27 de març 2009

Farts d'herois comestibles

Dissabte va transcendir la nova del delicat estat de salut de Vicenç Ferrer. Tot i que el projecte que amb els anys ha anat bastint a l’Índia és tan sòlid que ja pot caminar sol, sempre és de lamentar que sotragui la vida d’una persona valenta capaç de lluitar de tal manera per uns ideals i que prova sense defallir de donar recursos als que n’estan mancats.

La nostra és una societat que necessita herois. De males notícies n’estem saturats; i a aquestes lamentablement només els prenen el protagonisme els personatges de fosques intencions que campen pels llocs d’honor d’informacions i rumors.
Amb aquesta intenció i de bona fe, de tant en tant conduïm individus amb més o menys mèrits a l’altar del reconeixement. És fantàstic poder per fi alabar algú i tant de bo que n’hi hagués més que ens servissin com a model als demés.
Lamentablement, moltes de les persones dignes d’ésser conegudes romanen en l’ostracisme. Algunes per culpa de les enveges o de rancors, altres per culpa de modèsties desconsideradament considerades i encara unes terceres a causa de la fugacitat dels bons moments.

I és que els mals instants i els comportaments deshumanitzats són com grans roques, l’impacte de les quals ens ataca amb una violència desmesurada que per força ens reclama l’atenció. La bona notícia, però, és que ens continuen sorprenent, i això ha de voler significar per força que de moment ens neguem a acostumar-nos-hi.
En canvi, els motius per a l’esperança són considerats anècdotes. La brisa fresca que ens alegra un matí d’estiu provocarà que esbossem un somriure d’agraïment, però a aquesta no li dedicarem ni una mil·lèsima part de l’atenció que dedicaríem a un hipotètic vent huracanat que tirés coses per terra.
Costa treure un bon titular de quelcom que no convidi necessàriament al pessimisme.

Però quins són els trets que enganxen una persona a la gemma d’aquell dit que senyala a qui hem nomenat protagonista? Què ha de complir algú per ser així considerat? Quin currículum ha d’assegurar?
De la mateixa manera que els diaris busquen catalans/es del segle o vallencs/ques de l’any (i algun barem més o menys científico-emocional deuen haver establert), tots hauríem de tenir normativitzats uns criteris fixes per buscar els nostres personals herois i rendir-los el tribut que es mereixen.
I no cal externalitzar la nostra admiració, ni tan sols muntar arran del nostre ego un altar des d’on ofrenar un respecte incondicional; hauria de ser suficient en prendre exemple de les actituds que ens atrauen i mirar de calcar-ne els fragments que contemplem que podrien canviar quelcom per projectar-los després. Simplement (fins i tot) això.

Ens podem emmirallar en el voluntari empès per la bona intenció, en l’amic que “salva” la vida dels seus amics a base de petits detalls, en la noia que s’apunta en una llibreta les bones obres que fa i que es desespera quan es creua amb una pàgina en blanc, en qualsevol que ha plorat una pena estrangera, en qui multiplica somriures per acompanyar a aquells que algun cop els ha plogut solitud, en els pares i familiars que tan bé ens han cuidat, en l’home que munta des dels fonaments una sortida d’emergència a l’Índia… només cal saber buscar i, sobretot, saber trobar.

Al capdavall, deu ser que estem farts d’herois comestibles; herois d’entremès, embolicats en cel·lofana a l’aparador de la veu pública que un cop han satisfet la nostra fam d’admiració són digerits en el punt sense retorn de l’oblit.
Els herois que realment ens marquen no són els que serveixen per matar la gana, sinó aquells que ens ajuden a descobrir que aquesta pot ésser quelcom positiu si es tracta de compartir l’aliment.

20 de març 2009

Útil


Els darrers mesos se li han fet estranyament feixucs. Ha esdevingut un sedentarisme forçós que li ha trastocat completament el panorama del seu món.
I li ha hagut de passar a ell. Precisament a ell, que sempre havia estat animós de mena, buscant-se més feines de les que racionalment podia abastar o presentant-se voluntari a qualssevol mogudes.

Així li pagaven. Com una broma perversa de la rutina, com una deserció vergonyosa d’un temps que es venjava i havia pitjat el botó que alentia el panorama fins a extrems realment exasperants…
El despertador s’havia declarat en vaga, per no ser menys. Massa anys ressonant, ja. Des del dia després que un cap amb cara de pomes agres l’havia cridat al despatx i, amb una lliçó prèvia que es podia estalviar sobre les tendències actuals de la macroeconomia, li havia donat la quitança, cap so trencava el son a primera hora del matí.

