23 de maig 2014

Recaiguda


Tots aquells a qui agrada el futbol i, a sobre, són del Barça, estan tristois perquè la Lliga se’n va anar volant.
Dissabte passat s’ho jugaven tot a un últim i decisiu partit, on si guanyaven es feien amb el preuat títol; però empataren a un gol i, per tant, van desaprofitar la daurada oportunitat.

És cert que, mirant-ho amb certa distància, el món del futbol és radical i extremista, talment com molts dels sentiments que desperta. Es passa amb una facilitat esfereïdora del blanc al negre, sense transitar pel gris. Els jugadors que ahir eren admirats, elogiats i al compte de la confiança dels quals es dipositava incondicionalment un xec en blanc, fan avui una mala temporada i se’ls esborra totalment el crèdit i són relegats a la mediocritat més absoluta.

Ara que el que m’ha cridat l’atenció d’aquest episodi esportiu són les circumstàncies especials en les quals s’ha produït aquesta derrota.

Permetin-me que els posi en antecedents i faci una simplificació bastant dràstica dels fets (els bons aficionats a l’esport ja em disculparan):
El Futbol Club Barcelona tenia des de fa bastant de temps la Lliga perduda, amb una diferència respecte el primer classificat que semblava insalvable. Fins al punt que ja quasi bé tothom s’havia oblidat de la temporada actual i les notícies ja fixaven pràcticament l’atenció de forma exclusiva en l’any vinent (perseguint l’entrenador que té més números, anunciant un ball de fitxatges, demanant l’opinió dels molts “entrenadors de bar” que existeixen, etcètera).
Però a causa (o gràcies, segons el cantó des del que es miri) dels errors dels altres dos equips que estaven ficats en la lluita esportiva, la qüestió és que el Barça, sense saber gaire bé com, es va trobar disputant un darrer matx (precisament contra un d’aquests equips, l’Atlético de Madrid) al seu camp amb la possibilitat d’emportar-se l’anhelat trofeu.
Però tal i com comentava a l’inici, no s’aconseguí l’objectiu i el conjunt matalasser ha estat finalment el campió.

Diuen els entesos que l’Atlético de Madrid és un just vencedor, però tot i això m’imagino que aquest segon lloc (el del primer dels derrotats, que dirien els més competitius) tindrà una amargor especial pels jugadors del Barcelona.
Segurament si haguessin perdut realment la Lliga ja al moment en què semblava que tot estava sentenciat, no els hauria dolgut tant. Però ara se’ls havia presentat una segona oportunitat i, novament, l’han desaprofitat. I això cou molt. Qui no s’hi ha trobat algun cop?

Davant d’una situació d’aquestes, em pregunto si quan arriba el moment de repetir l’acció en què una vegada anterior s’havia fallat aquesta es pot desenvolupar talment com si d’una primera ocasió es tractés o bé hi ha alguna, diguem-ne, “justícia divina”.
Evidentment, aquesta no serà tal, sinó que pot ésser que el marge de temps que ha passat sigui escàs per haver-se pogut produir l’aprenentatge/entrenament necessari; o que la mala experiència primera cohibeixi; o, en el pitjor dels casos, que realment allò s’escapi del tot de les nostres possibilitats i ni a base de molts nous recursos i intents mai serem capaços d’aconseguir-ho.

I és una vertadera llàstima. Perquè diuen que l’home és l’únic animal que cau dos cops en la mateixa pedra, i això realment desanima.
Tanmateix, quan diem això estem oblidant que per trobar de nou aquell roc enmig de la ruta hem hagut de fer camí. I que moltes vegades els que riuen més de les caigudes alienes són aquells que contemplen la imatge ben ajaguts en la immobilitat del voral.

16 de maig 2014

Cara B


Un d’aquells debats que s’inicien periòdicament cada vegada que s’acosten aquestes dates és el del model turístic que desitgem pel nostre territori.

Constantment se sent parlar d’uns estereotips que realment fan quedar molt i molt bé la marca que es pot haver construït: la Barcelona de Gaudí i del Modernisme; els museus Picasso, a la mateixa ciutat comtal, o Dalí, a Figueres; l’esbarjo familiar de Port Aventura; la Costa Brava o, tal vegada, la Daurada; els mil horitzons del Delta de l’Ebre o les mil presons d’altes parets del Pirineu; tradicions com La Patum, una Calçotada que ens sona força o els Castellers; outlets i un Passeig de Gràcia per comprar allò que alguns es poden permetre o donar forma a somnis que la majoria mai hem gosat tenir; les estrelles que tot i no ser al cel fan lluir als restaurants que les posseeixen... etcètera, etcètera, etcètera.

