26 d’abr. 2013

Versos contra l'alienació


La setmana de Sant Jordi abunden els llistats sobre llibres. Quin us agradaria que us regalessin? Quin recomaneu? Quin us ha impactat més profundament? Amb quin personatge sorgit d’entre pàgines us quedeu?

Els escriptors en actiu han estat tot l’any trencant-se les banyes per poder oferir-nos un producte que defraudi el mínim possible la comparació amb els clàssics i que satisfaci les expectatives més altes, aquelles que no tenen límit perquè, ja se sap, amb la imaginació qualsevol cosa es pot esperar i tot s’ha d’exigir.

El resultat serà més o menys afortunat, i hauria de dependre exclusivament del parer del jutge-lector individual de torn.
Tot i que també és cert reconèixer que hi haurà una sèrie de condicionants que afavoriran l’accés del públic cap a una obra concreta: un premi literari amb un jurat que li hagi proporcionat el vot de confiança del guardó, que el boca-orella es posi en marxa desfent incredulitats o vacil·lacions, que surti a la llum un tema d’actualitat que enllaci la realitat amb allò plasmat mitjançant tinta, que l’autor sigui un personatge conegut per algun altre mèrit o si més no destresa que li hagi obert les portes dels futuribles lectors, etc.

Ja està bé que com a mínim un cop a l’any els llibres siguin protagonistes. Més tard ja arribaran unes enquestes d’hàbits de lectura que fan feredat i vénen a deixar entreveure que d’aquells volums adquirits aquests dies molts es quedaran vestits amb la cel·lofana, de guarniment d’una biblioteca molt cool o, en el millor dels casos pitjors, empassats a contracor mentre els convencionalismes (vegi’s el fenomen de les Cinquanta ombres de Grey) o l’obligació (escolar o laboral) ens fan la pinça al nas.
Però pels que s’hagin deixat convèncer amb tota l’ànima per les bondats de la lectura, se’ls obre un cel (amb el purgatori previ de l’“IVA cultural”, també val a dir-ho) de mil aventures fantàstiques, la connexió amb pensaments d’altres latituds o bé condescendents amb els nostres, l’escapatòria per la tangent cap a la presó hermètica del vici bibliòfil, la seducció del bressol d’un argument que esdevingui nit per a tots els sentits que no siguin els aliens, la brisa extasiant d’aquell passar de pàgines que deixa aromes d’altres paratges...
Les fulles d’un bon llibre són tan perennes que ideen una contínua primavera florent en els indrets de la memòria, entrellaçant allò que son els personatges dins d’una trama i allò que esdevenim els espectadors a través de la seva contemplació.

I hi ha moments que requerim més que mai el refugi d’una novel·la corprenedora, un biopic inspirador, un pessic d’història per reconèixer la pedra, aquell navegar per sobre d’una marea de versos...
Per exemple els instants presents, en què l’actualitat s’entesta a immiscir-nos en un vodevil gastat sense gràcia ni art, farcit únicament de corredisses sense to ni so de personatges grotescos que han fet de l’escenari del que disposen una plataforma per cobrar-nos l‘entrada i quedar-se la diversió.

De ben segur que la lectura és capaç de proporcionar-nos les eines necessàries per poder reconèixer molts tipus de pensaments just abans d’experimentar-los en pròpia carn. I això tant val per als que neixen en la deu pròpia com per aquells que percebem de l’exterior.
Al capdavall, la ficció només posa en una tercera persona allò que els sentiments humans han engendrat en alguna ocasió: ànsia, por, desig, covardia, crueltat, il·lusió, despotisme, fam, joia, amistat, enveja, oblit, saudade, odi, competitivitat, desesperació, indiferència, empatia, creació, precaució, rauxa, amor, devoció, certesa, anhel, intuïció, dubte, valentia... La ficció no s’inventa res.

Per això si mai proven de convertir-nos en putxinel·lis d’unes idees estrangeres (ho provaran, no ho dubteu; ho fan contínuament), el tast teòric de la literatura pot oferir-nos aquella experiència mai experimentada que ens ajudi a discernir la veritat de la mentida, l’escarni d’allò fet de tot cor.
I tallar els fils si no ens interessa pertànyer a aquella rima.

20 d’abr. 2013

Copiar i enganxar


A la Xina hi viu un senyor de trenta-dos anys que un mal dia es quedà vidu i, ara que s’ha tornat a casar, li ha demanat a la nova esposa que es canviï la cara per assemblar-se a l’anterior.
Sí, així de cru.

Aquest jove va perdre la seva estimada fa tres anys en un accident de cotxe, mentre viatjaven junts. I es veu que observant el decaïment d’en Gang Zhao, que és com es diu el personatge, des de llavors, els seus pares el pressionaven perquè refés la seva vida.
Davant d’això, en Zhao buscà, literalment, “una noia que s’assemblés a l’anterior, per compensar els meus errors”.

Però és evident que no n’hi havia prou amb la similitud, sinó que havia d’ésser ni més ni menys que un calc total de la desapareguda. Per això li ha demanat que es sotmeti a una intervenció de cirurgia plàstica.
Això no obstant, el que crida encara més l’atenció és que la dona (encara que a contracor, pel que denoten les seves declaracions) ha acceptat.

