23 de juny 2011

En aquests moments no hi ha línies disponibles

… sisplau, provi-ho més tard. Quantes vegades no haurem sentit aquesta cantarella mentre estem provant de contactar amb alguna empresa o reclamar algun servei. De seguida salta la musiqueta de rigor per aplaçar la conversa.
Però això és només el començament. Únicament un dels múltiples problemes de comunicació que ens assetgen.

Quan veiem baixar una allau de neu que es dirigeix directament cap a la zona on estem nosaltres, no pensarem en la nevada que esdevingué la causa primera del gèlid element. Només tindrem temps de córrer i resar perquè la gran bola no ens atrapi i ens aixafi.
Si fa o no fa, això justament és el mateix que descriu l’estat actual de la comunicació en el bosc del panorama convuls i cridaner en què està immersa la societat d’aquests dies. Tenim tanta agitació, tants moviments, que estem massa ocupats en el moment rere moment com per aixecar els ulls i anar a cercar l’origen dels mals.
És clar que no tot provindrà de la manca de diàleg entre nosaltres. Res té tant de poder com per crear per sí sol tanta trencadissa al seu pas. Però sí que pot suposar un potent incentiu per fabricar aquest vaivé desmesurat i foll per on sobrenedem.

Moltes vegades sentim parlar que nosaltres, tots (en teoria) humans, semblem parlar llenguatges diferents. I ja no cal anar a buscar en la maleïda Torre de Babel, sinó en el fet que els diversos estrats socials o professionals empren un argot propi, no basat en mots específics sinó en conductes encriptades, que ens allunya notablement els uns dels altres i els altres dels uns.

Aquestes últimes setmanes el tema ha pujat a la palestra perquè era una de les reivindicacions del moviment dels “indignats”. I en això potser sí que tenien raó.
Ells exemplificaven l’ús d’aquest proteccionisme entre treballadors del mateix ram majoritàriament en els rols dels polítics i dels empresaris.
Crec, però, que no es poden barrejar ambdós papers perquè res tenen a veure l’un amb l’altre. L’empresari hi té tant a perdre (ni més ni menys que la subsistència) o més (la culpabilitat d’haver de fer fora treballadors o carregar-se de per vida amb deutes i una reputació en dubte) que qualsevol dels seus assalariats; mentre que els polítics tenen un pecat addicional.
I aquest pecat és viure en un món a part que moltes vegades sembla no immiscir-se en absolut amb el dels simples i corrents mortals, tot i que en teoria la seva tasca és regular-lo mitjançant lleis i normes. Això no obstant, fa un temps que parlaments i congressos semblen haver-se ubicat dins d’un globus amb una atmosfera particular que evita que els seus ocupants hagin de sortir a cercar aire a la mundana superfície.

Tanmateix, no podem caure en l’error d’afirmar que aquest és un problema limitat estrictament a aquells que volem culpabilitzar. No, la comunicació ha esdevingut no només quelcom a millorar, sinó quelcom a arreglar; en general i en absolutament tots els dominis de l’escorça terrestre habitada.

Començant, naturalment, per nosaltres mateixos, a nivell individual.
Únicament cal meditar sobre les noves formes que tenim per formular el missatge i valorar en quin grau són idònies com a llenç per a la nostra expressió.
Per exemple, les xarxes socials tenen coses molt bones pel que fa a mantenir viu el contacte que d’altra manera s’hauria perdut o seria gairebé nul. Però l’escriptura exprés de mur a mur mai podrà substituir aquell cafè on sorgien mil i cap arguments, però que inesgotablement enfortien el múscul del parlar i l’escoltar.
Tant de bo que aquest Sant Joan que ara ve iniciï un estiu on tots trobem a través dels altres la nostra pròpia condició.

17 de juny 2011

Dreceres

Després del breu recés de les eleccions municipals, avui ja tornem a tenir el mecanisme polític ubicat en la seva posició normal. Amb els càrrecs electes rumiant com reconduir la situació (en el cas ideal) o bé traient fum per exprimir el màxim benefici de la poltrona (l’experiència fa que haguem de comptar amb aquesta possibilitat).

Les places de les viles, a més, s’estan començant a buidar de la gent que s’hi aplegava per reclamar el que creien els seus drets. Hereus d’una desil·lusió que brolla de la deu de la incomunicació; persones fartes que el poder estigui tan aïllat que tingui unes cabòries que res tenen a veure amb les del poble pla.
Què n’haurà resultat, de tot plegat? Encara és aviat per dir-ho, però la percepció a hores d’ara és que els esdeveniments han evolucionat des dels titulars fins a acabar en l’anècdota; en aquella última pàgina dels diaris que resulta amable perquè solament retrata fets sense una transcendència que ens alteri gaire els plans.