Però de tant en tant surten a la palestra altres zones o activitats que, tot i tenir molt menys pedigrí, constitueixen, pesi a qui pesi, una part ben important del turisme de casa nostra.
Em refereixo a les maratons etíliques dels anglesos que envaeixen de tant en tant Salou; dels joves que han causat que la reputació de llocs com Lloret de Mar sigui el punt d’un profund interrogant; dels accidents i la pèssima reputació que donen els Spiderman de pa sucat amb oli que cauen fent balconing; dels ocupants de càmpings barats o els compradors de paquets de vacances low-cost que han elegit venir aquí solament regits sota un criteri de pressupost... etcètera, etcètera, etcètera.

A la pràctica, totes les campanyes que els nostres governants (si és que hi ha governants d’algú) realitzen tenen com a diana el segment “pulcre” d’aquest turisme. Interessen els russos, s’apunta cap a un visitant xinès amb un potencial poder adquisitiu molt llaminer, es reforça l’enclavament en els nostres ports dels grans creuers, els tríptics parlen de cultura, arquitectura o d’allò que anomenen l’“especial forma de viure la vida de la gent d’aquí”.

No es presta atenció, ni interessa fer-ne gaire publicitat, de l’altre cantó.
Encara que, evidentment, estic convençudíssim que tothom és ben conscient que a nivell estratègic i de negoci, simplement  per la seva escala, té un pes cabdal en les xifres globals.

Això és una cosa habitual, que tots nosaltres fem constantment. Donem el poder de les coses que ens passen, d’allò que ens mou, a determinats tòtems, a unes qüestions molt particulars. Tot i que després acabem ofrenant gairebé tot el nostre temps a temes normalment molt més banals.
I no estem pas mentint en les nostres motivacions, ja que el que creiem que importa de debò és el destí que hem inscrit al pilot automàtic; però en el dia a dia hem de lidiar amb corrents d’aire potentíssimes que ens desvien de la trajectòria, parades intermèdies de servei... o bé que ens hagin parlat d’un nou continent i ens hàgim deixat convèncer per fer-lo meta.

Moltes vegades fem projectes sota la recepta de propòsits, autoconeixement, principis, afany de millora, somnis que un dia vàrem tenir...
Però mentre afinem la millor sintonia, s’escolta de fons la cara B del disc, aquella que es conforma amb no trair els nostres ideals, fer el necessari per anar tirant i cercar motivacions i recursos addicionals perquè, en moments gloriosos, puguem notar que sona la millor versió de nosaltres.

9 de maig 2014

Segon plat


El poble d’Aab Bareek, ubicat en el districte d’Argo i enmig de la provincia de Badakhshan, al nord de l’Afganistan, es va veure sorprès el passat dia dos de maig per una allau de terra que va enterrar més de 300 cases –del miler aproximadament que en té la població-.
Les intensíssimes pluges que havien assolat la regió semblen ser les culpables de la desgràcia.

El luctuós episodi ha trasbalsat del tot una zona ja especialment deprimida (allò del “sempre plou sobre mullat” pot semblar una broma macabra, en aquest cas).
A part de les víctimes mortals (a hores de tancar aquest article es parla d’un mínim de 350 defuncions, però les xifres ballen espectacularment), les dificultats han provingut de les greus mancances logístiques per fer front a l’assumpte que des del govern de Kabul han mostrat.
Primer van ésser les estimacions dispars que es van fer sobre la magnitud de la tragèdia; després va venir la dura prova per als supervivents, evacuats a zones altes en una àrea hostil rodejada de turons fangosos; i posteriorment va ser el torn de múltiples complicacions a l’hora de desenterrar i identificar els cossos que havien quedat sepultats per tones i tones de terra.

Em va sorprendre (i colpir) profundament l’exercici de pragmatisme negre que van tenir les autoritats del poble.
Davant de la impossibilitat real de gestionar la recuperació de totes les persones que havien quedat preses dins de la massa que amb el seu moviment havia aturat qualsevol moviment, d’aquella malícia inesperada de la Terra, optaren per convertir allò que fins la setmana passada havien estat carrers i places en cementiri.
Van creure idoni que l’espai que la mort havia inertitzat quedés per sempre més com un camp sant, com un monument a la desolació, alçant allò que haurà d’ésser el nou poble reconstruït just al costat, desplaçat.
D’aquesta manera, a part de fer tangible la metàfora plena de llàgrimes anterior, s’estalviarien haver de remoure tanta terra per colar-ne els cossos continguts.

La notícia provoca de primeres una àlgida indignació: on són tots aquells països que se les donen de solidaris ara que se’ls necessita? I, sobretot, què fa que algunes contrades siguin considerades dignes de rebre aquest suport i d’altres semblen tenir únicament el dret de rebre una indissimulada ignorància?
Perquè pel que es veu ni tan sols davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud la política i allò que amb un estrany cinisme anomenen diplomàcia deixa de marginar certes ubicacions.

