riscos i d’aquelles precaucions que les persones prenem abans d’afrontar-los.
Entre l’indefugible esperit d’autoprotecció i les consignes que els coneixements socials, la història compartida o experiències personals passades ens han traspassat, adoptem una sèrie de mesures quan arriba l’hora d’encarar la faç de l’amenaça.

En el mateix post, els feia avinent que hi ha vegades que tinc la impressió que alguns perills són desdibuixats per obra d’algú amb interessos a qui l’aterra el panorama que la por (o la precaució) dels seus conciutadans li pugui frustrar els seus plans.

Però em vaig deixar un punt clau. I és que hi ha vegades que som nosaltres mateixos, sense cap mediació externa, els que rebutgem de ple la prevenció per abocar-nos sense demora a l’espai d’un tenebrós interrogant.
No sabem què ens passarà; tanmateix, la nostra elecció no té alternativa. Llavors ens la juguem d’una forma inconscientment volguda.

Fa uns mesos vaig dedicar un escrit a una interessantíssima teoria a mig camí entre el coaching i el que ara s’anomena “autoajuda”, que diu que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.
Això no obstant, potser arribarà un dia en què ens sentirem presos en aquest espai reduït (o potser hi caurà un obstacle que el deixarà inoperatiu) i necessitarem expandir-lo.
Evidentment, aquest procés no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”).
Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen: grans decisions, un cop de cap, llançar-se a la piscina, atrevir-se...), arribarem a la “zona màgica”, l’últim estatge on rau un reflex molt semblant a aquella imatge que havíem anomenat Felicitat.

Doncs bé, per la gent que podríem anomenar “afortunada” aquest trànsit cap a la “zona màgica” suposa començar uns estudis, muntar una empresa, canviar de feina, anar a viure a l’estranger... I per a ells esdevé un vertader i colossal repte. Sens dubte que ho és!
Tanmateix, per altres persones el viatge cap a la cerca d’aquesta millora de la seva existència no els ha promès ni molt menys confort, plaer o satisfacció, sinó que la vida els ha col·locat en una tessitura tan crítica que només pretenen aconseguir amb la travessia aquells drets menors que un destí sovint pervers mai hauria d’haver posat en dubte.

Em vénen al cap, per exemple, les funestes imatges dels darrers naufragis a l’illa italiana de Lampedusa.
Un escac i mat salvatge a milers d’immigrants que escapen de la fam i d’un món que no veu, escolta ni sent. I l’única escapatòria que troben és tirar-se al mar sobre una barqueta feble i feta del plom de la incomprensió, dubtosos sobre si aconseguirà portar-los a la quimèrica riba dels homes justos que potser voldran compartir l’abundància del primer món.
Bastants graons per sota d’aquells mínims que quan esbossem el sentit d’humanitat ens vénen al cap és tota la “zona màgica” que ells gosen somiar. I tot i així han d’arriscar-se sense pensar-s’ho.

Sovint ens queixem que la vida és injusta: mira que haver de lluitar tant per guanyar-nos un mínim respir i, amb sort, marcar amb la bandera d’un tímid somriure un pic de satisfacció que al dia següent haurem de defensar encara amb un nou afany!
Però la injustícia no és aquesta batalla, sinó el fet que les regles dins d’aquest tauler de joc existencial no siguin per a tots iguals.
I que uns hagin de jugar-se la vida per viure per fi...

11 d’oct. 2013

Dormint a la cornisa del gratacel


El magatzem de gas subterrani que hi ha davant de la costa de Vinaròs està donant molt (massa) a parlar. Diuen (ara) que des de l’empresa promotora del magatzem Castor, Escal UGS, s’havien fet estudis de risc sísmic i que de cap manera ningú no s’esperava el que està succeint.
Però passa, i la realitat és que la gent de la zona està totalment aterrida. 

Evidentment, la majoria de la població no som experts en els possibles efectes de la injecció de gas sobre un antic camp petrolífer, però el sentit comú ja marca que hem d’anar amb peus de plom en aquest tipus d’afers. I és que en un últim terme, els diferents estrats geològics profunds no són massa cosa més que una baralla de cartes sobreposades, tan fràgil que qualsevol minsa oscil·lació pot despertar el tenebrós joc de les probabilitats.

Ara, un cop l’alarma ja havia saltat, és clar que s’han armat els mecanismes que pretenen dur a la superfície l’origen del mal.
Es parla com una de les hipòtesis més factibles que la sobrepressió del gas injectat ha pogut desplaçar de la seva letargia el sistema vinculat a la falla d’Amposta. Si això ha estat així, les elucubracions més funestes apunten que es pot haver activat un efecte dòmino perniciós, guiat per una teoria d’interaccions de mecanisme desconegut, que ja veurem quan desitjarà reconcentrar-se en el seu son i deixar-nos de nou en pau.

Estem tan acostumats a tenir-ho tot sota control, que ha arribat un punt que a la raça humana l’emprenya terriblement no tenir quelcom sota del radi d’acció d’un comandament a distància; saber que hi haurà un botó a mà que engegarà, apagarà o mantindrà el volum de l’efecte perquè faci joc amb les nostres voluntats.
Amb els anys, ens hem fabricat aquesta impressió i ho hem batejat com a “progrés”. Si necessitàvem guanyar terra al mar, construíem un dic; si requeríem fusta, tallàvem tota la selva amazònica; quan el que ens calia era més energia per viatjar a llocs on no volíem anar, malgastàvem recursos irreemplaçables que havien tardat segles a entrar al rebost del nostre medi...
És cert que de tant en tant han anat arribant catàstrofes naturals per recordar-nos que som uns simples hostes d’aquesta enorme estança (desastres que són percebuts per alguns naturalistes com el gest de la Terra per espolsar la catifa i treure’n la pols i els corcons). Però el nostre ego de darwinistes convençuts (encara que molts, per part seva, no hagin fet grans mèrits per separar-se de l’estadi dels antecessors) donava per bo el nostre rol d’elegits i, per tant, amb dret a tot.