Tinc ben assumida l’autoexigència decidida que cadascú ha de mostrar per aixecar la veu i esbombar la seva noció de justícia. És, més que un dret, una responsabilitat.
Partint d’aquí, però, valgui fer una reflexió crítica.

I és que si el joc que hem assumit és el democràtic (les altres possibilitats que tenim per a aquest sistema fan autèntica paüra), tots l’hem d’acceptar.
Es pot entendre perfectament el moviment dels “indignats”, però quina era l’alternativa que proclamaven? Si els polítics que tenim no donen la talla, l’únic que es pot fer és buscar noves cares que es presentin als comicis. Però des del moment que facin això, ja estaran participant de ple en la rua política de la que renegaven. És un cercle continu i de molt mal esquinçar.

A part que els acampats no han originat respostes (més enllà d’expressar el malestar que molts sentim), el moviment ha posat en dubte que es puguin resoldre les coses per la via que fa molts anys que s’està intentant transitar. I això potser no és la solució, ja que, per aquest signe, en una democràcia no sembla que pugui haver-hi altra revolució que els vots de signe contrari (o, fins i tot, la derrota d’un vot en blanc). I malament rai si abandonem aquest carril!
A més, pel que respecta les parts “no-polítiques” que han estat condemnades pels “indignats”, tampoc són sistemes tancats i bé es pot mirar d’intervenir-hi (no sense esforç, és cert) directament: si considerem que els bancs que tenim no són ètics, anem a cercar els ètics; i si som de l’opinió que els empresaris extorsionen el sistema, creem els líders que basteixin les empreses on demà vulguem treballar...

D’altra banda, un segon error que, al meu parer, s’està cometent amb el tema de les revoltes ciutadanes és que el moviment s’ha posicionat espontàniament en el rol de portaveu del poble. I això és molt pretensiós i pot contradir el principi bàsic de la lliure decisió.

Existeix molta gent que som conscients que alguns (potser la majoria) dels actes que els polítics fan per representar-nos ens avergonyeixen. Però segurament hi haurà els que voldran que el canvi necessari vagi en una direcció i els que l’hauran planejat cap a l’altra. I potser fins i tot apareixeran els que no volen canviar; o, encara més, els que pretendran que, si s’ha de canviar, sigui per a fer-ho petar tot (només cal veure els resultats electorals de Plataforma per Catalunya).

Per tant, molta sort als habitants de totes i cadascuna de les sales de Plens catalanes, tant als nous com als que repeteixen.
Tant de bo que el llegat que deixin siguin unes ciutats i uns pobles millors. Però, tal i com estan les coses, ja ens conformaríem amb què al final d’aquests quatre anys hagin aconseguit canviar-nos el xip fins a no caldre necessari imaginar-se dreceres; i solament repensar-nos el mateix camí...

10 de juny 2011

Marca

L’art de l’opinió i de la manera que es donen les notícies té mecanismes realment peculiars.
Aquests últims dies mateix, n’ha aparegut un nou exemple amb tot l’afer dels cogombres pretesament assassins d’Alemanya. Que, tot i que era una informació seriosa i transcendent perquè hi ha hagut fins i tot morts involucrades, el tractament que se n’ha fet ha estat dantesc.
Primerament s’inicià l’enrenou per unes acusacions que es demostraren sense fonament, llavors van venir els desmentiments i finalment arribà l’estadi d’incertesa per mirar d’esbrinar d’on havien sorgit les famoses Escherichia Coli, tan minúscules com psicòpates.

Nosaltres, pel fet d’estar on estem, hem tingut l’oportunitat de seguir de primera mà la reacció de la premsa espanyola. I m’ha semblat una resposta força primària, radical. Com sempre que es toca la dignitat de la marca “Espanya”.
I és estrany, perquè de la forma que va el país i amb tots els problemes que té a sobre, sembla que a la gent se li hauria de remoure l’estómac per moltes altres coses abans que per una acusació preventiva d’un altre país.

És cert que els rumors poden haver suposat una pèrdua important per a la producció agrícola. I amb la càrrega que el camp ja ha de suportar de forma habitual, això és una molt mala noticia.
Però si l’alarma s’ha disparat sense mala intenció, en un estat d’alteració i urgència, simplement per identificar la nafra, es pot mig justificar.
A més, el fet que la topada hagi tingut lloc amb l’Alemanya d’Angela Merkel segurament també deu haver contribuït a augmentar la tensió. I és que quan el nou foc s’encengué, encara cuejaven els comentaris de la cancellera sobre el dret dels espanyols a fer més dies de vacances que els alemanys...

