28 de febr. 2014

El preu de la dependència


La notícia econòmica internacional de la setmana passada fou, sense dubte, la compra per part de Facebook del servei de missatgeria instantània per plataformes mòbils WhatsApp.
Els 13.800 milions d’euros pagats ben bé corroboren la importància de l’operació. Això i el pes estratègic que una adquisició d’aquestes característiques té per a en Mark Zuckerberg (el cofundador i CEO de Facebook) i el seu equip, ja que augmenta considerablement el nombre d’usuaris potencials i l’estar present en un àmbit que fins i tot estava superant el seu arxipopular “llibre de cares”.

És cert que alguns experts opinen que l’import pagat és excessiu.
Efectivament, deixar anar una morterada semblant per una corporació amb 55 empleats i 450 milions d’usuaris sembla molt (pel fet que WhatsApp ingressa menys d’un dòlar anual per usuari, i Facebook n’està pagant més de 30).
Tanmateix, aquest import representa solament el 5% de la capitalització de l’empresa de Menlo Park, a Califòrnia. És a dir, la xocolata del lloro. I, a més, els entrega en safata una porta oberta de bat a bat cap a un àmbit d’un present amb molt de marge encara per esdevenir futur; una gallina amb un gran potencial per pondre ous d’or. A més, tampoc és descartable que s’acabi vinculant la xarxa social amb l’aplicació de missatgeria per donar-li noves possibilitats i acostar-se a un gairebé monopolista (encara que legal) all-in-one.

Quan s’anuncià l’operació es sentiren un munt de veus preocupades pel que podia arribar a esdevenir amb aquest sumatori d’interessos.
En Zuckerberg s’ha endut moltes crítiques per la gestió que ha fet de la privacitat i de les dades personals en els seus invents. I ara que té en el seu poder una eina com WhatsApp, que és un sedàs de comunicacions privades globals, hi ha qui hi veu la possibilitat que a través d’ella es cacin tendències. I que aquesta informació sobre allò que ens interessa acabi aprofitant-se per anunciar-nos coses de forma totalment personalitzada a Facebook, o bé sigui venuda a tercers com a petites però valuosíssimes peces de cool hunting.
El temps ho dirà.

Curiosament, només unes hores després d’anunciar-se l’ambiciosa adquisició, el sistema de WhatsApp va “caure”, deixant sense servei (i intranquils alguns, impacients la majoria, o totalment desesperats els altres) durant una estona perllongada als seus clients d’arreu del món.
Suposo que una simple anècdota.

Tanmateix, la coincidència d’aquests dos fets ha atorgat una especial notorietat mediàtica a l’aplicació de missatgeria instantània, obrint la reflexió sobre l’ús que en fem i com pot canviar les nostres vides i, sobretot, les nostres relacions un invent que fins fa ben poc ningú havia trobat a faltar.

Segons múltiples estudis, la gent amb smartphones ja fa més ús dels missatges que de les trucades, ja que “és més ràpid, més barat... i més fàcil que dir les coses a la cara”. Aquestes conclusions, i especialment la darrera sentència, hauria de fer-nos replantejar moltes coses...

Diuen que aquest tipus d’aplicacions afavoreixen un contacte constant, parlar “amb intimitat” tot i estar rodejats de gent (ja que no cal obrir la boca, amb el risc que tercers parin l’orella), l’espontaneïtat (diem coses que en el cara a cara no gosaríem), potencien la creativitat (mentre esperes la resposta imagines les múltiples possibilitats) i l’empowerment de la gent, trenquen dificultats (ja que ofereixen un espai nou, al marge del marc real)...
Alhora, però, esdevenen territori abonat per a l’aïllament relacional (la imatge de dues persones assegudes en un mateix sofà o compartint taula, ambdues perdudes en la seva pantalla del mòbil...), imposen una cultura de la hiperconnectivitat (els teus contactes esperen que els contestis d’immediat, a qualsevol hora i estiguis fent el que estiguis fent), creen realitats alternatives que a vegades tenen poca coincidència o serveixen per amagar-nos (a ulls dels altres o de nosaltres mateixos) l’àmbit real...

Sempre que siguem conscients que WhatsApp i semblants són eines que cal posar al nostre servei, no hi haurà problema.
Tanmateix, algunes persones fan al revés i són elles qui es posen al servei de l’instrument.
Potser per això Facebook ha pagat tan bé. La dependència de la gent és quelcom molt llaminer.

21 de febr. 2014

Trobar-s'hi


A Bèlgica és aquests dies notícia la controvertida petició del seu ciutadà Frank Van den Bleeken que li sigui practicada l’eutanàsia.
Els motius que exposa són que porta mitja vida tancat en una institució psiquiàtrica, condemnat per un assassinat i diverses violacions, i que sent que continua essent un perill per a la societat. Per això no només no vol sortir (si no és per morir), sinó que pregona que aquest fet li produeix “un patiment psicològic insuportable”.

Però, tot i que les llei belgues donen cobertura a aquest tipus de demandes des de l’any 2002 (i darrerament han ampliat la llei del dret a morir dignament fins i tot als menors d’edat –sota condicions molt més estrictes, això sí-), la seva petició porta ja tres anys esperant en els llimbs la decisió de metges, psiquiatres, polítics i jutges.

