25 de febr. 2011

Re(e)volució

El món està accelerat, descomandat, en rebel·lió...
Els darrers esdeveniments que s’estan produint, amb epicentre al continent africà i avançant cap al Pròxim Orient, no han fet altra cosa que reforçar aquesta impressió col·lectivament subjectiva.

Els neguits i les crispacions s’encomanen fàcilment; ja n’hauríem d’ésser conscients, a aquestes alçades. I els crits alçats des de Tunísia s’han anat distribuint molts quilòmetres a la rodona: a Algèria, a Egipte, a Líbia, al Marroc, a Bahrain...
En algunes d’aquestes contrades la tensió provocarà la vibració del sistema i potser fins i tot la caiguda de idees molt consolidades (per bé o per mal); en d’altres, el moviment esdevindrà solament un conat, l’alerta que quelcom pot estar començant a canviar.

Tindrà tot plegat repercussió en els llibres d’història? Probablement la resposta només es forjarà a foc mitjançant la tinta del temps. Res pot preveure millor el futur que estirar el fil fins que veiem de ben a prop l’estel acolorit del demà.
De moment, al país dels antics faraons han acabat amb un que volia ser-ne: en Mubarak. I les morts que hi ha hagut en aquesta i d’altres zones no poden ser justificades per un canvi de règim ni per cap afer semblant. O sigui que els balanços finals seran inexorablement eteris i sense gaire sentit.

Per què, doncs, unes actuacions semblants? Segurament perquè la naturalesa humana no descansa, cerca contínuament una millora del seu estat actual.
I sovint ens encallem en el conformisme o en el passotisme; i quan això passa requerim una eina que ens faciliti la sortida d’aquelles sorres movedisses.
Llavors, l’agitació dels demés al nostre voltant té precisament aquest efecte: els planys aliens fan que ens adonem que estem al mig de l’aspre desert i, el que és pitjor, que tenim set.

A part, hi ha l’important component que constitueix la cultura de la queixa.
És fàcilment observable en situacions ben quotidianes que quan algú posa el crit al cel (a la fruitera pel preu de les peres o a l’ambulatori pel temps d’espera) hi ha altes probabilitats que alguna altra persona la secundi per idèntic motiu o per una cosa totalment diferent (aprofitant la inèrcia decibèlica o de l’entonació emfàtica).
Possiblement creu que, si no hi afegeix rauxa de la seva collita, l’individu que s’ha queixat primer s’endurà tota l’atenció i, en correspondència, el millor servei.

Si és que es pot extreure alguna cosa positiva de l’ona expansiva de crispació actual, aquesta podria ésser precisament la visió que un canvi és possible.
En països acostumats malauradament a governs totalitaris que en nom propi, d’una tradició aferrissada o de la religió coarten la llibertat dels ciutadans, s’ha de veure com a positiu l’indici que l’escenari pot accelerar-se des d’una immobilitat que algú podia dubtar si seria perpètua.

L’altre dia, a la televisió apareixia una dona completament oculta sota una burca cridant en nom d’una alliberació anhelada que ella plasmava en l’enderrocament d’un govern determinat. Em semblà una imatge plena de poètica i, potser, de contradicció...

Comencem pel més senzill, que és que entre tot el poble unit reivindiquem els nostres drets. La marea humana ajudarà a alçar-se a tots aquells que ni sabien que eren aigua.
Després, amb el canvi percebut com a virtut tangible i perfectament factible a través d’un exercici meditat i planificat, serem capaços de decidir que és el que volem canviar.
Si la revolució ha de portar alguna cosa, que dugui a una reevolució.

Jean Paul Sartre deia que la llibertat és la capacitat de l’home de triar les seves cadenes.
I si aprenem a trencar-ne algunes, sabrem que les que arrosseguem és estrictament per gràcia d’una tria personal.

18 de febr. 2011

Suez

Les turbulències polítiques i socials que s’estan donant a Egipte ja tenen una repercussió directa, ben palpable, en el preu d’algunes matèries primeres.
I és que el canal de Suez és un pas estratègic per a tot el transport marítim (s’estima que el 7,5% de tot el comerç mundial hi passa). Aquest percentatge es fa encara més patent en el cas del gas natural liquat.
La diferència que el moviment ha ocasionat? Doncs que el preu del gas natural liquat amb entrega a Àsia ha augmentat un 7,6% des que els contraris al règim de Hosni Mubarak han començat a dir-hi la seva.

Fa paüra el pensament de què pot passar amb una possible inestabilitat perllongada a la zona. Una oclusió de llarg abast del pas actual esdevindria quasi bé un embargament disfressat de les existències de gas natural, amb el corresponent increment exponencial del seu preu; conseqüència inevitable de l’algunes vegades funesta relació oferta-demanda.

És una vertadera llàstima que el continent africà agafi, sempre que ho fa, protagonisme per motius dubtosos. Dictadures, revoltes, guerrilles, nens soldat o fam són el pa de cada dia en les informacions que apareixen sobre aquest tros de món. Mai res positiu.
I el comú denominador d’aquests opacs episodis violents són els interessos relacionats amb les matèries primes: diamants, petroli o minerals rars, tant se val. El rerefons són els interessos econòmics (gran novetat!).