El tema en qüestió és que tothom prova de defensar allò amb el qual s’identifica de la millor manera possible. I això hauria d’ésser un dret bàsic i ha d’esdevenir obligatòriament quelcom positiu.
La pega és que hi ha aquells que confonen la defensa d’allò que és seu amb l’atac sistemàtic vers tot allò que ve de fora. I ara hi ha campanyes que parlen de replicar a Alemanya mitjançant el contraatac furibund per “venjar-se” de l’assumpte dels cogombres maleïts.

Quan estimes quelcom, mires de protegir-ho i de cuidar-ho, amb delit i dedicació; però en cap cas demostraràs aquest amor dedicant-te a malmetre les coses que li fan ombra. I és que aquesta actitud no et beneficiaria a tu ni als que veurien pertorbada la seva tranquil•litat per aquest motiu.
Per què, doncs, quan parlem de països sempre s’ha de parlar amb termes bèl•lics? Per què sempre s’ha d’apel•lar a un orgull malentès perquè l’afinitat d’alguns exclogui la dels altres?

Generalment, que alguns països es dediquin a carregar-se tot allò que els amenaça amb la comparació per fer bandera de les seves virtuts és simptomàtic de feblesa.
S’ha d’ésser constructiu. Al capdavall, el que compta no són realment els cogombres, ni tan sols els pebrots (per dir una hortalissa qualsevol a l’atzar). El que val la pena de debò és mantenir la dignitat necessària per aguantar una comparança amb uns actes previs que ens hagin tibat el cap per deixar-nos-el ben amunt.

4 de juny 2011

Catarsi col·lectiva

Fa un temps que l’actualitat ens està acostumant a les aglomeracions de persones, per motius més o menys alegres, menys o més reivindicatius...
En tenim un grapat d’exemples: els “indignats” de la Puerta del Sol madrilenya, la Plaça Catalunya, la Plaça del Pati o tantes altres localitzacions; l’afligit comiat vallenc a Xavi Tondo; les celebracions del Barça; manifestacions per moltes i variades reivindicacions...

Els motius són molt diferents i les tonalitats dels actes van des del blau més cel al negre més fosc, però de tots ells se’n pot destil·lar el màxim comú denominador d’una mateixa essència.
I és que, com si la situació actual, tensa i contínuament canviant, ens sobrepassés, ens refugiem en el conjunt per refer-nos. L’estat unit sembla ésser la solució. Recollir-nos per no sentir-nos tan sols; aplegar-nos per no apreciar tan latent la separació que en tants aspectes es fa ben patent.
En moltes ocasions els interrogants esdevenen una afirmació alta i clara quan passen pel sedàs de la catarsi col·lectiva. Com en l’anunci de cervesa en el qual un seguit de personatges descriuen les virtuts de la nostra terra per fer-nos sentir millor, notar que algú més pensa o recorre el camí del mateix sentiment que nosaltres sembla que ens autoritza encara més a aixecar la barrera a tota aquella intensitat.

És clar que això serà positiu per una banda però negatiu per algun altre cantó.

No serà bo del tot pel fet que pot provocar certa contaminació. Aquest és un efecte que s’aprecia principalment quan s’efectuen queixes: “si el veí s’exclama, més val que cridi jo també per si ell aconsegueix quelcom”.
A més, els anhels col·lectius moltes vegades eclipsen les pròpies inquietuds; i evitem certs plantejaments perquè no són majoritaris i temem esdevenir estranys, o bé perdem el costum de lluitar nosaltres sols i quedem a mig trajecte.

En definitiva, però, la comunió amb els demés per enfrontar-nos a un objectiu comú tindrà més pros que contres. Bàsicament, per sentir-nos partícips d’un projecte que compti amb nosaltres. Que la societat actual és molt individualista, sempre provocant la rivalitat i la comparació, i mai està de més que, per una vegada (i tant de bo servís de precedent), pensem en plural.
Si aprenem a emprar amb responsabilitat aquesta poderosa eina de la col·lectivització, podríem obtenir una mesura addicional de força per a reivindicacions i necessitats en majúscula.

El nostre món proporciona una enorme immediatesa a les coses que passen i a les relacions. Medis de comunicació i xarxes socials fan que un event transcendeixi molt més enllà de l’àmbit geogràfic en què s’ha produït. I deu minuts després que una cosa hagi abandonat el seu present, la seva existència es pot conèixer a l’altra banda del planeta. A més, la línia entre l’àmbit privat i el de la societat és finíssima.
Tot això és una arma massa potent com per a desaprofitar-la.

Tant de bo que sapiguem posar en comú allò que toca per amplificar-ho i ubicar-ho al mig de la rotllana que pugui originar una productiva pluja d’idees. I que això serveixi per més que per a visualitzar problemes; també per a reivindicar mesures concretes, realistes i efectives.