30 de des. 2013

La memòria del cor


Ja estem a la frontera del canvi d’any i, conseqüentment, com cada cop que això passa, arribaran els balanços sobre allò que ens ha passat i allò que hem fet durant els últims dotze mesos.
I per a alguns el procés s’aturarà aquí, mentre que per a altres continuarà fins a esprémer tant els fets positius com els negatius i arribar a concretar per als més significatius accions de millora o de reforç.

Són temps difícils, i per tant el repàs del 2013 es farà molt dur per a pràcticament tothom. Alguns perquè estaran vivint en primera persona la gana, l’absència d’un sostre digne, la contemplació d’uns fills amb el costum adquirit de mirar de reüll tot allò que els manca...; i els altres perquè la simple visió de les penúries alienes ja constitueix suficient motiu com per sentir un pes maquiavèl·lic i pervers a l’esperit.

La nit del trenta-ú de desembre desorientarem la llàstima i aquesta profunda tristesa amb el dringar de les copes de cava, les campanades, àpats més o menys extraordinaris en bona companyia i, sobretot, l’esperança que el canvi de xifra esborri el mal fat i comencin a arribar en tropell les bones noves. Restarà en algun racó del cervell, això no obstant, l’exasperant remor de fons del remordiment per tanta injustícia i una solució perennement escàpola.

Tanmateix, cal que ens rebel·lem. Que, a pesar de l’ambient sòrdidament dens que es fa valdre, no serveix de res mantenir el llast d’allò que no admet solució. Serà més fàcil nedar fins la pròxima riba si ens desprenem de tots els impediments que no siguin l’inevitable sortejar de les corrents actuals.
Per aquest motiu hem de fer un esforç per netejar la tendència (molt humana, d’altra banda) de pensar en negatiu; i pintar d’un cop per tots amb coloraines aquest traspàs.

Això es pot aconseguir si canviem lleugerament l’òptica del balanç que, voluntàriament o involuntària, fem quan arriben aquestes dates.

Fa uns anys, en un article els parlava del bé que pot anar emprar una eina anomenada DAFO, que té el seu origen en el terreny empresarial però es pot aplicar perfectament al personal.
A grans trets, aquest DAFO consisteix a plantejar una matriu en què es vagin completant quatre espais: debilitats (punts febles que limiten la nostra capacitat de desenvolupament), fortaleses (capacitats, virtuts o recursos que posseïm i que hem d’aprofitar per explotar noves possibilitats), amenaces (forces de l’entorn que poden minvar el desenvolupament de les estratègies planejades) i oportunitats (coses que poden suposar un avantatge competitiu o una oportunitat de millora).
Per resumir-ho, debilitats i fortaleses fan referència a propietats de l’individu (formació, seguretat laboral i social, estalvis, característiques de personalitat, relacions amb els altres, ...), mentre que amenaces i oportunitats seran factors externs (competència, conjuntura, situació social o econòmica, ...).

Doncs el meu consell per aquest final d’any és que deixem de banda les amenaces (prou que s’encarreguen de repetir-les per nosaltres!), i potser fins i tot també les oportunitats, ja que el panorama és tan canviant que resulta difícil fer pronòstics. És a dir, tot allò que no depèn directament de nosaltres.
Centrem-nos en les debilitats (què podem fer per créixer com a persones) i, sobretot, en les fortaleses de les quals ja disposem.
I és que sovint aquestes últimes, que haurien d’ésser les més fàcils de tractar, són deixades sistemàticament de banda i perdem per tant la possibilitat de potenciar virtuts.

No creiem prou en nosaltres (no és una qüestió d’autoestima, sinó d’educació emocional) i en tot el que tenim per oferir. Potser és per això que tendim també a menysprear allò que el món ens ofereix a nosaltres.
Per això els proposo que comencin el compte enrere per acomiadar el 2013 fent una llista de dotze coses bones que els hagin passat durant el regnat en el calendari d’aquesta xifra (que poden haver arribat per la influència de l’atzar o perquè vostès les van saber convèncer).
Hi són. Per molt malament que hagi anat, segur que hi són.

El pensador xinès Laozi ja deia que “l’agraïment és la memòria del cor”. I avui, més que mai, els cors de la vida i els nostres propis en requereixen tones i tones.

Feliç 20catorze!

23 de des. 2013

Amplificació sentimental


Com qui no vol la cosa ja som 23 de desembre i, de nou, ja estem a les portes de les festes de Nadal.


A alguns els agraden enormement aquestes dates i gaudeixen amb delit de tota aquella il·lusió que es respira durant unes jornades certament particulars, inequívoques, ben singulars...
D’altres, però, queden saturats de les seves característiques; i això es pot deure a diverses raons: perquè la càrrega emocional inherent al Nadal topa amb el seu estat personal actual, perquè consideren que hi ha un consumisme excessiu, a causa que perceben una falsa bonhomia en la transformació que algunes persones o desitjos practiquen durant el mes de desembre...

El que no es pot negar és que tenim per endavant un conjunt de dies arrelats i consolidats com un dels costums a nivell festiu (segurament el màxim exponent) més potents i globals dins de la nostra civilització.
Qui vulgui hi trobarà la component religiosa, però qui la obviï encara hi donarà sentit amb festa, àpats, canvis de xifra, regals, retrobaments, balanços, etc.

