El
títol d’aquest article no té res a veure amb el seu contingut. Els ho he
d’advertir perquè si es
disposaven a llegir-lo atrets per l’encapçalament, no
ho facin amb un ànim equivocat. Però ja que es veu que darrerament la censura
va en augment, que res faci pensar a ningú que aquest escrit pot ésser
considerat subversiu (que tampoc és la intenció) o quelcom per l’estil. Creuem
els dits perquè coli...
L’últim
i flagrant episodi ha estat la suspensió sense lògica de la presentació a
Amsterdam del darrer llibre de l’autor Albert Sánchez Piñol, Victus. Pel que sembla, l’Instituto Cervantes, depenent del
departament d’Assumptes Exteriors espanyol, considerà que la temàtica de
l’obra, basada en els Fets del 1714, no era adequada en uns moments de “crispació”
política com els actuals.
Coses
així no poden deixar de sorprendre, encara que no vinguin del tot de nou. I
sobretot quan, com passa, s’aplica per part dels diversos components un barem
ben diferent quan es tracta de jutjar/classificar els propis actes o el dels
altres. Per exemple, el govern espanyol considera que organitzar un acte
literari a la capital holandesa pot ésser contraproduent, però en canvi que el
ministre Montoro organitzi una conferència en principi econòmica per parlar
exclusivament d’en Pujol i malparlar alhora dels altres genets de l’apocalipsi
de la independència catalana és la cosa més normal del món. O que el
nacionalisme d’uns sigui fanatisme mentre que el dels altres és sa patriotisme.
Actes
d’aquest estil han causat que des de fa uns dies hagi tornat de forma decidida
a l’actualitat el mot censura (motiu
pel quan en feia broma en el títol i la part introductòria de l’article).
I és
que no hi ha dubte que els nervis d’alguns fa que cerquin mesures irreflexives,
desesperades, que s’obliden de dissimular; i llavors surt l’esperit ranci i
intolerant més primari. Per això ara tot això es fa més evident que mai.
Però
també és cert que aquesta censura sempre hi ha estat present. No només per
aquestes contrades (encara que pel motiu anterior potser aquí ara és molt més
visible), sinó a gairebé tot arreu. Només que aquesta es pot dissimular de
moltes maneres. Simplement cal que observin els titulars d’un medi de
comunicació afí als que manen (o a un bàndol concret) i els d’un de l’oposició
per veure que la coincidència és quasi bé imperceptible. Ja em diran si això no
és ocultar informació... I d’una forma àmpliament generalitzada! Tant que per
apropar-nos al coneixement més proper a la realitat cal confrontar com més
fonts millor!
Tanmateix,
és encara més indignant que s’argumenti obertament que es censura quelcom per
evitar altres efectes. Si cal prohibir alguna cosa perquè una seva conseqüència
previsible és il·legal o pot ocasionar un risc evident, llavors fem-ho. I
fem-ho basant-nos en quelcom tangible i provadament objectiu. Però quan no és
el cas i aquest resultat subseqüent només és danyí segons el punt de vista
d’una de les parts, llavors mai es pot emprar l’instrument del silenciar.
Encara que, malauradament, el rèdit que n’han tret alguns sembla legitimar-los
per usar qualsevol cosa que els apropi al resultat, passant olímpicament de les
formes, la integritat o fins i tot de la decència més elemental.
Potser
el problema no és només polític o d’estats (tot i que, com que els hi trobem
tants defectes, ja no vindria carregar-los-en un de nou). Potser és que ja
nosaltres, a nivell individual, hem perdut pel camí una bona dosi d’empatia i
ens costa assolir la distància necessària per agafar la carrereta que ens
apropi al pensament de l’altre.
I si
sumem a això la rivalitat present arreu, no hi ha lloc per gaire cosa més que
el menyspreu per les opinions de l’altre.
I,
per acabar-ho de rematar, també anem força mancats del costum de raonar
arguments, explicar-nos i de debatre.
Això
ens acaba conduint a una situació que resumeix molt bé una frase del poeta Sir
William Drummond: “Qui no sap raonar és un estúpid; qui no vol raons és un
fanàtic, i qui no gosa raonar és un esclau”.
Doncs
això, que entre estúpids, fanàtics i esclaus hi tenim molt a perdre.