Tampoc no calia, però. La consciència ressonava com la campana més poderosa. La ment cercava respostes a preguntes que resultaven encara menys evidents. No hi havia nit sense l’atac implacable de cent interrogants o mil silencis colpint directament les parets del cervell. L’ansietat tocava les hores; cada quart n’era l’avís que un present desaprofitat anava estripant projectes que mai serien. De totes maneres, era impossible dormir.

Cada migdia posava les notícies. No li servien per altra cosa que per extrapolar la seva situació en els rostres d’una infinitat d’homes i dones.
Els presentadors parlaven d’una circumstància límit, però des de les pantalles el gris no era tan fosc. Entremig, hi havia el maquillatge de polítics matisant-ne l’efecte i la subtilesa de les xafarderies o el futbol que ajudaven a fer més mengívol (invisible) el tràngol.

Només els que s’hi trobaven sabien reconèixer en els ulls de l’altre la bogeria d’una espera sense data de caducitat. Segurament n’hi ha que estan pitjor que ell, segurament, però l’infern és massa fosc per voler ser tan primmirat d’identificar-hi detalls.

I la seva perspectiva observa contínuament un gir de tres-cents seixanta graus. Busca quelcom, no sap ben bé què. Tant de bo la força l’acompanyi el dia que per fi vegi la diana, un objectiu per recuperar la lluita.

Mentrestant, haurà de retenir l’única meta que l’avui li ofereix. I ho pensa fer com si li anés la vida amb l’empresa.
Des del banc de la plaça estant veu la gent passar, sota el prisma d’aquest dilluns a l’atur. La jubilada xerraire, el poeta enganxat al seu bloc, l’anar i venir de l’indecís, el jove absort, l’alimentadora de coloms, carros de compra, colles de joves cool, l’immigrant curiós, l’home del bastó sempre ben vestit…

Però, sobretot, ell es fixa en el manobre que fa els darrers retocs al mur interior de l’edifici que estan construint al davant.
El treball d’aquell home serà el seu treball; la suor, la seva suor; cadascun dels seus errors, un petit fracàs; de cada assentiment en naixerà un somriure que acollirà com a propi… La derrota definitiva sobrevindrà quan perdi la il·lusió en la tasca de les altres persones. I resa per creuar-se aviat amb qui sigui, com ell, capaç de valorar les persones que poden ésser útils a aquesta societat.

14 de març 2009

Desistir

A l’hora d’escriure aquest article encara no hi ha una resolució definitiva sobre els comicis bascos. El poble hi va dir la seva, però com sempre l’última paraula ha de ser dels polítics i dels seus tractes.

És veritat que hem de comptar que en unes eleccions hi ha dues votacions, i la que realment val és la que té lloc en el parlament entre els que s’han guanyat l’honor d’entrar-hi. Prèviament, els ciutadans haurem triat “només” a qui donem el passaport per ser en el punt decisiu en l’instant adequat.

Per tant, ens queda una mica més de xou abans de saber qui serà el proper lehendakari i amb quins suports comptarà. Prèviament a això, probablement haurem de sentir encara uns quants nous retrets i veure algun candidat traient pit just abans d’agenollar-se i dir sí a qualsevol cosa que li vulguin bescanviar per una dosi de poder.

L’assumpte és cabdal, no solament per a Euskal Herria sinó per a la totalitat del territori espanyol.
Les dues opcions que a hores d’ara semblen més probables proposen una ruptura evident. Si hi ha un govern continuista i nacionalista, els dos partits majoritaris a Madrid s’obstinaran tal i com han fet durant la campanya que és una situació poc normalitzada que mantindrà els bascos més que mai en un gueto forçat que difícilment els solucionarà les necessitats i preocupacions actuals; contràriament, si es dóna l’altra opció significarà que precisament aquests dos partits (nacionalistes també, però cap a una altra direcció), enemics íntims en tots els fronts, s’han unit per tenir sota control una de les Gàlies que encara es resisteix al sentir nacional que tant PP com PSOE persegueixen.

Però bé, suposo que cada vegada que hi ha comicis es desferma l’esperança per a molta gent. La confiança que canviarà el que fins ara ha anat malament o bé que continuarà un projecte que per a ells és engrescador.

I mentre al País Basc estan en un in-pass que els manté viva, expectant, la flama de la seva relació amb Espanya, a Catalunya sembla que ja ho donem per inútil i hem d’anar a cercar més enllà les solucions que des d’aquí no ens donen.
La manifestació Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació celebrada dissabte passat a la capital belga va ser un èxit de convocatòria i ha de suposar sense dubte un punt d’inflexió. El mínim que se li pot demanar és que signifiqui un indicador per als catalans (per a tot allò que depengui d’altra gent, essent realistes, difícilment servirà per a res), posar un titular a un sentir o veure quanta gent està d’acord amb uns postulats determinats.