Fins ara hem conegut episodis que ens són ben quotidians sobre guerres preventives i altres invents per tenir perfectament controlats els interessos estratègics.
L’Irak, per exemple, s’havia de collar bé en el seu moment pel petroli que significava. I la cosa segurament devia acabar bé. Com a mínim per la voluntat i la butxaca de segons qui.
Però arribarà un dia que les mesures preventives no seran suficients. I aquesta situació d’ara és una possibilitat més que raonable per creure això, ja que s’estan donant massa coincidències, massa països cridant alhora, com per creure que es faran endarrere o els seus ciutadans es deixaran prendre res més.

Si per alguna cosa poden servir aquests encariments que s’entreveuen a l’horitzó del gas i probablement del petroli (qui no es conforma és perquè no vol...) és per abandonar a marxes forçades l’actual model energètic i començar a bastir la revolució que, des de fa tants anys, s’insinua que ha d’arribar.
És el moment de canviar els hàbits, de fugir dels modestos intents que s’han fet fins ara (més per cobrir l’expedient que per altra cosa) i d’eradicar una dependència amb data de caducitat marcada amb foc, ara que la pressa empeny però la necessitat encara no esprem fins a escanyar.

És cert que en algunes societats del planeta estem aconseguint disminuir la ràtio de consum energètic per persona en moltes de les activitats quotidianes, ja sigui per protocols de Kyoto, responsabilitats socials corporatives o simple i pura honestedat. Però cal tenir en compte que el món desenvolupat (el que contamina) s’està expandint amb el despertar de noves potències com la Xina o l’Índia. Una cosa anirà per l’altre.

No podem esperar desgràcies per realitzar un canvi que fins ara ha demostrat una extrema timidesa. Però si la naturalesa humana demanda pressió per posar-se a fer quelcom, que com a mínim sapiguem aprofitar les oportunitats que se’ns posen a tret.

4 de febr. 2011

Sinèrgic

La Xina ha decidit censurar la paraula Egipte (concretament Egypt, en anglès) en la coneguda plataforma d’intercanvi social Twitter.
El motiu? que no s’encomanin les revoltes que en els últims dies han posat tensió primer a Tunísia i després a Egipte.

A la zona africana, com és comprensible, les noves també han caigut com un gerro d’aigua freda.
Normalment, el nerviosisme ja és rutina en aquests països. I ara la situació s’ha tornat més punyent amb els darrers episodis.
Fins al punt que contrades tan allunyades del continent negre com és la Xina han volgut prevenir que noves influències pertorbadores entressin a les seves fronteres i els originessin mals de cap.
No fos cas que els problemes d’ultramar fessin pensar els nostres veïns en tot el que els succeeix i els donin ales per reclamar tot el que els manca...

Que solament s’encomanin els efectes negatius o violents és quelcom que per força ha de cridar l’atenció. Amb una facilitat inusual, quan té lloc un esdeveniment que surt de l’habitual tothom n’acostuma a prendre nota. Especialment si té a veure amb la crispació, la negativitat, la queixa o amb l’augment d’entropia (la magnitud que mesura la tendència al caos).
En canvi, no passa el mateix (o, com a mínim, costa més) quan es tracta d’impregnar-se de fets positius. I ja no parlo d’actes sublims, d’actes heroics (en aquest cas es podria entendre la no-repetició per la seva dificultat intrínseca); sinó simplement d’intentar imitar allò que creiem que és el que hauríem de fer.

En la cultura empresarial és pa de cada dia, i cada jorn més, la noció del mot sinergia. És a dir, unir-se dos o més departaments o companyies per aprofitar quelcom o aconseguir un benefici comú.
Doncs més o menys això (un efecte semblant, tot i que de conseqüències ben diferents) és el que sembla tenir lloc pel que fa a l’exaltació de les masses.
Una petita espurna sobre un matoll i acaba esdevenint l’incendi que calcinarà tot el bosc. O encara més: simplement el fum d’un foc veí pot atiar la destrucció d’una latitud determinada.

Sort que, amb els mecanismes que ens ensenya aquest fenomen, podem ésser capaços d’ensinistrar la situació i de reconvertir-la.
Només canviant el signe de l’equació que dirigeix la transformació de la ràbia d’un poble en la còlera del veí, hauríem de poder resoldre la incògnita de com fer que la joia s’escampi, o que la bondat sigui contagiosa…

Els estats col·lectius són una eina molt poderosa. A través d’ells, podem redirigir l’atenció de la gent i fins i tot l’actitud de les persones. Però no necessàriament en negatiu!
Com en un circ en què la lona aïlla de l’enrenou del carrer i ens podem concentrar en el número que ens proporcionarà un benestar a l’uníson amb la resta d’espectadors, la teràpia grupal pot esdevenir un bon remei.

Per tant, ara que hi som a temps i ens queden Decennals a gaudir o bé altres excuses encara per trobar, barregem-nos amb la comunitat i fem que el somriure es propagui com munició de l’arma de destrucció més massiva.
Pot ésser la nostra veritable revolució.