Intoxicats com estem per la política, en aquests dies d’excessos i escalfaments, va bé refredar tensions pensant en la innocuïtat de tot plegat.
Per molt que ens pintin que la tasca dels nostres representants en parlaments i senats és vital, i sense menysprear el valor real del que desenvolupen, no deixa d’ésser una feina com qualsevol altre, amb els seus punts forts i innumerables febleses.
És en aquesta festa de final de curs (o d’inici del que ha de venir, segons com es miri) que els polítics es fan valer, dibuixant mitjançant l’excepcionalitat de la petició de vot i els atacs i contraatacs enrabiats que tots els de la seva espècie estan un graó per sobre de la resta de ciutadans.
Sort que d’aquí a unes hores, amb el veredicte, tot tornarà més o menys a la rutina habitual, i les excuses prendran el protagonisme a les desqualificacions i als llums de neó.
Això no obstant, a vegades fa l’efecte que els càrrecs polítics són més que res representatius, i que les preocupacions reals de la societat i d’aquells als quals un dia havien promès defensar els queden lluny, molt lluny.
Per exemplificar-ho, un cas (un entre molts) que fa uns mesos té preocupats a algunes persones:
Resulta que a la zona del Delta de l’Ebre, els cultius d’arròs pateixen la invasió d’una bestiola recent apareguda, de trànsit des l’altre part de món, que anomenen cargol poma (uns gasteròpodes del gènere Pomacea), i que ha arribat amb vertaders maldecaps sota la closca.
Diuen que és un subproducte d’aquesta globalització galopant que ha augmentat l’escala espacial i que ha accelerat les taxes de canvi, dos detalls delatadors del canvi global que molts es neguen encara a veure. Com si no s’hi pogués fer res.
Però el que la mà de l’home ha posat en marxa mitjançant una empenta, també ha de ser capaç de poder-ho aturar. Per força.
Què fan els nostres líders polítics davant del problema? Doncs repintar-lo a la seva manera, redistribuir l’espai com en un anunci d’Ikea, valorar la problemàtica i girar-la com una peça de Tetris perquè encaixi amb les solucions que tenen a mà o amb la seva oportunitat de glòria.
En el cas concret del cargol poma, mitjançant les notes de premsa oficials del DAR (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Social) es fa referència als esforços (econòmics i de logística) que s’estan fent per eradicar l’emprenyador animaló, i en menor mesura a l’afectació de la plaga sobre el treball dels agricultors de la zona. En cap moment es parla d’un dany ecològic o del llast mediambiental que suposa (o pot arribar a suposar).
Per tant, tota la informació que se’ns proporciona es basa en propaganda. S’anomenen les inversions, però no els resultats ni tan sols un veritable pla.
I és que davant d’un contratemps tenim l’opció de limitar les mires a la immediatesa de posar una galleda sota la gotera o bé podem anar a reparar la teulada.
Aquesta és una de les especialitats dels polítics: ens prometen treballar per a nosaltres, per fer una societat millor, però en realitat només semblen plantejar-se una competició entre ells. I anar aguantant el càrrec si ja es té o anar-s’hi acostant si encara no s’ha aconseguit.
L’únic que podem ambicionar és que, immersos en aquesta ànsia d’ésser millors que l’altre, sorgeixi una llei bona per a nosaltres o ens resolguin de debò algun problema.
Diumenge a la nit tindrem molts guanyadors (sempre costa reconèixer una derrota), i entre aquests sorgirà el que haurà de governar la Generalitat de Catalunya els pròxims quatre anys.
Tant de bo que ho faci bé, i que durant la seva legislatura es tapin els forats per, alhora, tapar les boques dels detractors o dels altres aspirants al tron. Però, sobretot, a veure si apareix qui tingui la valentia de dissenyar un projecte que vagi més enllà del cos a cos i s’atreveixi a treballar pel país com si fos una empresa seriosa, amb una missió, una visió i uns valors incorruptibles.
Per molt que ens pintin que la tasca dels nostres representants en parlaments i senats és vital, i sense menysprear el valor real del que desenvolupen, no deixa d’ésser una feina com qualsevol altre, amb els seus punts forts i innumerables febleses.
És en aquesta festa de final de curs (o d’inici del que ha de venir, segons com es miri) que els polítics es fan valer, dibuixant mitjançant l’excepcionalitat de la petició de vot i els atacs i contraatacs enrabiats que tots els de la seva espècie estan un graó per sobre de la resta de ciutadans.
Sort que d’aquí a unes hores, amb el veredicte, tot tornarà més o menys a la rutina habitual, i les excuses prendran el protagonisme a les desqualificacions i als llums de neó.
Això no obstant, a vegades fa l’efecte que els càrrecs polítics són més que res representatius, i que les preocupacions reals de la societat i d’aquells als quals un dia havien promès defensar els queden lluny, molt lluny.
Per exemplificar-ho, un cas (un entre molts) que fa uns mesos té preocupats a algunes persones:
Resulta que a la zona del Delta de l’Ebre, els cultius d’arròs pateixen la invasió d’una bestiola recent apareguda, de trànsit des l’altre part de món, que anomenen cargol poma (uns gasteròpodes del gènere Pomacea), i que ha arribat amb vertaders maldecaps sota la closca.
Diuen que és un subproducte d’aquesta globalització galopant que ha augmentat l’escala espacial i que ha accelerat les taxes de canvi, dos detalls delatadors del canvi global que molts es neguen encara a veure. Com si no s’hi pogués fer res.
Però el que la mà de l’home ha posat en marxa mitjançant una empenta, també ha de ser capaç de poder-ho aturar. Per força.
Què fan els nostres líders polítics davant del problema? Doncs repintar-lo a la seva manera, redistribuir l’espai com en un anunci d’Ikea, valorar la problemàtica i girar-la com una peça de Tetris perquè encaixi amb les solucions que tenen a mà o amb la seva oportunitat de glòria.
En el cas concret del cargol poma, mitjançant les notes de premsa oficials del DAR (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Social) es fa referència als esforços (econòmics i de logística) que s’estan fent per eradicar l’emprenyador animaló, i en menor mesura a l’afectació de la plaga sobre el treball dels agricultors de la zona. En cap moment es parla d’un dany ecològic o del llast mediambiental que suposa (o pot arribar a suposar).
Per tant, tota la informació que se’ns proporciona es basa en propaganda. S’anomenen les inversions, però no els resultats ni tan sols un veritable pla.
I és que davant d’un contratemps tenim l’opció de limitar les mires a la immediatesa de posar una galleda sota la gotera o bé podem anar a reparar la teulada.
Aquesta és una de les especialitats dels polítics: ens prometen treballar per a nosaltres, per fer una societat millor, però en realitat només semblen plantejar-se una competició entre ells. I anar aguantant el càrrec si ja es té o anar-s’hi acostant si encara no s’ha aconseguit.
L’únic que podem ambicionar és que, immersos en aquesta ànsia d’ésser millors que l’altre, sorgeixi una llei bona per a nosaltres o ens resolguin de debò algun problema.
Diumenge a la nit tindrem molts guanyadors (sempre costa reconèixer una derrota), i entre aquests sorgirà el que haurà de governar la Generalitat de Catalunya els pròxims quatre anys.
Tant de bo que ho faci bé, i que durant la seva legislatura es tapin els forats per, alhora, tapar les boques dels detractors o dels altres aspirants al tron. Però, sobretot, a veure si apareix qui tingui la valentia de dissenyar un projecte que vagi més enllà del cos a cos i s’atreveixi a treballar pel país com si fos una empresa seriosa, amb una missió, una visió i uns valors incorruptibles.