Davant d’una situació com aquesta, com haurien d’actuar els metges encarregats d’acomplir el somni del marit?
Es veu que el director de la Unitat de Cirurgia Plàstica de l’hospital de Xongqing els ha recomanat que primer passin per la consulta d’un bon psicòleg, ja que “la cirurgia plàstica no és la millor manera per a mantenir una relació, i no podrà fer que dues persones siguin exactament iguals”.
No n’hi havia pas per menys.

El que no es pot negar és que l’assumpte dóna per a molt.

Primerament, es podria parlar de l’egoisme extrem d’aquest Zhao, capaç de passar per sobre de la persona que s’ha ofert a dispensar-li amor incondicional per sentir-se bé amb ell mateix i rescabalar els errors passats que, sospitosament, sembla que se li apareixen com fantasmes.

En segon lloc, seria oportú comentar l’actual necessitat d’arrecerar-nos a la forma d’uns models determinats per bastir una personalitat pròpia. Com si no confiéssim en el bon judici propi per alçar una individualitat íntegra i inequívoca, requerim copiar. Cantants de moda, personatges televisius de demèrit fàcil i do escàs, emprenedors que emprenen sobre la rampa d’una idea aliena...
Si bé és cert que no arribem a l’extrem malaltís dels protagonistes d’aquest article d’operar-nos per fer més creïble el “copy-paste”, a segons qui poc li’n falta.

També es podria parlar de les segones oportunitats, inexistents en massa ocasions.
Encara que el personatge de la història cregui que la mort té solució i amb un pedaç podrà tapar les injustícies que va cometre amb l’anterior esposa en vida (que veient la seva actual conducta devien ser moltes), certs errors malauradament tenen vedada la cura de la ferida i el dany esdevé irreparable, crònic.

Però la discussió més rotunda que es pot extreure de l’episodi orbita arran del paper de la nova esposa i d’algunes societats.
Què provoca que ella accepti ser aquest segon plat i limitar-se a representar per a la persona que estima el rol d’una absència?
És un amor malentès que obvia la doble direcció i creu que donant en excés per compensar el de l’altre repararà el dèficit? O bé és l’obra d’un estigma social encara vigent en massa llocs el que provoca l’enclaustrament de les dones a una submissió inacceptable i a creure’s supeditades a la fatxenderia de la testosterona que alguns homes covards escampen per marcar falsos territoris?

Sigui quina sigui la resposta, és evident que encara tenim moltes nocions sobre les quals reflexionar. I, ara sí, modificar fesomies.

12 d’abr. 2013

Namie


Des de fa unes setmanes, Google ofereix a través del seu servei “Street View” la possibilitat de realitzar un recorregut virtual pel perímetre de vint quilometres al voltant de la central nuclear de Fukushima en el qual està prohibit accedir per l’amenaça de la radiació.
Es veu que l’alcalde de Namie, una d’aquestes poblacions que des del 2011 resta evacuada, ho demanà personalment. L’objectiu és que la dramàtica situació que pateixen no caigui a l’oblit, i que els habitants que van haver de marxar tinguin el mínim consol (evidentment insuficient) de veure els carrers als quals no saben si mai més podran tornar.

Les imatges que es poden apreciar són realment crues: carrers dignes del Mecanoscrit del Segon Origen de Pedrolo, vials devastats pel pas del terratrèmol, superfícies buides de tot per l’empenta del tsunami, barques arrastrades fora de l’aigua compartint espai sobre cotxes aixafats...
I el pitjor de tot és que el res ha estat aquí tan eficient que, per no haver-hi, no existeixen tan sols llàgrimes que plorin la desgràcia. La buidor és tan agressiva que el mot erm pren un nou significat, inesperadament encara més agrest i limitant. Sembla que aquí mai més hi pugui arrelar res: ni plantes, ni persones, ni sentiments. Zero. No hi ha oportunitats que puguin fer de canal per a la redempció. Esdevé la representació d’una mort absoluta. I això que semblava totalment impossible reforçar certs mots amb adjectius superlatius.

Aquesta fotografia de solitud extrema m’ha transportat lluny; tan lluny que era ben a prop, però amb una suposició pel mig.
He imaginat què passaria si els carrers de tot el planeta estiguessin d’aquella manera en circumstàncies normals. I la pregunta resultava innòcua, perquè efectivament sembla una possibilitat remotament llunyana.
Però després he fantasiejat sobre què hauria de passar perquè això passés. Llavors, ara sí, la interrogació m’ha fet vertadera paüra.
I és que el ritme de vida que estem portant ens condueix a aquest retrat.

Naturalment, seria portar molt a l’extrem la circumstància perquè ens trobéssim amb carrers deserts. Però l’exercici ens pot fer el fet i tenir la utilitat com a metàfora per entendre allò que estem engendrant.

