28 de des. 2012

Després de Festes


La setmana passada, en acabar la sessió de nomenament d’Artur Mas com a president de la Generalitat, una periodista va tenir la gosadia de preguntar-li al recentment reeditat càrrec si pensava conformar govern abans del dia vint-i-cinc o bé ja després. Naturalment, la resposta fou que això s’havia de fer amb calma i que més valia deixar-ho per quan hagués passat el Nadal.

És una reacció típica, la d’apel·lar al “després de Festes” per anunciar que quelcom prendrà acció o moviment més tard. De fet, a finals d’estiu o a principis de tardor ja hi ha gent que empra aquesta sentència per indicar que l’interlocutor haurà d’esperar encara una mica abans de veure un treball o un encàrrec acabat i entregat.
És cert que el canvi d’any és l’època propícia per posar sobre la taula els projectes i els nous plans. Però per la mateixa regla de tres també es pot aprofitar per posposar un inici.

No sé si aquest procés es deu a què l’inici de curs es percep com una posada a zero del comptador, o bé que aquest període ens fa una mica millors i això ens motiva per a emprendre nous viaranys. La qüestió és que desembre i gener són (amb el permís del setembre) els mesos idonis per fer-nos propòsits i, encara que això a vegades és secundari, fins i tot posar-nos en marxa per complir-los.

Possiblement és en aquesta època que ens ve a la ment la pel·lícula que resumeix el que ha passat en el darrer any de la nostra vida. Naturalment, immers en aquests fotogrames hi trobarem unes quantes coses que hauríem pogut fer millor. Quan percebem l’error, si tenim un mínim esperit de millora, ens picarà el cuquet d’intentar dotar-nos dels mecanismes que puguin resoldre la mancança. I això ens pot conduir a tenir la voluntat d’assistir a unes classes, agafar un llibre, anar al gimnàs, començar a col·leccionar alguna cosa, aprendre història de l’art, solucionar el deute pendent amb l’anglès, etcètera.

Per l’altre cantó, però, és possible que actuï pels subterfugis aquella mandra exasperant que fa que abandonem massa aviat o anem endarrerint allò que des de temps remots hem decidit que és imprescindible. Quan passa això, anem ubicant sobre l’agenda punts de pàgina massa pesats que, misteriosament, van cedint per culpa d’un pes superlatiu i perdent-se en l’espessa boira del “demà”, el “quan tingui temps” o l’anteriorment comentat “després de Festes”.

Això no obstant, si aquest retardament es compleix segurament s’acabarà unint a la síndrome post-vacances i/o post-estat d’excepció del Nadal, originant finalment una massa consistent, espessa i enganxosa que se’ns unirà a les soles de les sabates i complicarà en un gran superlatiu la temuda costa de gener.

Per aquest motiu allò recomanable és aprofitar ben bé la diferenciació d’aquests dies especials de celebració en què estem immersos per carregar energies i disposar de tota l’empenta necessària per iniciar un nou curs que (tant de bo m’equivoqués) no serà gens fàcil.
No deixem per a demà que el que es pot fer avui; que tal i com està la situació, així demà tindrem el dia lliure i el podrem aprofitar per fer alguna cosa extra.

21 de des. 2012

Bon Nadal (a pesar de tot, a pesar de res)


Bon Nadal. Tot i que l’atmosfera enterbolida intenta ocultar l’estel i ofega la seva llum, que ningú ens negui la bondat del retrobament amb aquesta època diferent, multicolor i sentimental, nostàlgica, melangiosa i (per això/això no obstant) feliç. No hi està autoritzat, ni nosaltres ho permetríem. És un respir massa vital com per deixar-lo fondre amb les presses, els neguits o la desídia. Esdevé oxigen i aliment.

Bon Nadal. Mentre fem plans per aquestes festes i els més afavorits s’organitzen per reunir les persones estimades arran de la coberteria de les grans ocasions i d’un bon àpat, repartint versos i brindis diversos, a l’altra banda de carrer potser hi haurà algú que no tindrà tanta sort, sense res a dur-se a la boca ni tan sols el simple sostre que hauria d’ésser un dret ineludible.
I aquesta absència de fortuna repercutirà en un fred indolent; no d’aquell físic que glaça la sang, sinó en un fred dels que gela qualsevol esperança. No hi ha pitjor mort que un pesar que no arriba al pom per poder obrir la porta de sortida.
Malauradament, la capa congelada s’ha estès massa i el blanc ja cobreix bona part del territori. La pobresa amenaça d’enquistar-se i la gent, sense abric ni mai amb prou bufanda, no hi ha manera que s’acostumi a una inclemència tan rutilant.
Segurament la taula més plena serà la de les organitzacions que amb tones de bona fe gestionen un dèficit d’aliments i massa fam. I una solidaritat que és de les poques coses positives que es poden extreure d’aquesta gris situació.