Aquest cercle va tenir ahir una prèvia amb el torn de la tradicional loteria (tot i que aquest any en tindrem una de nova).
Vam reviure les imatges típiques d’alegria dels que n’havien arreplegat un pessic i la conformació (normalment expressada amb el lacònic “mentre tinguem salut...”) d’aquells que havien vist volar, com a mínim fins l’any vinent, la possibilitat de poder fer una volta al món, comprar per fi el cotxe esportiu o poder llençar el despertador al rebuig més profund.

Tanmateix, quan es demanen les primeres valoracions a aquells que han tret premis econòmics importants ningú declara la seva intenció d’adquirir alguns dels capricis comentats anteriorment, sinó que parlen de “tapar forats” o d’ajudar familiars, amics o coneguts en situacions complicades.
Potser és veritat; o potser simplement es deu a l’afectació produïda per l’esperit nadalenc, que bloqueja els egoismes i qualsevol personalisme (o com a mínim la seva expressió).

Personalment, tot i que sóc un entusiasta del Nadal, el que d’aquest no m’agrada és precisament aquest dualisme que es produeix. I, sobretot, que no saps exactament quina de les dues parts és la de debò.
Costa discernir si aquests dies semblem millors persones perquè el temps és propici, s’alenteix el missatge i tots cerquem el que l’Altre té a oferir-nos amb la predisposició més afable. O, al contrari, perquè adoptem un paper forçat a conseqüència que els convencionalismes socials marquen que a partir de Santa Llúcia cal mostrar-nos com individus més íntegres. Millors.

Això no obstant, procuraré deixar-me omplir fins a vessar per la màgia de les Festes i enviar tant a les altres persones com a mi mateix una felicitació molt especial: el convenciment que podem fer perenne aquest estat de gràcia que encetarem aquests dies, l’acostament sincer als demés a través de la simple sintonització interna que haurem realitzat.

Després de la treva ens esperen molts reptes i noves emocions. Però tant de bo que ens deixem posada l’amplificació sentimental del Nadal tota la resta d’any.
Que el bo serà més bo i el pitjor... del pitjor potser el sedàs de les prioritats ens indicarà que no n’hi havia pas per tant!

Que gaudeixin d’unes excel·lents Festes!

13 de des. 2013

Valors enterrats


Aquesta setmana el món sencer ha lamentat la mort de Nelson Mandela.
El passat dia cinc ens deixà l’home que esdevingué un símbol per la seva lluita contra el sistema polític de l’apartheid, i que fou elegit president de la República de Sud-Àfrica en les primeres eleccions no racials del país.

A Madiba, com se l’anomenava en referència al nom del seu clan, se li reconegueren en vida molts dels mèrits que dugué a la pràctica, afortunadament. Principalment en referència a la seva lluita aferrissada pels drets humans, a favor de la igualtat racial i contra la sida.
Tanmateix, això que no s’hauria de considerar notícia, en realitat ho és. I és que massa vegades hem presenciat com no es fa justícia a alguns personatges. Com a mínim fins que no es moren; i llavors, correm-hi tots.

Què es allò que fa que ens fixem en certes dones i homes?
Certament, no podem dir que sigui pel seu ofici (en tots els àmbits podem trobar professionals increïblement fantàstics i d’altres totalment roïns), pel seu carisma o la seva imatge personal (això només ens distreu en el primer cop de vista, o bé són els decimals que ens fan decantar per l’aprovat o el suspès); i ni tan sols per la integritat de la seva obra (a aquestes alçades ja sabem que la perfecció pura no existeix, i de qualsevol persona pública l’hemeroteca en detectarà algun error delator de la seva fal·libilitat).

Quina deu ésser, doncs, l’atracció magnetitzada que fa que ens girem cap a la llum de certs individus?
Segurament petits detalls. No pas la totalitat del comportament o de la composició que deixen com a llegat.
I per arrodonir encara més aquesta definició, m’atreviria a dir que el crit portentós no prové de la persona a la qual fem subjecte; sinó senzillament i plana dels valors que representa, dels valors que un dia promogué.

Això no obstant, alguns cops els humans som tan desconcertants que avui afalaguem apassionadament els mèrits d’hom, i demà trairem amb la mateixa energia els ideals que d’aquest havíem alabat.

Ara mateix es pot exemplificar idealment aquest fet. I és que avui les coincidències a l’hora de descriure les fortaleses del senyor Mandela són gairebé totals.
Els comentaris versen unànimement sobre les virtuts d’aquest home per unir un país en unes condicions duríssimes. No només polítiques, sinó especialment socials. I és que ho va haver de fer amb la força necessària per apedaçar un dels sismes més salvatges que existeixen, el de la irracionalitat de la ràbia racista.
I no només això, sinó que ho va saber fer exhibint el perdó i pregonant el protagonisme innegociable de les persones per davant de qualsevol altre condicionant.