La diferència és que en aquesta ocasió es refereix patir exclusivament un dany psicològic, mentre que, en aquests casos, normalment aquest dany psicològic va acompanyat per un dolor físic causat per una malaltia sense cura.

Tanmateix, no és el primer cop que això es dóna en aquell país.
Els germans bessons Verbessem, de 45 anys, sords de naixement i afectats per una malaltia degenerativa que els acabaria privant també del sentit de la vista, es van arrecerar a aquest argument l’any passat per sol·licitar l’eutanàsia.
També Nathan Verhelst, de 44 anys, després de diversos intents fallits de canvi de sexe, exposà que la manca d’alternatives mèdiques capaces de solucionar el seu patiment justificaven la petició.
I aquí és on els advocats de Van den Bleeken s’aferren.

El govern belga, mentre continua estudiant el cas, afirma que una alternativa seria traslladar el senyor en qüestió a Holanda, on existeix una institució més preparada per atendre interns sense possibilitat de curació.
I al·lega que mentre aquesta possibilitat segueixi en peu no es pot concloure que no existeix una alternativa mèdica al seu sofriment i que, per tant, l’eutanàsia no es pot autoritzar.
Però com que he començat dient que en l’assumpte hi ha una controvèrsia, és fàcil d’imaginar que ni el ciutadà Van den Bleeken ni els seus representants donen per bona la decisió, per la qual cosa el debat continua més viu que mai.

Tot això posa de relleu unes quantes coses...

Per començar, en aquest episodi es deixa ben clar, tant des del punt de vista legislatiu com del de l’opinió del sol·licitant, la necessitat de mesurar els danys psicològics i predir la seva evolució futura.
Això que en termes d’un patiment físic, de la presència de malaltia, pot esdevenir ja a vegades complicat, es transforma en una meta quasi bé forassenyada quan parlem d’executar una valoració efectiva en termes psicològics. Com podem atorgar una xifra freda de puntuació a aquell fantasma latent i ben real que habita en la selva inabastable de la ment?

Ara bé, per filar encara més prim és el fet d’haver de basar-nos en l’esperança de solució del problema per valorar si és necessari llicenciar ja un final, o bé encara podem allargar un xic més la galivança.
En parlar d’una malaltia cal bastir la il·lusió d’aquesta redempció en el fet que es pugui produir en els propers moments (entenent-se “propers moments” com aquells que no superin l’evolució fins arribar a un desenllaç fatal de l’afectació) un avanç mèdic que espanti el mal fat. Però en parlar d’un dany psicològic en què l’afectat té internament la certesa que mai podrà ésser superat, la cosa es complica encara més.

Això no obstant, possiblement la bondat més valuosa que ens exemplifica l’episodi és que dóna una idea clara i fefaent de la dificultat que té (o ha de tenir) entrar a valorar certs temes (i prohibir-los o bé autoritzar-los).
Sobre massa coses (vegi’s avortament, eutanàsia... i un llarg etcètera) tothom es veu en cor de valorar-les “en general”, amanint amb grans dosis d’ideologia un pensament absolutista. Sembla que si no tens un criteri decidit a un extrem o l’altre, no ets prou íntegre.

Potser falta que sortim veus que reconeguem que no som ningú per pronunciar-nos sobre quelcom que no és generalitzable, pel simple fet que afecta persones singulars. Gent que digui sense por que no té opinió sobre aquell afer, i que espera no haver-ne de tenir mai de la vida. Senyal que no ens hi haurem trobat.

14 de febr. 2014

Balances


Durant les últimes setmanes han tingut una bona dosi de protagonisme les balances fiscals.
Per un cantó han estat reivindicades com a expressió d’un malestar: per molt solidari que es sigui, costa acceptar per part de qui dóna que una part tan grossa es perdi en mans d’aquell que sistemàticament aprofita l’excusa de l’altre per justificar les seves incapacitats.
I per l’altra banda són manejades, de nou, com una arma llancívola en mans d’aquells que, fent-se les víctimes d’una pretensió al seu parer inacceptable, juguen a fer prevaldre els jocs ideològics davant del benestar dels ciutadans que en principi haurien d’ésser el motiu del seu fer.

No sé per què, però apostaria que això no ha fet més que començar. Segurament en els propers dies sentirem molt a comentar sobre aquestes balances i totes les seves repercussions.
I embolcallant aquest debat, de ben segur que no faltaran crits, desqualificacions i la rua de la disbauxa que està esdevenint cada cop més, malauradament, el modus operandi de la classe política.
A més, si al final, com sembla, s’acaben publicant, segur que n’apareixeran diferents i ben contradictòries versions; i tothom que es quedi la que millor s’emmotlli a la forma dels seus principis.

Sembla de tota lògica que disposar d’aquest instrument de control no hauria de molestar ningú. Ans el contrari, qualsevol cosa que suposi tenir a les mans noves eines per una millor gestió hauria de ser visualitzat com quelcom estrictament útil, positiu.
Però, situats en un escenari il·lògic com el que ens ocupa, aquesta lògica és anòmala, quasi bé grotesca.
D’aquí que, quan el mal de l’absurditat prové de l’arrel més profunda, valgui més no emprar argumentacions sensates.

