30 d’oct. 2015

Immunitat emocional

Hi ha múltiples històries que es repeteixen cíclicament. De fet, gairebé m’atreviria a afirmar que una
relació es podria classificar en base a aquells detalls que cada cert temps s’hi reprodueixen exactament igual, clavats. I, a més, encara que sembli impossible, cada cop que es produeixen no podem evitar que ens sorprenguin com si fos la primera ocasió.
Coses que són (fem) notícia per, al cap d’un temps indeterminat, perdre’s entre el fullatge dels fets quotidians. Però que quan inexorablement tornin a la palestra, esdevindran altra vegada revelació.

Això més o menys és el que està passant amb el drama dels emigrants que travessen Europa en busca de l’Alemanya somiada o, com a mínim, el lloc mínimament digne on poder muntar el refugi que els allunyi de tanta por pretèrita (que massa vegades, la maleïda, s’obstina a no marxar).
I mentre els febles fan mans i mànigues per aconseguir allò que hauria d’ésser un dret innegociable, i tot i això continuen sent el blanc de la ceguesa moral més criminal per part d’estats i algunes persones, els capitans d’aquest vaixell anomenat Europa van de deriva en deriva.

El cap de setmana passat mateix, van escenificar de nou un d’aquests cops de teatre dolent, de vodevil barat. Els presidents dels països per on transcorre l’anomenada “ruta dels Balcans” es van reunir per mirar de trobar un arranjament a la crisi d’haver de gestionar les necessitats de tanta i tanta gent que ho està passant malament. Però en comptes de trobar o acostar-se ja no a una solució, sinó a quelcom que simplement fes més lleu el dany, el que van aconseguir fou fer més patent que mai la desunió i la incapacitat davant de l’afer.
Fins al punt que hi hagueren veus, com per exemple la de Miro Cerar –Primer Ministre d’Eslovènia-, que arribaren a interrogar sobre si allò podria significar el principi de la fi de la Unió Europea com a tal.

De nou una altra d’aquestes històries que es van repetint cíclicament: els “amics” (vegi’s qualsevol tipus d’aliança) que estan molt ben avinguts quan les coses són propícies, però que desapareixen misteriosament o es fan els desentesos quan toca donar un cop de mà.
S’ha vist força, últimament. Europa és genial quan ha de rescatar els meus bancs, però quan m’exigeix el pagament del deute és una escanyapobres; o ara, quan el continent sencer s’hauria de repartir l’emergència, hi ha qui només sap mirar-se el melic i obviar qualsevol responsabilitat compartida.
Com el company que és genial per anar de copes, però que esdevé una càrrega quan està malalt i hem d’anar a comprar-li el pa.

Hi ha poca empatia, en general. Ens hem tornat freds (excepte en xarxes socials o altres “aparadors”, on allà sí gaudim exposant una façana a mida).
I si això passa (i generalitzant, insisteixo) en el terreny de les persones, ho hem de multiplicar per cent en el cas de les institucions o els governs.

Sembla com si els mals temps que hem passat autoritzin a una immunitat emocional que ho relativitza tot. I mai (mai) ens podem autoritzar a relativitzar el sofriment de ningú altre.

25 d’oct. 2015

Històries entrellaçades

Fa unes setmanes, el programa 30 Minuts de TV3 va emetre un reportatge sobre l’arribada de
migrants que travessen el mar per arribar a una esperança simbolitzada en la costa de l’illa grega de Kos.

Es confrontaven les imatges de desesperació de sempre (gent arribant exhausta, plors de pànic o també d’agraïment, condicions indecents per acollir els nouvinguts, i ulls que fitaven el llarg camí que els quedava encara per recórrer) amb el turisme present que tradicionalment havia estat l’única procedència de les persones que arribaven temporalment a Kos. Unes imatges realment contundents que tenien la indecència de col·locar en un mateix pla el sofriment dels individus que escapaven de la paüra amb aquells que únicament cercaven una mica de relax enmig d’una vida còmoda i acomodada.
Fins i tot s’hi mostrava una senyora que, en un moment donat, exigia als immigrants que deixessin pas, ja que segons deia considerava que el passeig on estaven era “pels turistes”.

Tots nosaltres som molt comprensius. Diem entendre perfectament la situació d’extrema gravetat que viuen moltes persones. És més, en fem bandera.
Aquests dies mateix, no podem evitar deixar anar un lacònic “pobra gent...” cada cop que el televisor mostra una faç enfosquida per l’ombra de la desigualtat. Alan, sirians, un plor en una platja grega o a la frontera hongaresa... Som bona gent, i com més persones ho sàpiguen millor. Anem amb la bandera blanca alçada en senyal de Pau; com a mínim fins que algú ens en faci alguna digna d’ésser cobrada.

Això no obstant, amb bona fe no n’hi ha prou. I com en el cas de la senyora que exigia pas “pels turistes”, sovint ens molesta quan interrompen el nostre pas, sigui quin sigui el motiu, la motivació o la situació de la persona que ho fa.

Per bé o per mal, nosaltres som els protagonistes de la nostra existència.
I hi ha una virtut anomenada empatia que cal que aquells que són o se senten protagonistes tinguin per enllaçar amb els seus congèneres i no quedar aïllats. Per ancorar la seva perspectiva única i intransferible als cors d’aquells que l’envolten. I que aquesta conjunció jugui a conjugar tots els temps de la reciprocitat.

Tanmateix, sovint aquesta empatia es fa fum, esclafada sobre la rapidesa de les pròpies accions. Prou feina tenim per nosaltres mateixos en els moments que conformen una dura pendent com per tenir l’habilitat de saber multiplicar-nos per abraçar l’espai de l’altre amb ànims de pertinença.
És llavors que val la pena parar-nos, meditar, buscar el perquè últim i, tot seguit, anar a cercar els múltiples destins que podrem esbrinar encallats en els ulls dels altres.

Habitem una era que requereix un doble esforç (ja sigui a Kos, a l’Àfrica Occidental, a l’Índia, a Síria o al costat de casa). És una època de contes entrellaçats. No n’hi ha prou en fer-ho bé; ni tan sols en fer-ho millor. El que cal és ballar junts.
Així ajudarem i, a sobre, perviurem en més històries que únicament la nostra.

És llavors que segurament descobrirem que el regust que deixa un paper secundari pot ser més dolç que qualsevol protagonisme.