Tanmateix, no aconseguim d’una vegada per totes aprendre de la història i de les ensenyances dels que han marcat unes passes que hem jutjat com el camí correcte.
Per molt que hi hagi hagut un Mandela o un Luther King, el racisme roman ben viu.
I així amb tantes i tantes altres coses...

No fem un intent decidit d’insuflar-nos dels valors de les persones conegudes (públicament o a nivell personal) de les que reconeixem la virtut.
Tractem aquelles dones o aquells homes que ens podrien fer de model talment com si es tractés d’un quadre que pengem, admirem i venerem.
Tot i que segurament el més efectiu i que ens seria més útil seria emprar-los com a aquell manual d’instruccions, sempre a mà, on acudir en cas de dubte o en cas que aparegués un d’aquells gestos tan humans en què defalleixen les forces de la integritat d’aquesta pobra i dèbil ànima.

9 de des. 2013

Por i oblit


L’anul·lació per part del Tribunal d’Estrasburg de l’anomenada “doctrina Parot” està aixecant una pols seca i irritant que ha provocat que des de diversos estaments de la societat s’hagi posat el crit al cel.
I no es tracta simplement d’un debat passatger d’aquells que amb la mateixa facilitat que han aixecat el vol es perden a l’horitzó per no saber-se’n mai més res.
Aquest cop no parlem de la tinta d’uns titulars sobre un paper que ho aguanta tot. Avui estem referint-nos a persones i al seu sentir, posats a prova per dos sentiments clarament identificables i preponderants: por i oblit.

El primer, l’eina d’autoprotecció més potent que té l’ésser humà, no requereix gaires presentacions. Qualsevol de nosaltres ha patit les conseqüències (i segurament també els favors) de la por; si no diàriament, de tant en tant.
Per això en saber-se que sortiran de la garjola gairebé alhora un bon grapat d’individus que han comès salvatjades terribles, ha saltat l’alerta. Què pot passar quan barregem dos conceptes tan obligadament antagònics en un escenari just com llibertat i un comportament antisocial extrem (per dir-ho amb un d’aquells eufemismes cursis que les maneres políticament correctes dicten)?

Hi ha una desconfiança bastant generalitzada cap a tot el que s’entén com sistema judicial i penal, avui en dia.
En primer lloc, estem massa escarmentats per culpa d’haver presenciat la impunitat de la que disposen uns quants a l’hora d’escapolir-se de la crida del càstig.
I, a més, també hem constatat molts cops a base de reincidències que la presó no apaivaga la malícia o les males arts d’uns altres.
Aquests motius fan que veiem amb temor la sortida a l’altre cantó de les reixes (metàl·liques, s’entén; ja que de les altres n’hi ha a tot arreu) de mans que un dia van prendre el dret d’existir a vides que havien comès només l’error de creuar-se amb aquests aprenents d’apocalíptiques ensenyances.

Pel que fa al segon sentiment que hem esmentat a dalt, l’oblit, és, si cap, encara més complex.
Els humans coneixem, per desgràcia i per sort (fins i tot les pedres són necessàries per apreciar allò que ens pot fer caure), com costa expulsar de la memòria l’ombra palpitant i constant de quelcom que ens fa mal o, el que és encara pitjor, la presència colpidora d’una absència.
Certes coses llauren un solc profundíssim a l’interior del nostre cervell, i la reparació esdevé un projecte ambiciós. Requereix tenacitat i, principalment, arrecerar-nos a la consciència que cal cercar un llençol que tapi allò que ens cou, ja que eliminar-ho totalment pot ésser una empresa quasi bé impossible.

A més, aquest oblit inclourà, en el cas dels que foren víctimes dels presos deixats ara anar, l’enllaç directe i ensordidor a un altre sentiment: el de venjança.

Com es deuen sentir la gent d’Alcàsser al comprovar com el segrestador, violador i assassí confés i sentenciat de tres noies d’aquesta localitat (que fins i tot és conegut amb nom i cognoms i rep tractament de personatge mediàtic) és al carrer? O les víctimes dels terroristes d’ETA alliberats? I tantes altres víctimes de malfactors més anònims?
Doncs, segurament, en primer lloc experimentaran el terror, per després transitar cap a la ràbia i finalitzar en la set de venjança.

Evidentment això no significa que sentin l’ànsia d’anar a buscar els alliberats per fer-los el que ells haurien fet, però sí que probablement els pujarà una coïssor neguitosa per l’espinada i es preguntaran si són males persones per odiar o bé són senzillament gent decent que vol fer prevaldre la noció de justícia.
Necessitaran quelcom que els expliqui per què desitgen tan emfàticament que aquell algú continuï a la presó pagant per allò que un dia va fer.

Mentrestant el món, tal i com fa amb tantes altres necessitats, els continuarà girant la cara. Els polítics s’espolsaran les responsabilitats d’un sistema penal molt millorable amb l’excusa que els van tombar des d’Europa el pedaç que havien posat sobre la seva incapacitat de fer les coses bé i, per a la resta, d’aquí no res serà Nadal i tot anirà una mica millor.
Tanmateix, algunes persones sols podran confiar en una por que mai els abandona i un oblit inesborrable que és el culte diari a la pervivència del sentit de dretura.