Nens que molesten

Fa uns dies va sortir a uns quants medis la noticia que una aerolínia prohibiria que els nadons viatgessin en primera classe, ja que segons ells destorbaven el son d’aquells que havien pagat un seient suficientment confortable com per fer una bona becaina.

I fa ben poc ha aparegut també la nova que un restaurant d’Estats Units (el McDain’s, de Monroeville; tinguin-ho en compte...) vetarà l’entrada als nens menors de sis anys. Segons el propietari la mesura es fonamenta en què ja està tip que els plors incontrolats dels vailets intimidin la resta de clients, davant la passivitat de la majoria de pares.

La primera reacció en sentir noticies d’aquest estil és la indignació (ara que està de moda). Però a darrere hi ha tot un debat associat, sovint incòmode, que no podem pas obviar.

I és que no cal entrar en molts errors que en el passat es cometien per fer que “la canalla pugés recte”, però tampoc s’ha d’anar a parar al cantó oposat i que facin allò que els vingui en gana.

Avui és el pa de cada dia observar pel carrer les rebequeries desproporcionades de nens petits i nens no-tan-petits. Xiscles, cops de peu i molèsties de tot tipus cap als transeünts que no tenen pas cap obligació de vetllar-los davant la mirada permissiva (i el que és pitjor, que sembla autoritzar) dels que haurien d’exercir de cuidadors.

Molts dels enrenous actuals de la societat conflueixen cap a l’educació, cosa que fa i farà que les noves generacions rebin el major impacte de la situació que entre tots estem bastint.

I el problema principal és de responsabilitats: els progenitors s’escuden en les disfuncions del sistema educatiu per pintar en tons foscos el futur dels propis descendents, i professors i rectors del sistema es veuen desbordats per una joventut que no es deixa ensenyar.

Segurament caldria començar per repensar-nos el mètode.

Potser oferint una sortida a tot aquell jovent que se sentirà pres si l’obliguen a romandre dins d’una aula fins els setze anys, i que entorpeix el camí d’aquells que sí que volen fer-ho.

O, per exemple, recuperar la figura de l’aprenent seria una solució efectiva per oferir una formació efectiva dins de la pràctica. Se n’han fet intents, però més des de l’àmbit local que des d’un espai regulat normativament.

I és que el temps d’aparent bonança féu mal fins i tot en això: fa uns anys, grapats de joves sense cap mena de coneixement específic trobaven en la construcció una escapatòria que els oferia un guany immediat. Però ara que les mans dels reis Mides de la totxana tenen durícies i ja no converteixen en or tot allò que toquen tenim als carrers massa gent sense preparació, ofici ni benefici. I el mal sembla endèmic i tan elàstic com per suportar un allargament il·limitat.

Això no obstant, també hi ha el rol dels pares. I dins del seu espectre tenim una àmplia gamma de comportaments.

Però malauradament estan molt estesos els d’aquells que consideren el xiquet com una tasca que els distreu de totes aquelles coses que podrien estar fent ara mateix; i al pol oposat, els progenitors que embolcallen el nen o nena en una closca que els aïlli del món real.

I com a comú denominador entre ambdós comportaments, de nou la responsabilitat.

I és que hi ha una corrent perniciosa dins de la nostra societat que allibera a qui ho desitgi, a voluntat, de la càrrega de la culpa (no pas així del mèrit).

Vam comprar l’estat del benestar que un dia ens havien venut només pels drets, però quan ens exigeixen els deures ens fem l’orni. Si no tinc casa, rebento la porta de la d’algú que ha treballat dotze hores diàries per pagar-la; per cobrar una ajuda m’inventaré el que sigui; ser propietari, ric o banquer és un delicte, però robar, agredir o trencar fanals pot ésser una expressió de rebel·lia lícita; si no tinc solucions, m’indigno i espero que algú em solucioni la rabieta...

Què ha de fer un marrec, davant d’això? Doncs és normal que no temi cap més conseqüència que la no-conseqüència.

La vida pot ser tan feliçment falsa, amb una inconsciència consentida...