L’empresa era arriscada, ja que es proposà un tot o res. Però veient la realitat que assetja contínuament Catalunya no hi ha terme mig.
Sempre toparem amb una intolerància irracional nascuda d’un prejudici històric o de falsedats que interessa vendre; o bé ens creuarem amb personatges hipòcrites que asseguren estar al nostre costat (el mític apoyaré de l’Estatut) però que quan es treuen la careta resulten ser tan rotundament sinistres com els altres.
A més, ara estem en un punt que ja hem vist passar pels escons decisoris de la Generalitat tots els partits polítics amb possibilitats reals de ser-hi. I els hem vist a tots, fins i tot els més nacionalistes, incapaços de modificar res, lluitant més per la seva quota de poder que per uns ideals que la poltrona va esbravant.

El de Brussel·les ha estat un avís, principalment per a nosaltres mateixos. Una declaració d’intencions per sondejar l’efecte d’un cop de timó dràstic.
I els catalans no ens podem excusar com hem fet massa vegades en allò que la pilota és ara a la seva teulada. Però és cert que Espanya s’hauria de responsabilitzar per fi i ésser conscient que algunes coses no poden continuar així.
Catalunya està desistint en aquesta relació. Ara toca veure si el nou escenari que es creï al País Basc troba o no un diàleg realment efectiu.

7 de març 2009

Flor d'ametller

Ara és temps de canvis.
Els camps ho confirmen amb el seu indecís trajecte d’anada i tornada, sempre a l’expectativa, onejant i harmònic, de colors mutants…

Després d’un hivern sencer de ressaca el món veu com la inèrcia ens retornarà aviat de nou a la renaixença. El sol indecís fa una llambregada a banda i banda a l’hora de desprendre’s de la manta, però el fred tocat de mort encara amenaça i cal que s’ho pensi dos cops abans de desprotegir-se definitivament.

Un aire glacial ens ha embolicat durant els darrers mesos amb solitud, amb aïllament, en la crua privació del contacte amb l’exterior congelat.
L’últim estiu ens havia ben acostumat amb un destil·lat de colors i sentits que nosaltres havíem fruït amb necessitat. Fou l’entabanador que ens havia traslladat a una borratxera d’oci, de tast, de gust. Quan se n’anà, vam quedar mig orfes, amb conseqüències però sense efectes (afectes).

I passejant aquests dies ja podem apreciar la potència latent que oculta la natura, l’espera que ha estat practicant. Tot és a punt per a l’esclat final.
Les tiges fan lloc perquè els nous brots puguin reeixir amb una independència lligada a elles; el vent ha tingut prou temps per representar el paper d’atzar que haurà escampat vida en forma de llavors; les abelles s’imaginaran cigonyes pol·linitzant noves flors; la pagesia ha teixit la catifa verda que quan engrogueixi, curiosament, estarà en l’apogeu, llesta per repartir aliments sota la forma de grans de cereal…

L’espectacle que defineix aquest estat intermedi en prats i viaranys és el de l’expectativa. Tot el que no és serà gràcies a l’energia de la potencialitat que cada cosa (i cadascú) duu en el seu interior.

Ella s’ho creu, això, i és esperança. Contempla la flor recentment nascuda d’ametller, amb aquell blanc abordat pel to rosaci i els pistils respostejadors que guaiten, i no té altre remei que veure-s’hi reflectida. Ho desitja…

Res representa tan bé un inici com la flor d’ametller. La seva bellesa capta l’atenció dels passejants, fins al punt que és impossible que passi desapercebuda.
Després, al cap dels mesos, vindrà el fruit, però tothom està avisat des del principi que quelcom està canviant, que el procés ja ha començat i no té volta enrere…

Per això ella vol emmirallar-se en aquest ressorgir. Sap que té en el seu interior la potencialitat, la llavor; la capacitat de fer i de donar que rebi al final la recompensa d’una lleu reciprocitat o de la felicitat que fa tant de temps que cerca.
Vol avisar el món a través d’un crit ferotge que la transfiguració és a les portes d’esdevenir. Que s’està tornant l’Ella que es mereix; i que l’anunci previ serveixi d’avís per a navegants que qui s’ho proposa pot aconseguir-ho tot.
Després de la crida de la flor, el treball incansable de formar un fruit que algú acabarà enduent-se a la boca per captar el do del gust i reconèixer el mèrit. Així serà, n’està convençuda.

La megafonia anuncia un comboi que ningú esperava. El banc solitari de l’estació somriu reconfortat en reconèixer que el temps que ja començava a pensar que podia ésser inútil era realment espera.
I per la via principal s’acosta una primavera de canvis normatius i d’innovacions provocades per algú. Ja se sent el brunzit de la locomotora, o tal vegada és Ella qui el xiula…