Però, d’altra banda, també es pot extreure d’aquesta història una tendència que sovint fem ben àlgida, tot i que evidentment (i afortunada) no pas en situacions tan extremes com la de l’Afganistan.
I és que la majoria de nosaltres hem fet algun cop això de muntar una oportunitat a sobre d’allò que havia estat un accident, un error, una desgràcia.

A vegades és un do: si se’ns ha enfonsat els fonaments del projecte que teníem, cobrim-ne les runes i sembrem a sobre mil fruiters que ens donin en un futur uns fruits ben sucosos, encara que siguin diferents.
Però altres vegades és autocomplaença, una enganyifa que ens fem creure a nosaltres mateixos: és quan assaborim un segon plat i n’anem explicant als quatre vents les excel·lències... confiant que aquest lligam que construïm ens acaroni fins a permetre’ns oblidar aquella primera opció, que per sempre més esdevindrà un somni que amb el temps vetarem fins i tot a les nostres nits.

2 de maig 2014

La recompensa serà proporcional


Diuen que estem aconseguint aixecar per fi els peus d’aquesta enganxosa superfície que ha estat la crisi econòmica, que la conjectura actual ens està tirant una corda per no enfonsar-nos més en les arenes movedisses on hem après a respirar amb la nosa sempre present de pols i sorra entrant per qualsevol dels orificis...
Això no obstant, costarà feines i treballs, per més que pregonin alguns, fer net de la tendència sinistra dels últims anys.

I és que aquí entren en joc dues coses.
La primera, òbviament, són les coses que directament s’han perdut pel camí: la falta de liquiditat, la pèrdua de poder adquisitiu, l’eliminació de projectes i expectatives, l’anul·lació a gran escala de llocs de treball, etcètera (un llarg, monstruós i desanimador etcètera).
Però no s’ha de menysprear un segon factor, el d’aquelles coses que també han volat com una conseqüència ulterior de la maleïda crisi. Característiques que segurament no són tan evidents, però que poden resultar fins i tot més complicades de cicatritzar que les directes.
Com a principal referent d’aquestes repercussions a les quals m’estic referint, em ve al cap sobretot la por que ha quedat en tots els àmbits de la societat, sota la forma d’aquell quist emprenyador que marca territori quan fem segons quin gest o volem estirar massa la cama per forçar el pas.

El conjunt general de la gent ho notem perquè els bancs tenen por i no ens donen crèdit, perquè hem après que res és per sempre i ens hi pensem molts cops abans de fer segons quina inversió, perquè pesa a l’ambient un aire enrarit per l’alè exhaust de tants veïns que les passen magres, perquè els estats han volgut llegir en aquest avís la necessitat de tallar de soca-rel alguns drets que teníem com a tals...
El temor és encara una ombra juganera escolant-se per qualsevol fissura.

Tanmateix, hi ha un segment poblacional que viu aquesta inquietud amb unes característiques excepcionals: l’empresariat.
Aquesta dissonància prové del fet que han de sumar a les pors generals de tothom dues de particulars: han d’arrossegar la generalització injusta del mal nom que s’han guanyat alguns, i han de gestionar unes plantilles decebudes i espantades.

La generalització a la que em referia rau en el fet que alguns negocis han aprofitat el llastimós context per jugar amb els treballadors d’una forma indecent (tot i que, en la majoria de casos, legal... ens ho hem de fer mirar!). Hi ha hagut EROs, acomiadaments incontrolats, unions i divisions de societats per salvar els requeriments legals, capitals volàtils...
I això que ha estat el trist llegat d’una minoria, resta com una llosa amenaçant que levita sobre els caps de tot el col·lectiu.

D’altra banda, el personal que conforma aquestes empreses estan en moltes ocasions desmotivats o cansats de tanta lluita.
En alguns casos perquè s’han topat amb alguna d’aquestes corporacions en què hi ha hagut canvis (els pòsters de sindicats o anunciant assemblees a les parets de molts llocs de treball són avui el testimoni mut però latent del camí recorregut), i en d’altres pel simple temor de la conjectura.

Cal, doncs, a partir d’ara, posar-nos mans a l’obra tots plegats per dispersar fantasmes. No dubtar a recollir les runes i començar a bastir noves estructures que, per postres, seran més resistents que les anteriors (això vol dir fer una societat més justa, regular el grau d’austeritat de forma que sigui ecològic amb tots els medis amb què interaccionem, recuperar la confiança nostra, que les empreses puguin retornar als seus treballadors l’orgull de pertinença a través de, per exemple, la responsabilitat social corporativa, etc.).
El repte és colossal, però la recompensa serà proporcional.