25 de jul. 2014

Efectes colaterals


Les notícies relacionades amb Israel, Palestina i la Franja de Gaza estan omplint el món d’un temor enorme i cruel.
Cada nou titular sobre aquesta barbàrie que els anys no semblen saber estovar està construït sobre la fortalesa inexpugnable de les misèries humanes, aquell espai que restarà ignot per a la gent “normal”, i al claustre de la qual alguns han sabut construir el seu particular Jardí del Mal.

I per acabar-ho d’adobar, només ens faltava l’avió de Malaysia Airlines abatut per un míssil de no-se-sap-qui (encara que semblen haver-hi moltes pistes) sobre el cel d’Ucraïna, novament amb un esfereïdor rastre de víctimes mortals.

En ambdós casos hi ha la macabra coincidència d’un munt de gent que estan perdent la vida a conseqüència de fets que els hi eren totalment aliens. Sobretot enfrontaments polítics que uns il·luminats dirigeixen des de l’escriptori d’un amagat despatx o movent les fitxes des d’un tauler ben resguardat estant.
Tanmateix, els que en reben les conseqüències són víctimes innocents; aquell poble que teòricament hauria d’ésser protegit però que, al capdavall, és deixat purament a la seva sort com una part més del trencaclosques d’un enfrontament bèl·lic o qualsevol altre fútil motiu.
Efectes colaterals, en diuen...

La justificació que històricament s’ha donat davant actes tan injustificables com aquests s’ha basat en l’estratègia.
Gràcies a això i a vincular-ho a la defensa d’una nació, estat o zona, s’avantposen processos el bé del qual solament hauria d’ocupar com a màxim recursos sobre paper a l’existència humana.

Però si és veritat que som només això, efectes colaterals, com es pot justificar?

Imaginin-se per un moment que la ruta per on decidim transitar nosaltres i els nostres objectius, voluntats, principis, experiències, identitat i tot allò més que ens conforma no hagués de tenir en compte els congèneres que comparteixen espai, temps i motiu amb nosaltres.
És ben cert que el camí a projectar tindria en aquest cas segurament moltes menys dificultats, ja que podríem prescindir d’aquelles “boies” que constitueixen el principal obstacle (així com allò que traça la ruta daurada), però valdria la pena encetar el pas per viaranys que per la majoria de gent no durien enlloc?

D’altra banda, a qui estem defensant, quin és l’objecte final que justifica la sang vessada com a efecte colateral?
Ja estem farts d’escoltar que això es fa per un país o qualsevol altre concepte o entelèquia que solament existeix com a definició o com a rètol en un plànol acolorit. Que algú els expliqui que aquests noms són solament etiquetes per retolar zones on viuen gent. I que si el motiu fos aquest no tindria cap lògica que un efecte colateral estigués constituït del mateix que s’intenta protegir.
Que se n’inventin un altre. I de pas, que els caps pensants que organitzen barbàries així siguin tractats com els delinqüents que són.

18 de jul. 2014

Selfies


La setmana passada va ser la festa grossa de Pamplona, els Sanfermines, i de la multitud d’imatges que habitualment deixa la celebració, aquest any en destacaria una especialment.
Es tracta d’un jove que, mentre corria un “encierro”, sostenia el mòbil en alt per fer-se un selfie (la famosa fotografia en format autoretrat que últimament està fent furor, sobretot a les xarxes socials), amb el toro ben present i amenaçant a un metre escàs del seu cos.

Diuen que a l’home li pot caure una bona multa per una imprudència semblant (i encara sort que no va succeir l’accident... ja que llavors aquesta encara seria més forta), però es veu que l’impuls de deixar constància d’aquell instant va ser més poderós que qualsevol temor econòmic... o animal.

Certament, el fenomen aquest dels selfies (el Termcat proposa la paraula “autofoto”, però així ens entendrem millor) és, com a mínim, peculiar. D’una forma estretament relacionada amb Internet, la seva popularitat ha assolit unes mesures desproporcionades.
Quan s’inicià, el fet quedà molt restringit a l’àmbit dels adolescents, però ara s’ha escampat en sectors molt més “formals” (qui no recorda, per exemple, el selfie d’Obama amb la primera ministra de Dinamarca; o el que la presentadora Ellen DeGeneres prengué a la darrera cerimònia dels Oscar, amb un estol d’actors i actrius coneguts al seu voltant).
La seva influència és tanta que fins i tot els psicòlegs han començat a estudiar el fenomen i hi han relacionat una condició patològica, a la que han batejat com a Selfieism.

