26 de nov. 2010

Tornaran les excuses

Intoxicats com estem per la política, en aquests dies d’excessos i escalfaments, va bé refredar tensions pensant en la innocuïtat de tot plegat.
Per molt que ens pintin que la tasca dels nostres representants en parlaments i senats és vital, i sense menysprear el valor real del que desenvolupen, no deixa d’ésser una feina com qualsevol altre, amb els seus punts forts i innumerables febleses.

És en aquesta festa de final de curs (o d’inici del que ha de venir, segons com es miri) que els polítics es fan valer, dibuixant mitjançant l’excepcionalitat de la petició de vot i els atacs i contraatacs enrabiats que tots els de la seva espècie estan un graó per sobre de la resta de ciutadans.
Sort que d’aquí a unes hores, amb el veredicte, tot tornarà més o menys a la rutina habitual, i les excuses prendran el protagonisme a les desqualificacions i als llums de neó.

Això no obstant, a vegades fa l’efecte que els càrrecs polítics són més que res representatius, i que les preocupacions reals de la societat i d’aquells als quals un dia havien promès defensar els queden lluny, molt lluny.

Per exemplificar-ho, un cas (un entre molts) que fa uns mesos té preocupats a algunes persones:
Resulta que a la zona del Delta de l’Ebre, els cultius d’arròs pateixen la invasió d’una bestiola recent apareguda, de trànsit des l’altre part de món, que anomenen cargol poma (uns gasteròpodes del gènere Pomacea), i que ha arribat amb vertaders maldecaps sota la closca.
Diuen que és un subproducte d’aquesta globalització galopant que ha augmentat l’escala espacial i que ha accelerat les taxes de canvi, dos detalls delatadors del canvi global que molts es neguen encara a veure. Com si no s’hi pogués fer res.
Però el que la mà de l’home ha posat en marxa mitjançant una empenta, també ha de ser capaç de poder-ho aturar. Per força.

Què fan els nostres líders polítics davant del problema? Doncs repintar-lo a la seva manera, redistribuir l’espai com en un anunci d’Ikea, valorar la problemàtica i girar-la com una peça de Tetris perquè encaixi amb les solucions que tenen a mà o amb la seva oportunitat de glòria.
En el cas concret del cargol poma, mitjançant les notes de premsa oficials del DAR (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Social) es fa referència als esforços (econòmics i de logística) que s’estan fent per eradicar l’emprenyador animaló, i en menor mesura a l’afectació de la plaga sobre el treball dels agricultors de la zona. En cap moment es parla d’un dany ecològic o del llast mediambiental que suposa (o pot arribar a suposar).
Per tant, tota la informació que se’ns proporciona es basa en propaganda. S’anomenen les inversions, però no els resultats ni tan sols un veritable pla.
I és que davant d’un contratemps tenim l’opció de limitar les mires a la immediatesa de posar una galleda sota la gotera o bé podem anar a reparar la teulada.

Aquesta és una de les especialitats dels polítics: ens prometen treballar per a nosaltres, per fer una societat millor, però en realitat només semblen plantejar-se una competició entre ells. I anar aguantant el càrrec si ja es té o anar-s’hi acostant si encara no s’ha aconseguit.
L’únic que podem ambicionar és que, immersos en aquesta ànsia d’ésser millors que l’altre, sorgeixi una llei bona per a nosaltres o ens resolguin de debò algun problema.

Diumenge a la nit tindrem molts guanyadors (sempre costa reconèixer una derrota), i entre aquests sorgirà el que haurà de governar la Generalitat de Catalunya els pròxims quatre anys.
Tant de bo que ho faci bé, i que durant la seva legislatura es tapin els forats per, alhora, tapar les boques dels detractors o dels altres aspirants al tron. Però, sobretot, a veure si apareix qui tingui la valentia de dissenyar un projecte que vagi més enllà del cos a cos i s’atreveixi a treballar pel país com si fos una empresa seriosa, amb una missió, una visió i uns valors incorruptibles.

21 de nov. 2010

La fira

La ciutat, com cada divendres a aquella hora de la tarda, bullia. Tota en general, però, especialment, aquell carrer.
Amunt i avall, persones que sortien de la feina i individus que entraven a un merescut cap de setmana; tots ells mirant d’espolsar-se mitjançant moviments enèrgics, passos convençuts i converses amb un volum més alt del compte la rutina que de dilluns a dijous s’apropiava de les seves vides.

Però aquella setmana quelcom d’especial esquinçava l’habitual anormalitat d’un divendres qualsevol en aquella ubicació.
I és que una fira amb unes quantes paradetes ocupava la part central de la zona peatonal. Carpes blanques que cobrien un taulell ple de pòsters i la imatge d’una persona al seu darrere que provava d’acaparar l’atenció.