Bon Nadal. Les cançons típiques, de tant en tant, veuran interromput el seu compàs pel soroll pertorbador de titulars punyentment desagradables, indecents, feridors. Matances de nens al melic del món, guerres obertament declarades o confusament menystingudes que passen desapercebudes entre el bosc de tanta malícia, riscos fitant des de la cantonada, rics sense escrúpols que mai en tenen prou per acaparar més il·lícitament o miserables que creuen que el que passa a tanta gent no és per a ells i proven d’escapar-ne amb fosques argúcies...
Aquests jorns ens trobarem xiulant tonades jolius sobre cascavells que dringuen i rens, però el perill vindrà de la base rítmica distorsionada que de tant en tant s’obstinarà a acoblar-se amb el nostre aire per fer-lo esdevenir un so indecís, aspre, apaivagat. Tot un dol.

Bon Nadal. Les profecies són funestes: habitem una crisi que està barrinant un pou sense veta que quan semblava que havia tocat fons ens ensorra encara més a les fosques profunditats on no habiten els projectes ni un possible final. El túnel es va allargant a mesura que el recorrem, fagocitant somnis i la visió d’una vida estable, sense estridències. Com si demanéssim tant.
Estem aprenent, això sí, a duplicar-nos: ja que la vista no s’allarga tant com abans perquè els esculls multiplicats i mil interrogants sobreposats tapen l’horitzó, girem la mirada i tenim l’oportunitat d’estar més pendents de les persones que tenim al costat. Ens preocupem com sempre dels nostres i de nosaltres, però també un xic més dels Altres. I aquesta consciència de societat, de col·lectivitat retrobada, ens ha de proporcionar l’enllaç que ens remet inexorablement a l’esperit d’aquests dies especials.

Bon Nadal. A pesar de l’atmosfera enterbolida, el fred, la coneixença de les desigualtats, les deficiències i la fam, els sorolls pertorbadors, els riscos, un dol, els titulars desagradables, les profecies funestes, els mil interrogants i totes les pegues globals o particulars que podríem anar enganxant al retrat del nostre avui, Bon Nadal. Val la pena que ens quedem amb l’èter destil·lat de les dificultats. Aquesta essència de les coses positives (respir, solidaritat, tonades jolius, rens i cascavells, mirades cap a l’Altre, consciència de col·lectivitat...) que extraiem del fang és el que ha de perdurar. Bon Nadal. És hora que agafem el líquid concentrat de claror i l’espolsem al món. Bon Nadal!

Per això, avancin decidits els desitjos d’un excel·lent Nadal per a tothom.

16 de des. 2012

Personatges d'auca


La setmana passada fou notícia la infermera que es suïcidà després d’haver estat víctima d’una broma telefònica.
L’episodi ve protagonitzat (d’una forma en principi passiva, això sí) per Jacintha Saldanha que, mentre treballava a l’hospital londinenc King Edward VII, va rebre la trucada d’uns graciosíssims locutors de ràdio australians que, fent-se passar per la reina Isabel II i el príncep Charles, li demanaven informació sobre l’embaràs de la duquessa de Cambridge, Catherine Middleton, que en aquell moment era tractada allà. La pobra va picar i relatà certes informacions confidencials.
Les conseqüències de l’“anècdota” foren tan nefastes que la infermera, segons sembla, decidí treure’s la vida unes hores després.

Segurament les burles i la pressió causada en els cercles mediàtics i íntims a la seva persona no deuen ésser els únics responsables de la mort. Per arribar a un extrem tan salvatge és possible que ja carregués prèviament un gran llast. Però evidentment la confusió devia burxar amb malícia la ferida fins a provocar semblant i irreparable seqüela.

El cas ens hauria de servir a tots plegats per reflexionar. És cert que uns tenen més culpa que altres, però quan riem les gràcies d’alguna d’aquestes accions esdevenim còmplices. Estem massa acostumats que els medis de comunicació utilitzin el primer vehicle que se’ls posa a mà per obtenir audiència o vendre uns quants exemplars.
Quan l’atenció popular els enquadra, les persones individuals es transformen en una representació, un paper a l’auca que il·lustri el que els paràsits pretenen dir. El drama personal queda emmascarat per la transposició pública, Tanmateix, quan s’acabi l’sketch o finalitzi la pronunciació de la notícia ningú no farà picar la claqueta, cridarà “bona!” i els actors ja podran córrer a canviar-se la roba. Aquí no hi ha attrezzo ni vestuari, solament un hoste real, una situació grapada a la pell de l’individu que l’acompanyarà com a mínim fins que trobi la solució que de moment ningú li ha ofert. Avui, per interès, li prestaran atenció; però gairebé mai resolució. Demà, ni aigua ni record.

Encara que en una temàtica que res té a veure, el comentari em remet a les proclames (i el que és encara pitjor, la conclusió en forma de legislació) del ministre espanyol Wert.
S’hauria d’anar molt en compte abans d’utilitzar l’educació com una arma ideològica. De fet, grans errors de la humanitat han començat d’una forma semblant. Per això des del cantó de la gent raonada no s’entén gaire bé (ni dins del seu partit mateix, crec) que des d’un càrrec tan representatiu i cabdal com el que ostenta empri conceptes quasi bé bèl·lics com els d’españolizar o aquest intent maldestre d’estandarditzar les peculiaritats dels diferents territoris que composen el seu reino. Estem parlant de proporcionar cultura a nens i a joves, senyor! no de dividir un poble i de buscar problemes allà on s’ha anat fins ara a l’una amb perfecta harmonia!