Ja per simple definició s’aprecia la bondat de les balances fiscals: la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en una regió, i el volum d'ingressos que aquesta aporta al finançament del conjunt de la despesa de l'Administració central.
Per tant, si això ens indica possibles descompensacions, què millor per aferrar-nos al sentit de justícia que fer-les tan bé com es pugui!?

Tanmateix, els polítics no són els únics que censuren els balanços. De fet, tots, qui més i qui menys, ho fem.
En molts àmbits de la nostra vida hi ha guanys que sumen i pèrdues que resten. Però quan les coses van bé ens deixem endur pel cabal engrescador del moment, i quan ens topem amb dificultats són com una llosa contundent que ens detura violentament qualsevol expectativa.

Tan bé que ens aniria aconseguir fer un balanç complet i íntegre de la situació per no deixar-nos endur per l’eufòria o bé pel desànim... Entendre que ni una gota de sucre ni una gota de vinagre no poden canviar el tast d’una bassa plena d’aigua, i que solament quan el flux sigui generalitzat i contundent podrà modificar el gust general del contingut.

Quan ens interessa un assumpte o bé té més força que nosaltres i rapta totalment la nostra atenció, esborren la resta de coses i passen a monopolitzar l’espai central, el primer pla. És un mecanisme segurament inevitable.
Però que fantàstic seria poder alentir la maquinària dels pensaments i relativitzar les afectacions (tant positives com negatives) en base a, per exemple, tota una vida.

D’aquí la importància dels balanços.
Segurament per això, ja siguin fiscals o més cabdals, els boicotegem constantment.

7 de febr. 2014

A una sola carta


Amb la gran Festa de la Calçotada que va tenir lloc a Valls fa unes setmanes es donà inici al fort de la temporada d’aquest tradicional àpat.

No val la pena començar ara a pregonar les bondats d’aquesta menja.
Les virtuts culinàries i al paladar d’aquesta peculiar ceba són innegables, rotundes, efervescents...
Però encara és superior l’escenari que proposa: gent reunida per preparar de forma conjunta el que serà el seu dinar, de forma col·laborativa i més o menys solidària... Persones que per fi hauran trobat l’excusa perfecta que massa vegades es fa l’escàpola de tenir un objectiu engrescador en comú; grans i petits, forans i vilatans, hostes i amfitrions...
I més tard, quan la taula i el seu contingut estiguin ja muntats i els comensals la rodegin, continuarà l’estat d’excepció sota la forma d’un ritual pactat i estès que agermana el millor de la gastronomia amb unes formes poc encotillades; com un joc per a nens grans.

Tanmateix, tot i que aquests events de lleure, culturals i/o sentimentals són segurament els que tenen una vertadera importància i una influència decisiva en la repercussió sobre les persones, no podem deixar de banda que també hi ha una enorme importància econòmica en aquesta festa (i ja se sap que, per a alguns, no hi ha com el dringar de les monedes per fer-los obrir els ulls com a taronges).
Concretament, algunes fonts calculen l’impacte en euros de la temporada de calçots en uns quinze milions només per a la comarca de l’Alt Camp i el seu entorn immediat.
Evidentment, és una oportunitat gens menyspreable; i més en un context trist com l’actual.

Tot i que és irrefutable que aquesta zona no es pot permetre el luxe de deixar de fer tot el que sigui possible per conservar (o potenciar) un esdeveniment com el que tenim, capaç d’atreure milers de turistes o visitants que són clients potencials tant de restaurants com de serveis pròxims, no tot s’hi val.

Si Valls vol continuar essent la meca sense competència de la Calçotada no només ha d’apostar per la quantitat, el nombre de comensals en constant crescendo que pot assumir un diumenge al migdia; també ha de filar encara més prim i realitzar una aposta decidida per la qualitat.
I per això és vital no perdre de vista la “filosofia” que hi ha darrere la menja: no es tracta de servir els calçots en un local elitista amb guants de vellut sobre una vaixella de Bohèmia, evidentment; però tampoc en convertir-la en un fast-food, en què els clients baixin del bus en manada i se’ls faci cruspir el suculent àpat a tota pressa o en una nau sense gràcia ni confort.

De la mateixa manera, un altre error que fàcilment es pot cometre és el de creure tenir la posició assentada i no fer el petit sobreesforç necessari per preparar alternatives a l’àpat més nostrat.
No hauria d’ésser excloent continuar confiant en la màgia dels calçots (o fins i tot creure que la seducció anirà a més) i, això no obstant, mirar de construir viaductes paral·lels per on poder transitar si ens ve a veure gent amb altres inquietuds o gustos diferents (o repetidors que amb una calçotada a l’any ja en tenen prou).

Per aquestes latituds, a hores d’ara ja hauríem de tenir una consciència perfectament apresa que jugar-se la partida a una sola carta és extremadament perillós.
Avui en dia, fins i tot la reputació d’un as és interrogada i en constant entredit.