Per què devia ésser tota aquella ocupació? Què podia representar aquella parafernàlia que generava meitat nosa i meitat expectació? Què venien?
Els transeünts s’ho miraven i remiraven, provant de trobar resposta a l’interrogant proposat per l’efecte sorpresa.
Pels típics mercats de Nadal potser era encara una mica massa aviat, però ja se sap que les festes cada any s’avançarien si depengués només de les ànsies de vendre de les grans superfícies comercials. Per què aquesta temporada no podia ben bé ser que els petits comerciants se’ls haguessin avançat?

De sobte, uns crits arrencaren, trencant qualsevol meditació. Les persones que estaven darrere del taulell de cadascuna de les casetes s’havien posat a cridar, al mateix temps, amb frenesí, proclamant consignes, frases entretallades i lemes.

A la primera parada, vestida amb un fons vermell i unes lletres blanques, un home calb amb ulleres clamava que no hi havia al país un producte millor que el seu. Per afirmar-ho, es basava en què l’ítem que avui duia era com el que havia guanyat un premi en el passat, excepte en dos ingredients sobrevinguts que havia decidit que eren superflus i que, per tant, havia retirat.
Quan un client se li acostà per queixar-se de quelcom que no funcionava d’allò que li havia comprat l’últim cop que s’havien vist, en va culpar aquest parell d’ingredients eradicats i que les condicions d’ús no havien estat les idònies.

La segona parada l’ocupava un personatge amb una mandíbula prominent i un somriure d’orella a orella. Tot i que majoritàriament es limitava a romandre assegut de braços plegats, de tant en tant deia a algun passejant dels que contemplaven la seva aparador que prengués el que oferia, que ja li ho pagaria quan li anés bé, confiat com estava.
En el seu espai, hi havia tot de fotos de temps que havien estat millors, i vagues referències del producte que representava el veí senyor de les ulleres en situacions més o menys compromeses.

Tot i que aquests dos estands, millor il•luminats que la resta, acaparaven la major part de la audiència, a banda i banda hi havia altres paradistes que feien vertaders esforços per endur-se un mos d’atenció. Per això vociferaven com posseïts.
En un d’ells es venien uns vistosos potets estelats plens de fum que prometien capacitat de decisió i llibertat (el dependent perjurava a un usuari que, aquesta vegada, quan obrís l’envàs no s’evaporaria instantàniament el contingut); al segon, narraven les bondats d’una mercaderia totalment reciclable (tant com el poder pot reciclar certs ideals); en les parades més a la dreta, amb una dona i un home peculiar que barrejava dos idiomes, s’explicaven dos contes per a no dormir per mirar de donar sortida a la seguretat que deien ésser capaços de servir; i així fins a uns quants expositors més.

Ja completament desorientat, vaig preguntar a una comerciant de la zona què significava tot aquell guirigall.
I la seva única resposta va ser: Sort que només vénen per aquí cada quatre anys...!

13 de nov. 2010

També-també

Una de les decisions que passarà a la història com una de les últimes voluntats de legislatura de l’actual govern català, serà la del pla d’ajuda als joves en situació de precarietat que van presentar la passada setmana.

Tot aquest tema no va néixer amb la crisi, però aquesta no ha fet res més que agreujar els preocupants símptomes de les noies i nois que ni estudien ni treballen: els conformants de l’arxiconeguda i mal anomenada generació ni-ni.

És indiscutible que tot el que sigui ajudar és positiu. Això no obstant, per curar la gana no s’hi val a ofrenar gratuïtament un menú de gourmet a qui entrarà i s’asseurà directament a la taula.
El que cal és ensenyar a cultivar, ensenyar a pescar... Mostrar a qui encara no ho ha après que les coses no creixen soles, i que aquella suor tan desagradable que sorgeix quan es participa amb l’aixada serà la que en última instància s’acabarà solidificant en forma d’aquell fruit amable que podrem cuinar i que ens farà créixer.

Per això és un tema controvertit el de regalar coses, o donar pal·liatius a qui no ha intentat la cura per mandra.
És imprescindible, un cop s’ha pres la decisió d’instaurar les pràctiques remunerades en el col·lectiu anteriorment citat, que s’apliqui com una beca per distingir un treball previ, cert esforç, un bagatge.
Que no sigui quelcom repartit a tort i a dret sense un barem de mèrits, com una simple formalitat administrativa. Que ja se sap que la paraula gratis és molt llaminera i provoca que molts privilegis, favors o fins i tot actes de caritat s’autodenominin, cridant com desesperats perquè tothom ho senti, drets.

Segurament el problema és de base, producte d’un sistema educatiu amb unes mancances severes que venim arrastrant des de fa anys.
Quan es decidí que l’escolaritat obligatòria duraria fins l’edat que els adolescents estan capacitats legalment per treballar, potser no es medità que els que realment no volien estudiar acabarien escapant, en el moment que poguessin, de les aules com de la pesta. Xiquets que començarien a córrer sense haver-se preocupat, abans d’abandonar, d’aprendre una professió. I així, sense ofici ni benefici, mirar d’anar tirant...
Com a mínim en el context que teníem abans que esclatés la bombolla, amb llocs disponibles per a mà d’obra poc qualificada, qui més qui menys podia mirar de guanyar-se uns centimets de tant en tant.
Però ara que trobar feina és el més dur dels treballs i l’exigència és molt major, els que no tenen ganes de treballar (que d’aquests sempre n’hi ha hagut) tenen l’excusa perfecta.