Avui les persones ens estem aïllant voluntàriament. Les xarxes socials ens retenen a l’habitació o amb la mirada fixa a la pantalla del mòbil, matant d’inanició molts contactes personals; els 140 caràcters substitueixen una bona conversa; i plasmem a través de WhatsApp la realitat que ens agrada haver viscut, obviant allò no desitjat, de forma que bastim un pur relat de vida-ficció, de vida a mitges.

A més, les tecnologies actuals també segueixen la ruta d’aquesta mateixa direcció alienadora. Amb els avenços (o simplement canvis, potser) que s’estan aconseguint, representats, per exemple, per l’auge del teletreball o les cada cop més nombroses compres per Internet, potser d’aquí uns anys sortir de casa (com a mínim els que encara la tinguin) serà quelcom optatiu.

Potser per això val la pena perdre uns quants minuts més davant de la pantalla de l’ordinador. Teclegin “Namie” al Google Maps o al Google Earth i deixin-se seduir per la macabra melodia de la solitud extrema.
Tot sigui per refermar l’anhel que mai cap desgràcia ens condueixi a una situació semblant; però, sobretot, per assegurar l’aposta que molt menys l’afavorirem nosaltres, ara que encara estem a temps d’evitar-la.

5 d’abr. 2013

Herències


Quan una persona rep un càrrec per herència, deu ser natural que estigui sotmesa a una sobrepressió. Ha de demostrar que no malmetrà l’obra que va encetar el seu predecessor.
Això pot ser que li estigui passant a l’hereu de Kim Jong Il, i justifiqui (en la seva ment) l’escalada bèl·lica que el jove líder nord-coreà ha iniciat contra la veïna Corea del Sud i els Estats Units.
De moment, i esperem que no passi d’aquí, l’estirabot de Kim Jong Un ja ha aconseguit la propaganda que suposo que s’esperaven i, de pas, retenir el cor del món sencer en un puny.
El camí escollit per l’aprenent avantatjat de dictador per a demostrar el seu savoir faire ha estat el més fàcil: res de proposar reformes intel·ligents, o intentar una mínima obertura cap al món o cap a la seva gent, sinó mostrar múscul i presumir d’armament nuclear, com un vulgar gallet de gimnàs.

Realment ha de ser complicat mantenir alt el llistó d’un predecessor tirà. En aquest cas, “fer-ho bé” implica trair tots els preceptes del sentit de dignitat i decència de l’ésser humà, per la qual cosa evidentment cal haver eliminat tot indicador moral que es pogués tenir d’una forma intrínseca i estar disposat a deixar-se endur per un remolí sense aturador d’odi i perversió.

Moltes vegades hem sentit allò que “un ha de començar des de baix”, i és evident que hi ha una bona part de raó en l’afirmació.
Per començar, és probable que hom estigui més net de “prejudicis” que si du a les espatlles el pes d’un llarg historial (un dels actuals problemes de les petites empreses familiars a casa nostra, per exemple, és que, hermètiques, romanen molt reticents a les modificacions i a qualsevol tipus d’innovació).
A part d’això, quants cops no haurem escoltat inspiradores històries de superació de professionals que abans d’ocupar un lloc d’èxit empresarial havien ocupat els llocs més insignificants dins de la seva empresa, i tot basant-se en el seu treball i les píndoles que havien anat repartint i els havia fet imprescindibles havien anat escalant en l’organigrama...
Normalment, serà més fàcil que aquesta persona sigui més eficient en la seva feina, ja que per haver anat ascendint haurà passat per múltiples avaluacions i bifurcacions que la podrien haver deixat fora de la cursa.

Per tant, és cert que “el temps posa tothom on li pertoca” o que “amb treball es pot aconseguir tot”? Evidentment, no.
Tant de bo, que potser tindríem un planeta una mica més just! Però intervenen en l’equació uns factors addicionals...

Per començar, és evident que per molt que anomenin a un grapat de països “estats de dret”, no tothom dins d’ells parteix de la mateixa línia de sortida: uns tenen uns metres d’avantatge i els altres fins i tot iniciaran el camí des d’un soterrani amb un grapat d’escales. Per no parlar d’aquells orígens geogràfics que ja signifiquen per qui hi ha nascut quasi bé una tomba, on l’èxit és sinònim de “simple” supervivència.
Al marge, hi ha també aquells intangibles que moltes vegades resumim amb un mot tan dispers com és sort. Allò d’“estar en el lloc adequat en el moment precís”. Però això no pot significar mai una excusa de covards ni cercar-hi refugi davant d’un possible fracàs momentani, al qual tots hi estem exposats. Ans el contrari, escoltant la inesgotable font de la saviesa popular, cal seguir aquella cantarella que diu que “la sort t’ha d’agafar treballant”.

Evidentment, en l’àmbit laboral és important el reconeixement extern (que el cap et valori, que el client confiï en tu, que els col·legues sàpiguen que poden compartir experiències...), però abans de tot ha de prevaler la consciència de la feina ben feta per part d’un mateix.
Aquesta tranquil·la consciència serà el millor llegat que podrem deixar a les generacions hereves que, tant de bo, encara acceptin el repte de l’esforç. Significarà que encara resta esperança!