Llençol apedaçat

Històricament s’ha parlat a bastament de les dues velocitats d’Europa. Era evident que no tots els països que la conformen pertanyien a la mateixa divisió econòmica ni social. Massa evident.

I l’opció que s’ha pres per acostar posicions (no de forma voluntària, valgui a dir-ho) ha estat tan salomònica com inesperada: posar tothom a fregar de l’abisme.

Teníem una Grècia de la qual els famosos déus, implicats des de fa segles, fa un temps ja començaven a avergonyir-se’n i a demanar asil a altres potències; i ara Itàlia ens salta amb uns greus problemes que ni la carpa del circ d’en Berlusconi han pogut amagar.

I acompanyant-los, la resta del grup ampliable dels PIGS (Portugal, Irlanda i Espanya), fent torns per espantar l’audiència amb estirabots i incapacitats.

El panorama és desolador i l’expectativa, més àrida encara.

Fa uns dies tots els ulls estaven posats sobre en Papandreu i la seva brillant idea de convocar un referèndum sobre el pla de rescat europeu (l’economista Sala i Martín feia sobre això una analogia molt encertada: era com si una família decidís fer al menjador de casa un referèndum per decidir si pagar o no la hipoteca i, en cas que sortís el sí, el banc no veuria ni un cèntim d’allò que li devien).

Però en un tres i no res els binoculars s’han girat cap al país de la bóta. Els seus números han davallat estrepitosament i l’alarma ha sonat amb el mateix ímpetu que l’acceleració de la caiguda.

Europa sencera s’ha convertit en una ruleta russa (amb el permís d’en Medvédev i en Putin, que s’ho miren des de la barrera tot esperant l’oportunitat), en un joc que barreja a parts iguals l’estratègia cega, un futur indòmit, la sort en el seu estat més pur i una bona dosi de cara dura per part de molts.

Uns resten esperant que els que estan a punt de caure s’agafin al ferro roent d’acceptar totes les exigències comunitàries per tal d’evitar l’abisme; i aquests, aguantaran fins al darrer instant perquè els que s’hi juguen el prestigi europeu (i l’aportació que hauran fet per salvar l’euro) els amnistiïn gratuïtament sense haver de moure un dit.

Un continent és quelcom molt gran com per uniformitzar-lo. Climes diferents; diccionaris variats; tradicions particulars; McDonald’s amb els mateixos noms de productes però que reben més o menys currículums per entrar-hi a treballar; en cap zona plourà prou, i si ho fa, no ho farà pas al gust de tothom... Això és l’Europa de sempre. El vell continent.

Però avui s’ha aprofitat el grau de globalització necessari per posar en comú els problemes. Només amb el grau just i precís, el que convenia.

Tothom vol les seves riqueses, els seus turistes o els impostos retornats i les inversions que li pertanyen. Això no obstant, els inconvenients, els deutes, els compromisos i qualsevol penyora són perfectament compartibles (i, si pot ser, transferibles).

Vivim en un cresol de cultures que amb el temps es van homogeneïtzant. L’únic que perviu ben diferenciat són les responsabilitats que hom pren, les formes de fer i l’orgull. Uns malden per ésser el centre del món i als altres no els suposa cap disgust deixar en ruïnes el seu nom per sobreviure de la caritat d’altres.

Europa és un llençol fet a partir de molts retalls de roba diferents. I tant d’estirar cap a direccions oposades les costures s’han acabat esquinçant.

Però mentre uns quants personatges apedacen, a uns altres els plau veure caure sobre el seu territori una bona doblada de fil. Com a mínim que el seu paisatge canviï.

És la versió moderna i comunitària dels relats de picaresca. Neoversions de Moll Flanders o de Lazarillo de Tormes.

Però a l’engròs i escrit per una política barroera d’adjectius gastats.