13 de set. 2014

Instruccions per elaborar un exquisit pastís de poma


El títol d’aquest article no té res a veure amb el seu contingut. Els ho he d’advertir perquè si es
disposaven a llegir-lo atrets per l’encapçalament, no ho facin amb un ànim equivocat. Però ja que es veu que darrerament la censura va en augment, que res faci pensar a ningú que aquest escrit pot ésser considerat subversiu (que tampoc és la intenció) o quelcom per l’estil. Creuem els dits perquè coli...

L’últim i flagrant episodi ha estat la suspensió sense lògica de la presentació a Amsterdam del darrer llibre de l’autor Albert Sánchez Piñol, Victus. Pel que sembla, l’Instituto Cervantes, depenent del departament d’Assumptes Exteriors espanyol, considerà que la temàtica de l’obra, basada en els Fets del 1714, no era adequada en uns moments de “crispació” política com els actuals.

Coses així no poden deixar de sorprendre, encara que no vinguin del tot de nou. I sobretot quan, com passa, s’aplica per part dels diversos components un barem ben diferent quan es tracta de jutjar/classificar els propis actes o el dels altres. Per exemple, el govern espanyol considera que organitzar un acte literari a la capital holandesa pot ésser contraproduent, però en canvi que el ministre Montoro organitzi una conferència en principi econòmica per parlar exclusivament d’en Pujol i malparlar alhora dels altres genets de l’apocalipsi de la independència catalana és la cosa més normal del món. O que el nacionalisme d’uns sigui fanatisme mentre que el dels altres és sa patriotisme.

Actes d’aquest estil han causat que des de fa uns dies hagi tornat de forma decidida a l’actualitat el mot censura (motiu pel quan en feia broma en el títol i la part introductòria de l’article).
I és que no hi ha dubte que els nervis d’alguns fa que cerquin mesures irreflexives, desesperades, que s’obliden de dissimular; i llavors surt l’esperit ranci i intolerant més primari. Per això ara tot això es fa més evident que mai.

Però també és cert que aquesta censura sempre hi ha estat present. No només per aquestes contrades (encara que pel motiu anterior potser aquí ara és molt més visible), sinó a gairebé tot arreu. Només que aquesta es pot dissimular de moltes maneres. Simplement cal que observin els titulars d’un medi de comunicació afí als que manen (o a un bàndol concret) i els d’un de l’oposició per veure que la coincidència és quasi bé imperceptible. Ja em diran si això no és ocultar informació... I d’una forma àmpliament generalitzada! Tant que per apropar-nos al coneixement més proper a la realitat cal confrontar com més fonts millor!

Tanmateix, és encara més indignant que s’argumenti obertament que es censura quelcom per evitar altres efectes. Si cal prohibir alguna cosa perquè una seva conseqüència previsible és il·legal o pot ocasionar un risc evident, llavors fem-ho. I fem-ho basant-nos en quelcom tangible i provadament objectiu. Però quan no és el cas i aquest resultat subseqüent només és danyí segons el punt de vista d’una de les parts, llavors mai es pot emprar l’instrument del silenciar. Encara que, malauradament, el rèdit que n’han tret alguns sembla legitimar-los per usar qualsevol cosa que els apropi al resultat, passant olímpicament de les formes, la integritat o fins i tot de la decència més elemental.

Potser el problema no és només polític o d’estats (tot i que, com que els hi trobem tants defectes, ja no vindria carregar-los-en un de nou). Potser és que ja nosaltres, a nivell individual, hem perdut pel camí una bona dosi d’empatia i ens costa assolir la distància necessària per agafar la carrereta que ens apropi al pensament de l’altre.
I si sumem a això la rivalitat present arreu, no hi ha lloc per gaire cosa més que el menyspreu per les opinions de l’altre.
I, per acabar-ho de rematar, també anem força mancats del costum de raonar arguments, explicar-nos i de debatre.

Això ens acaba conduint a una situació que resumeix molt bé una frase del poeta Sir William Drummond: “Qui no sap raonar és un estúpid; qui no vol raons és un fanàtic, i qui no gosa raonar és un esclau”.
Doncs això, que entre estúpids, fanàtics i esclaus hi tenim molt a perdre.

5 de set. 2014

Setembres


Quan algú intenta escriure una columna d’opinió per aquestes dates, corre el risc de caure en un relliscós reguitzell de tòpics. I és que fàcilment es cau en la temptació de començar a parlar dels mateixos temes de sempre, que cíclicament retornen quan s’albira l’olor de setembre.

Amb el mateix ritme que a partir d’avui l’ocre i els marrons acabaran posseint les fulles per, lentament i de forma traïdora, conduir-les fins a un suïcidi col·lectiu, els titulars repetits s’encadenen, quan arriba el final d’agost.

Això no obstant, no es pot deixar de banda que, per molt que per repetida sigui una cosa totalment previsible, no ha d’obviar-se la transcendència de la “tornada” que d’una manera o altra la majoria practiquem quan l’estiu fineix.

Hi haurà els vailets que tornaran al col·legi, que és possiblement la “tornada” més radical (la infantesa més pura i lliure dóna lloc a les obligacions i a les imposicions del món dels adults).
Però fins i tot pels nens més grans (o pels més grans ja en absolut nens) el canvi és substancial. El final de les vacances o, encara que aquestes no hagin existit, simplement la terminació de l’estat d’excepció que constitueix l’estiu és un argument suficientment consistent com per trasbalsar-nos l’existència.
Tornarem a tancar-nos. I aquesta reclusió tindrà lloc d’una manera física (les excursions, els viatges, les terrassetes... deixaran lloc a oficines, sofàs de menjadors davant de televisors o “entreparets” diverses ), però sobretot mental.
Això és així perquè la nostra psique percep que li tallen les ales. Tant de temps preparant o esperant quelcom que és el que en major mesura reté els efluvis de llibertat per, a les postres, veure com l’oportunitat s’escola d’una manera escàpola i veloç, sense gairebé temps de tastar-ne les virtuts.

Certament, costa (i més a les alçades a les que estem) acceptar de bon grat les qualitats de l’etapa que enceta el setembre. Però es tracta d’una oportunitat que no podem deixar fugir.

Per això els proposo que, durant aquesta costa que ve i quan puguin driblar per un instant les múltiples obligacions, s’asseguin tranquil·lament en un lloc el més còmode i plàcid possible i es posin a mirar una pel·lícula.
Però sense engegar cap pantalla, sinó únicament posant en marxa la ment. I, igualment, sense buscar trobar-hi superherois, actors de renom o tocs hollywoodians, sinó simplement nosaltres mateixos.

El film que els demano que vegin és una visualització d’allò que faran (i per tant, d’una manera o altra, allò que seran) a partir d’avui mateix i fins les pròximes vacances.
Deixin-se posseir totalment per aquesta visió, fruint des del més mínim dels seus matisos; rodolant d’un cantó a l’altre del recinte tancat per costums, horaris, inèrcies, quotidianitats i obligacions.
I quan tinguin ben amassada i s’hagin fet ben seva aquella sensació, comencin a recopilar tot allò positiu, potent, que els proporciona la rutina i, igualment, aquelles coses que abolirien immediatament.
La resta és tan fàcil (i tan difícil) com potenciar allò que ens plau, mirar d’incloure allò que ens manca o minvar l’efecte (ja que a vegades no se’n pot prescindir) d’aquelles coses que ens disgusten.

El setembre no serà tan feixuc ni tan tòpic si fa joc amb la vida que desitgem. A què esperem, doncs?