La vertadera llàstima és que tots aquests joves despreocupats hagin donat nom a una fornada en què hi ha persones sobradament preparades, que han vençut moltes circumstàncies adverses i que tenen una fam bestial per cruspir-se un futur que es neguen a apreciar caducat.
Aquest futur és el lloc on volen estar, i per aconseguir una bona entrada no esperen invitacions ni favors; només aconseguir la clau de la porta principal per mèrits propis.
Encara que això suposi estudiar, i també treballar, i també somniar i també escoltar-i-somriure-i-plorar-i-ajudar-i-dubtar-i-preocupar-se-i-ressorgir-i-esperar-i-esperar-i-jugar-i-abraçar-i... i també tantes i tantes altres coses...
Mentre existeixin els ni-ni, ells seran, per contrast, la generació també-també...

5 de nov. 2010

La mestra Experiència

El retrovisor és allò tant útil que ens delimita els perills que vénen rabents des de darrere i que poden envestir-nos a la mínima que ens descuidem. De tant en tant una ullada i ens tranquil·litzem si veiem una part posterior lliure de destorbs, tot i saber que del davant provindrà el màxim perill de col·lisió.
Però un retrovisor també pot resultar d’allò més apropiat per visualitzar el recorregut transitat i reconfortar-se en l’anàlisi posterior. Això sempre que es consideri que s’ha practicat una bona conducció. En cas contrari, tot canvia...

I és que existeix una cosa que s’anomena autocrítica, que resulta a vegades enormement emprenyadora, però que hi ha qui en treu un extraordinari profit. És una virtut/defecte que ens colpeja amb una major força (i aquesta empenta ens ajuda a entendre moltes coses), amb una energia exponencialment creixent, a mesura que n’anem assimilant el llenguatge i l’hi mostrem atenció.

Aquests dies de precampanya, els nostres estimadíssims polítics justifiquen el sou de forma més aparent que mai. Com si efectuar el xou, petonejar marrecs, encaixar mans i fer promeses sense testar-les prèviament fos la seva vertadera vocació.
També és cert que en èpoques com la corrent, n’hi ha alguns (l’àmplia majoria, per no dir la completa totalitat) que, com bulldozers amb set de runa, es dediquen a aixafar adversaris, propostes alienes i quasi bé tot allò que se’ls posi per davant.

Enmig de tanta observança de l’altre i tanta manca de judici envers les pròpies accions, no deixa de sorprendre quan algun corredor d’aquesta cursa de fons que són uns comicis (encara que molts d’ells els percebin com un puntual salt de llargada) es mira el melic per reconèixer que quelcom del que haurà fet no era idoni del tot.
Això precisament suposo i interpreto que és el que devia voler fer el president Montilla quan afirmà que el tripartit passaria a la història un cop esgotat aquest novembre. Que la triple unió per fiançar el poder no es repetiria perquè ja no tindria sentit una nova reedició d’aquesta olla de grills.
És clar que tampoc va ésser una confessió amb una entonació ortodoxa de mea culpa, ja que no va renegar en cap instant de l’obra de govern feta ni de les virtuts que, segons ell, en un moment determinat van exhibir els de la improvisada coalició. Però s’hi apropa i cal valorar-ho com a tal.

Possiblement encara més importants que l’acte de contracció en sí, són les mesures preventives o correctores que es planifiquen a partir d’ell.
Perquè reconèixer un error és relativament fàcil; i l’errada pot ésser permissible i no merèixer en absolut cap càstig extern. Però un mateix cal que aprengui contínuament de tot allò que és millorable.
I si la tara no l’ha enfonsat, millor; tampoc no cal que es faci l’harakiri i es maltracti per no haver estat perfecte. Tanmateix, si pot extreure una lliçó gratuïta de la mestra Experiència, millor que millor.

Es tracta de posar marques de perill en arribar a aquells canvis de rasant dubtosos en què la sola gastada de les nostres sabates, avesades a la ruta a base de milers de passes avançades, grinyolarà en senyal d’advertència. I a partir d’aquí, bastir una ruta alternativa per no entrepassegar de nou amb la mateixa pedra (serà una mesura preventiva).
I si l’afer es torça del tot i tastem el sòl, no ens queda sinó aixecar-nos i accelerar per minvar el potencial efecte negatiu de la caiguda (una mesura correctora).

Qualsevol decisió, això no obstant, recolzant-se en el folre de l’autocrítica. I, acció rere acció, pujar fins anar bastint una trajectòria sòlida, hereva d’un treball i d’una experiència ben guanyada.