Quins són els objectius de fer-se una d’aquestes fotos? S’han proposat diverses possibles motivacions: cridar l’atenció, aixecar-se l’autoestima, presumir d’un moment especial davant dels altres, com a missatge per a algú en especial, com a simple i pura diversió (sobretot quan es realitzen els selfies grupals), etc.

Però sense entrar en detalls, i observant bàsicament el que es pretén en qualsevol fotografia, sigui del tipus que sigui, la missió final deu ésser “deixar constància”. Però de què?

Potser volen deixar-ne constància de cara als altres. No n’hi ha prou en realitzar-ho, ser-hi o pensar-ho, sinó que cal demostrar-ho, publicitar-ho. Tot allò que no deixa un solc fèrtil en el terrer de les xarxes socials és com si no existís.
Per tant, el punt ú és dur a terme l’acció pretesa; i el segon, enumerar els possibles receptors de la nova (tot i que aquesta elecció per norma general acostuma a ser indiscriminada i la llista acaba essent majoritàriament a tants contactes com es tinguin) per fer-los arribar la informació.

El perill que té aquest comportament és que hi ha qui acaba tenint dues vides: una és aquella que vol (o la que li surt), amb les seves penes, alegries, emocions diverses, zones assolellades i també de tant en tant alguna ombrejada; és a dir, la vida real. Mentre que l’altra és la que queda publicada a les xarxes socials, aquella selecció de moments triats i remenats amb la finalitat de donar forma a un guió que l’interessat ha maquinat, perquè l’obra es projecti a les pantalles de les seves amistats/coneguts/saludats i tinguin la impressió que ell/ella està rodejat de quelcom semblant al que li agradaria estar vivint.

Tanmateix, també hi ha la possibilitat que vulguin deixar constància davant d’ells mateixos. No hi deu haver res més còmode que, en aquells moments que l’existència ens sol·licita fer balanç, poder apuntar a la pissarra d’un mur de Facebook, Twitter o semblant per senyalar-hi a sobre els “greatest hits”, aquells “grans moments”. Com una eina d’autoafirmació.

Però mentre mostrem això, en algun altre lloc (com a mínim en la consciència d’hom) deu anar quedant registrat un mur alternatiu amb aquelles coses que també fem però considerem que no interessen als altres. I de tant en tant no podrem evitar que la mirada s’hi creui i tinguem impulsos de desfer l’amistat amb aquell personatge que es presenta a l’altre costat del mirall.

11 de jul. 2014

Emfàtica empatia


El món està sotmès a múltiples entrebancs, desafiaments, lluites... proeses quotidianes que ens fan patir i posen el llistó de la supervivència (en els pitjors dels casos) o de la vivència digna (en la resta) ben cara.

Canvis climàtics, crisis econòmiques, esgotament dels recursos naturals, una pobresa alimentària global... Tenim molt a fer, però fins al moment allò plantejat s’ha vist insuficient a l’hora de tallar tanta necessitat.
És evident que es requereix un nou enfocament. I això en bona part passa per un canvi substancial provinent de la manera humana de centrar els fets.

La dècada dels anys 1970s va sorgir una teoria política i econòmica que assegurava que els humans prenien decisions en base a un interès personal tancat (els homo economicus).
És evident que aquesta cerca no és l’única motivació que tenim per fer coses (segurament no és ni la principal). Per tant, per què no atorguem a la resta de contextos el protagonisme que es mereixen?
Per exemple, contínuament rebem o som espectadors de gent que fa patent mostres de la potència de la cooperació humana, demostrant comportament altruistes i prosocials. No podem desaprofitat aquest valor!

Darrerament estan sorgint una sèrie d’interessants estudis que evidencien que els sentiments d’empatia i compassió, sentits de ressonància afectiva, són molt més poderosos que no pas l’individualisme que sovint posem com a excusa. I no només això, sinó que aquestes emocions es poden entrenar i són emmotllables.
Per posar un cas, la investigadora Tania Singer (Directora del departament de Neurociència Social de l’Institut Max Planck) ha emès estudis on hi ha evidències que els programes d’entrenament mental (consistents en exposar els participants a presenciar l’aflicció de l’altra persona) poden millorar les facultats cognitives i socioafectives, allunyant-les de l’egocentrisme, i conduint a un increment de l’activitat de les xarxes neuronals vinculades a l’afiliació.

