4 de març 2016

Delicioses excuses a la brasa

És un tòpic, però totalment cert: Valls (i comarca) fa durant aquests primers mesos de l’any olor de
calçot.
Principalment en cap de setmana, es pot observar a banda i banda de carreteres i camins les fumeres que delaten que quelcom s’està coent. Masies, masietes i parcel·les tenen aquests dies una ocupació inesperada, desmesurada, encabint vilatans i forasters que cerquen no només gaudir d’un àpat peculiar, sinó també una excusa.

I és que, obviant les virtuts culinàries i organolèptiques d’aquesta menja, hem d’anar a cercar-ne l’èxit en aquelles característiques que la fan peculiar i la distancien de la majoria dels altres plats que es poden degustar.

En primer lloc, normalment una calçotada ens obliga a desplaçar-nos, a moure’ns.
I ja no parlem dels habitants de la resta del país o de l’estranger que es mobilitzen per anar a gaudir-ne al lloc d’origen i ens visiten. Fins i tot els que habitualment ja vivim per aquesta zona no acostumem a menjar calçots a la mateixa taula dels dinars “normals”, sinó que anem al camp o cerquem algun lloc ampli que ens permeti agrupar-nos amb familiars o amics.
Aquesta ruptura de la monotonia i el contacte amb la naturalesa que causa és una primera explicació d’aquest boom.

Relacionat amb aquest fet, val a dir que una calçotada (per bé o per mal) es pot aprofitar com una immillorable excusa per retrobar aquelles persones amb les quals no tenim un contacte quotidià: la família partida en diverses localitzacions que un cop a l’any apunta el GPS cap a l’Alt Camp; el grup d’amics amb uns estatuts sense necessitat de paper que marquen amb negreta l’obligatorietat de trobar un forat entre gener i març; l’associació o empresa que cerca un motiu per reunir els seus integrants al voltant d’una taula estranya, on ni cabòries ni rutines avui els trobin...

Igualment, el fet d’haver de coure els ingredients a la brasa (i normalment per etapes), a part d’incrementar la peculiaritat de la menja, també causa que l’àpat sigui molt més col·laboratiu.
Per un cop s’esquinça l’esquema de cuiner o cuinera i comensals. Aquí per fi s’espera que tothom, més o menys, aporti. Per tant, l’acte de cuinar deixa d’ésser un acte solitari per esdevenir una de les parts més importants de la companyia, allà on ja comença la gresca.

A més, si hi ha nens pel mig, aquests fan de far, mostrant a tots els assistents com s’ha d’aprofitar l’excepcionalitat. Veient-los xalar, corrent amunt i avall, convertint la visió del foc en l’aventura més extraordinària o exprimint fins el darrer centímetre d’aquell camp lliure nomenat llibertat, els “grans” s’adonen de tot el que s’estan perdent.
El marc ja hi és; simplement calen les actituds adequades perquè ni una ombra de gris formi part d’aquell indret destinat a ésser per unes hores res més que una explosió de colors.

Per tant, val la pena aprofitar al màxim el patrimoni de la calçotada. De la mateixa forma que caldria potenciar qualsevol de les excuses que ens ajuden a donar un cop de peu a la rutina i aferrar-nos a la companyia dels altres i a les coses bones de la vida.