Sincerament, percebo el tema d’una manera molt semblant a com ho feia en el primer cas: per interessos no es dubta a utilitzar les persones en benefici propi. Les generalitzacions estan a l’ordre del dia i la moralitat no posa cap entrebanc a l’hora d’anul·lar  les especificitats de cada particular per emmotllar la forma a allò que es vol vendre. Oblidant que darrere de l’agrupació i de la “notícia” hi ha noms propis, cares, cossos, llàgrimes i algun somriure cada cop més racionat.
És una vertadera llàstima que manquin els escrúpols per involucrar persones en batalles forasteres (i més encara si són inventades). Per molt que siguis un medi públic o un ministre prepotent, no tot s’hi val. I quan s’afirma que algú té uns problemes que en realitat no té, l’únic que s’està fent és buscar-li una confrontació i una necessitat irreal de donar explicacions. I cap idea aliena mereix turment, i menys quan és per tapar ineptituds o la manca de recursos de tercers.

8 de des. 2012

Estimar els diners


L’escriptor Alexandre Dumas deia: “No estimis els diners en més ni en menys del que valen, perquè són uns bons servents i uns mals amos”. I tenia tota la raó, ja que de la mateixa manera que ens permeten flotar per sobre de l’abisme, són el llast que ens hi arrastra quan ens domina la fam d’acaparar-ne massa.

Hi va haver un dia, no fa tant, que aquesta societat va creure que l’anticicló de la situació irreal que inexplicablement (vegeu “totxana”) s’havia format sobre dels nostres caps seria per a sempre. Evidentment, ni banquers ni polítics no van córrer a advertir-nos: ja els anava bé que anéssim demanant crèdits i hipoteques o que penséssim que la seva gestió havia portat un gran creixement econòmic al país.
Però amb els jorns retornà la veritat (sempre ho acaba fent); les construccions que havien sortit com bolets es van anar quedant buides i la gent, al mateix ritme, fins al capdamunt de deutes. I amb la incòmoda sensació que ningú els havia avisat que estaven estirant més el braç que la màniga (tot i que és cert que molts van oblidar que cert grau d’estalvi sempre és preferible).
El final tothom el sap. No val la pena insistir en les conclusions tristes quan ja tothom les coneix.

Ara, definitivament, la situació ha arribat a un punt més que greu. Les organitzacions que es dediquen a l’ajuda (Càrites, Banc dels Aliments...) no donen l’abast, els desnonaments són el pa de cada dia (estranya paradoxa lingüística), els joves han de tornar a casa dels pares o fugir cercant treball... I encara pitjor: no es percep que estigui en camí cap solució. Els polítics semblen totalment superats per la situació i els moviments socials, amb eines minvades, prou fan de no entrebancar-se els uns amb els altres quan proven d’estendre la mà.
Se sent dir a moltes persones grans que gairebé hem assolit el nivell de dèficits i preocupació que es van apoderar dels carrers a l’època de la Postguerra. Sap vertaderament greu que no haguem sabut aprendre de la història i haguem tornat a acabar en el mateix tram.

Enllaçant amb aquest punt de l’omissió de l’aprenentatge d’allò ensenyat per la crònica del temps, fa molt de mal comprovar com periòdicament sorgeixen notícies d’alguns afortunats que, tenint feina i, a sobre, càrrecs importants, s’aprofiten del lloc per acaparar uns diners il·lícits suplementaris.
Darrerament han vist la llum els afers de l’Operació Mercuri, amb l’alcalde de Sabadell i companyia implicats (on, a part que s’acabin concretant o no els delictes imputats, el simple fet de saber que tenia endollats el germà, el tiet i la companya sentimental ja fa pudor de socarrim); la detenció d’en Díaz Ferrán i l’or que guardava a casa mentre els creditors restaven ben impagats; i les conxorxes de València, la Comunidad de Madrid... I només són uns exemples dels molts que podríem trobar quasi bé a diari.
Amb tota la gent que està cercant ocupació i que de ben segur si la tingués l’executaria d’una manera exemplar!

Per molt que ens pesi, disposar de la quantitat adequada de recursos monetaris és molt important. Potser justament el problema és que costa posar-nos d’acord de quant estem parlant per referir-nos a “quantitat important” de diners. Evidentment, el criteri diferirà notablement entre un habitant de la llista Forbes i algú que lluita per la manutenció diària de la seva família.
A partir de quant hom pot considerar-se ric? Quan és que algú que pot viure folgadament ja no necessita incrementar el seu compte corrent?
Potser si hi hagués una resposta efectiva a aquestes preguntes i tothom les acceptés com una veritat universal s’acabaria tanta ànsia d’acaparar i, amb ella, molts dels mals del nostre temps.