Fent-ne norma

La setmana passada es va commemorar el desè aniversari dels fets de l’onze de setembre de 2001 a Nova York.

Els americans són proclius a aquesta mena de manifestacions, a rendir tribut a tot allò que creuen que pot refermar el seu esperit nacional o, simplement, de comunitat.

I aquí riem molt del seu orgull patriòtic i dels seus estirabots amb la bandera, però segurament alguna cosa sí que els deu aportar a nivell de convivència aquest caminar a una, encara que molts cops només sigui representatiu.

Per començar, encara que els seus polítics es tirin els plats pel cap amb els de signe contrari talment com els d’aquí, també saben fer front comú quan cal; i això és totalment inimaginable en d’altres contrades.

Aquest cop no hi ha cap tipus de dubte que l’atac a les torres bessones de la Big Apple bé mereixia un record. Primer, per totes les persones que s’hi van deixar la vida i per aquelles que van quedar mutilades d’un fill, un germà, algun familiar o un amic per culpa de la rancúnia cega d’uns individus que potser sí que van trobar un Alcorà però no pas el seu Déu. I en segon lloc, perquè fou un episodi superlatiu de la història (un d’aquests tan malauradament habituals fragments lúgubres...) que canvià dràsticament la forma de veure el món a tot el planeta.

Diuen que el món es divideix entre els optimistes i els pessimistes. Entre els que beuen el got mig ple i els que el veuen mig buit (i encara probablement el deuen creure mig buit perquè algú se’ls ha begut d’amagat la seva part).

Ara bé, a l’hora d’actuar com a col·lectiu, com a societat, tendim a recolzar-nos en aquesta segona opció i esdevenim negatius per naturalesa, desconfiats.

Això és el que ha passat amb els fets d’aquest onze de setembre americà, que han causat un gir radical en la frontera entre seguretat i drets.

Per començar, abans de l’any 2001 era inconcebible que en els aeroports haguéssim de passar per la gimcana que ara fem: detectors, líquids en una bossa, registres personals i, ja en molts llocs, els descarats escàners corporals.

Accions que abans haurien esdevingut una violació de drets avui ens són venuts com a mesures bàsiques per intentar evitar que ningú més utilitzi l’avió com a arma massiva.

I segurament tenen raó. Qualsevol aplicació és poca per prevenir; això no obstant, és imprescindible arribar a un compromís, com en tot.

El filòsof Thomas Hobbes, emparant-se en una sentència llatina de Plaute, deia que “homo homini lupus”, és a dir, que l’home és un llop per a l’home; acaba convertint-se ell sol en el seu propi botxí a causa d’egoismes, enveges i altres sentiments pel que es veu massa humans.

I encara que molts no creguem en aquesta afirmació, el fet que aprenguem més com a col·lectiu de les tragèdies i les coses dolentes que ens passen potser sí que demostra que tendim més a aquest pessimisme i a fer bandera de la maldat natural que existeix a la Terra.

Un dia fatídic a Manhattan causà que a partir d’aquell moment prenguéssim consciència que coses terribles eren factibles des d’una aeronau. I ni la multitud de vols que diàriament ens sobrevolen sense incidències ens fa canviar d’opinió. Fem norma i intentem preveure els comportaments que pugui tenir una ment incoherent i que vessi malícia; estranya contradicció.

Valorem allò que pot ocórrer en base a una estadística esbiaixada per la por i els episodis pretèrits de negra faç. Una probabilitat ínfima pot ésser impermissible quan la conseqüència és inassumible a nivell de danys globals (a nivell de danys particulars, qualsevol conseqüència serà cruel) o moralment.

I el zero absolut és gairebé impossible en l’estadística del horror, però provem d’acostar-nos-hi tant com puguem. O tant com ens deixin ells, els estranys.