També és cert, això no obstant, que amb el pas del temps ha esdevingut una col·lectivització del concepte de risc.
De sempre, i com tots els animals, hem tingut la noció d’autoprotecció que ens feia allunyar-nos d’allò que ens podia causar un dany. Però va costar bastant transposar aquesta idea a l’àmbit de la societat (de fet, segurament encara no hem acabat el procés).
Per exemple, si estic barallat amb el veí i des de la finestra veig que m’espera amb una escopeta a les mans, el meu cervell probablement em marcarà un immens semàfor vermell. Tanmateix, si sóc un cap d’estat i he d’enviar als dominis del veí amb escopeta un exèrcit, el vermell del semàfor serà un xic més ataronjat.

Avui parlem de prevenció de riscos laborals, de gestió de perills econòmics, de vulnerabilitats en molts camps... La societat marca, molt encertadament, que hem de mirar a dreta i esquerre abans de realitzar certes accions.
Però quan hi ha pel mig interessos que van en una altra direcció, el risc es mimetitza amb l’oportunitat i ja hi ha qui s’encarrega de mantenir-lo ben ocult.

I és que alguns fins i tot superen les expectatives de Darwin i no tenen pas una gran intel·ligència, sinó dues. És clar que això s’anomena doble moral, i no té pas perquè ésser necessàriament una virtut.

4 d’oct. 2013

Jugant amb superioritat


El passat dia 27 de setembre, el col·lectiu catòlic de tendència ultraconservadora e-Cristians va emetre un dur comunicat en què criticava amb contundència la cadena de televisió de la Conferència Episcopal Espanyola, 13TV.
En aquesta carta oberta, l’associació expressava el seu malestar per la ideologia política clarament identificable del canal, basada entre d’altres en un anticatalanisme sense treva, i arribava a dir que quan s’expressa la discrepància amb odi o menyspreu no s’està fent altra cosa que atacar les Benaurances (i això queda a les antípodes de preservar la capacitat de transmetre la Bona Nova de Jesucrist, que creuen que hauria d’ésser la missió principal d’un ens de fons –místic i monetari- cristià).

En tot aquest enrenou es barregen diversos temes, tots ells controvertits i, a més, salpebrats per aquella excitació addicional que reparteixen arguments com els religiosos, que sovint tenen un debat vetat pel dogma o la humana (i generalment racional) irracionalitat de la fe.

Per començar, em sorprèn que hagi tardat tant a sorgir alguna associació de practicants religiosos a queixar-se de l’exemple que es propaga des d’alguna de les emissores de radio o televisió vinculades als òrgans d’organització que haurien de promoure precisament la missió vital i espiritual dels seus adeptes.
Ja en duem uns quants casos, d’aquests. No hi ha res pitjor que algú tiri per sobre dels arguments del debat just i fonamentat la manta d’una pretesa superioritat moral per fer callar o repudiar les opinions alienes. És com una adaptació de la famosa Reductio Ad Hitlerum de Strauss.
A part, m’imagino que la reacció negativa que brolla dels comentaris malintencionats fets en nom de la religió deu constituir un llast molt difícil de manejar per a tots aquells que en comparteixen els principis. Els de debò.

Un altre assumpte vinculat amb el comentari d’aquesta notícia és, inexorablement, l’eterna discussió sobre l’objectivitat dels medis.
Avui estan de moda els continguts “d’autor”, en els quals qui dóna la cara s’ha de mullar i expressar la seva visió particular de l’afer. Això que en determinats espais podria haver estat un sacrilegi fa uns anys, és avui el nostre pa de cada dia. Fins i tot en molts programes informatius es realitza l’anàlisi de la notícia. I això que ja se sap que quan hi ha opinió, per molt que aquesta no s’alineï amb els postulats exactes d’una tendència, sempre se’n podrà destil·lar el toc objectiu.
Ara bé, segurament quan el medi està vinculat amb certa organització cal anar amb peus de plom i mossegar-se la llengua abans d’esbombar ideologia sense pensar. I és que allò que surti per la boca del comunicador arribarà al receptor amb tota la càrrega de representació del grup que té interessos en el canal.
En el cas concret que ha encetat aquesta reflexió, que 13TV volgués tenir en nòmina a terroristes de la paraula seria una elecció purament de criteri editorial (i del criteri de la gent per regalar-los un share en consonància), si no fos perquè des del moment que hi participa en el seu accionariat la Conferència Episcopal hi pot haver confusions d’autoria, mescles de sons o ecos delators.

Vol dir això que un grup religiós, cultural, esportiu o de qualsevol altre tipus no pot tenir veu per opinar? Indubtablement, hi té tot el dret. Però sempre que n’accepti les conseqüències.
Si, per exemple, una hipotètica Associació d’Amics del Número Tretze emet un comunicat insultant el color Groc, que ningú s’ofengui si qui tingui el Tretze com a color preferit i el Groc com a color, decideixi baixar del tren i donar-se’n de baixa. A la vida mai es pot tenir tot...