S’imaginen les oportunitats de tot plegat? Incorporant aquests descobriments a nous models econòmics, a propostes polítiques concretes, a una educació basada en una ètica eficaç i explicativa o, ja de grans, estar disposats a exercitar una “gimnàstica mental” que flexibilitzi els nostres paradigmes, moltes coses podrien rutllar d’una forma molt més coherent.

Per això els proposo, ara que som estiu i en aquesta època s’acostuma a tenir un contacte una mica més distès o en marcs diferents amb els nostres congèneres, que practiquin pel seu compte l’empatia.
Al marge de teories o experimentacions científiques, el seu poder és fàcilment identificable. Ho poden comprovar si no ho han fet ja, és una experiència altament plaent.

No es tracta de res més que sentir allò que els altres estan experimentant i ressonar amb ells. I viure la seva alegria o deixant-nos transportar al seu món pel deix de la tristesa que transpiren...
I descobrir amb aquesta connexió tot el que podem arribar a ser, sempre que ho siguem junts.

2 de jul. 2014

Èxodes


La setmana passada, l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) va fer públic un informe en el qual s’exposava que el nombre de desplaçats i refugiats ha assolit el seu màxim nivell des de la Segona Guerra Mundial.

A finals de l’any 2013, les xifres fan feredat: segons aquestes últimes dades disponibles, uns 51 milions de persones es veien obligades a viure lluny de les seves llars com a conseqüència de conflictes, persecucions diverses o els alts extrems de violència que estan assolant certes parts del planeta.
Concretament, 33,3 milions d’aquests obligats a marxar són desplaçats (es queden dins de les fronteres polítiques del seu país), mentre que 16,7 milions són refugiats (que han hagut de travessar com a mínim una frontera per poder ja no viure, sinó simplement sobreviure).

Només durant l’any passat, uns 6 milions de persones es veieren obligades a abandonar les poblacions que els acollien, perseguides per la força desmesurada d’injustos enfrontaments.

Des que es comptabilitzen aquestes informacions, mai a la vida s’havia produït un èxode semblant.
Això pot ser degut a què les confrontacions cada vegada són més llargues i pronunciades, hi ha més gent movent-se per l’interior del seu propi país i el retorn (si és que és possible) es fa esperar cada cop més.
Els sanguinaris episodis de Síria (principalment, ja que més de 2,4 milions de refugiats provenien d’aquí), Sudan del Sud i la República Centreafricana tenen bona part del desmèrit d’aquest increment, aquest in crescendo constant, colossal i que a vegades fa l’efecte d’ésser totalment indomable.

El Consell Europeu de Refugiats i Exiliats (European Council on Refugees and Exiles, ECRE), que ha analitzat la situació, n’ha tret una radiografia molt clara: primer els ciutadans miren de moure’s pel territori del seu país. Només quan no hi ha més remei aquesta escapatòria ha d’expandir-se cap a zones més llunyanes. I massa sovint aquesta “estada” es perllonga (el 50% dels refugiats porten com a mínim cinc anys instal·lats fora).

D’aquest informe, crida molt l’atenció que el 86% dels refugiats mundials són acollits per països en vies de desenvolupament. En només una dècada, els estats més rics han passat de rebre més del 30% d’aquests refugiats a ben just un esquifit 14%.
Sempre plou sobre mullat (o bé els núvols són desviats pels vents predominants allà on més els convé, qui sap...).

Que dur deu ser veure’s obligat a abandonar allò que consideres casa teva i haver de caure en una zona de pànic forçada, empès no per la pròpia voluntat de canvi, sinó per l’anhel bèl·lic d’algú altre.
De tant en tant (i més últimament), voluntats alienes, contextos, crisis o presses fan d’energies que ben poca cosa tenen a veure amb nosaltres la força motora que ens regeix.
Adaptar-se, en diuen; i darrerament molt (massa), ens hem d’adaptar!
I fer del lloc on ens ha enviat la transformació una llar el més nostra i còmoda possible. A pesar que alguns canvis són tan despietats que sembla que no cerquin que ens hi ressituem a sobre, sinó sacsejar-nos tan fort per testar simplement si al final acabem caient.