2mil12

Aquests dies, com tothom bé sap, canvia l’any. S’acaba un 2011 fatídic per moltíssima gent i entra un 2 a l’última xifra, amb tot encara a demostrar.

Les coses, si fem cas de les expectatives, no són gaire esperançadores: que si apocalipsis maies, que si més inflacions i una economia que no millora, les mateixes males notícies que si no han virat amb tants anys segurament tampoc ho faran ara, rancúnia arreu, una fam massa enquistada en algunes zones del planeta...

Però ens queda la mínima esperança que cada traspàs d’any és una mica com esborrar la pissarra i començar a escriure de nou, amb molt d’espai per plasmar-hi gràfiques i caràcters, o fins i tot redactar-hi contes i narracions vives com mai.

Farem projectes de canvi. Segurament decidirem ésser millors en algun aspecte concret de la nostra existència: acabar aquella col·lecció, anar al gimnàs, sortir menys de nit, aprendre anglès, deixar de fumar, obrir per fi el cor i que aquella persona ho sàpiga, ...

Malauradament, les expectatives són tan baixes que per poc que demanem en podem sortir reforçats. Sobretot si ens posem a reüllar al nostre voltant: veurem gent tant necessitada que no podrem fer altra cosa que sentir-nos uns afortunats i donar gràcies perquè els nostres desitjos siguin quasi bé innocus, comparats amb els d’algú que la diferència entre un anhel complert o no pot ésser la supervivència.

De fet, tal i com pinten les coses, segurament ens costaria molt demanar coses superlatives; estirar més el braç que la màniga fins i tot oníricament parlant.

Els nostres somnis estan de rebaixes. Les circumstàncies ens han fet baixar uns quants graus de l’escala i ara continuem demanant i cercant millora (és una característica intrínseca de l’espècie humana; i malament rai el dia que deixi de ser-ho), però com a mínim un parell de graons davall de l’estat anterior.

Fa uns anys ens havien pintat com a normal poder disposar amb una relativa comoditat d’un bona caseta adossada, un tot-terreny de tres-cents cavalls, vacances a l’altre punta de planeta; etcètera, etcètera, etcètera.

Avui molts es conformarien a tenir un sostre, una feina i veure una posta de sol sense edificis que la interferissin.

I, és clar, fins i tot les persones que tenen la sort de disposar d’una estructura vital i de les necessitats bàsiques ben sustentades no s’atreveixen ja a demanar gaire cosa més. És una qüestió de responsabilitat social, de solidaritat.

La part positiva de tot plegat és que sabem que és possible ésser feliços amb molt menys. El benestar no està bastit de diners, sinó de la nostra recerca i de la lluita que posem en allò que ens importa.

Lamentablement, ho hem hagut d’aprendre a base de cops. Però és una lliçó de vida que restarà ferma i serena. Com a mínim fins que retornem als vells errors; és l’implacable destí humà.

Mentrestant, que signem projectes ambiciosos com les nostres ganes d’ésser feliços i siguem capaços d’exposar-los, decididament, a la capçalera del nou any.

Tant de bo tinguem tots plegats un gran 2mil12. En general, ens el mereixem.