L'ús dels superlatius

Des que l’Artur Mas i Convergència i Unió van guanyar les eleccions, que s’està parlant a bastament sobre la constitució del nou govern.
I no n’hi ha pas per menys, és cert, ja que les persones designades seran les que tindran unes responsabilitats cabdals (tot i que la resta d’equip que quedarà a l’ombra pot ésser tant o més important que qui doni la cara) en uns moments extremament delicats com els actuals. Gent que haurà d’estirar el carro per pendents pedregosos que esdevindran tot un repte, sense dubte.

Segons es va anunciar des d’un bon principi, la intenció era configurar un govern que inclogués els millors en les respectives especialitats.
És clar que aquest concepte és molt relatiu; tant per definir quin criteri es dóna per graduar aquesta classificació com, posteriorment, per valorar cadascun dels candidats, ja que el subjectivisme esdevé sempre un tret desestabilitzador de la veritat.

Amb el govern resultant tothom hi dirà la seva. Com sempre, apareixeran des dels incondicionals que el trobaran perfecte sense ni tan sols analitzar-lo fins als detractors més acèrrims que en malparlaran pel motiu inversament proporcional, a causa de la mateixa obcecació que proposa el fanatisme.
Però de tot se’n pot parlar (o s’hauria de poder fer) amb calma, serenament i amb el cap fred.

Per tant, de quina forma algú decideix qui és el millor en alguna cosa?
Evidentment, no hi ha manera d’establir un barem per a la subjectivitat de la qual hem parlat abans. Aquest és un concepte estretament vinculat a la manera personal que hom té de concebre el món i a la corretja que representen les experiències o els prejudicis, que retenen les coses en la posició en què allò ha estat percebut anteriorment.

Ara bé, si volguéssim podríem trobar maneres que s’aproximarien molt a l’objectivitat total de cara a valorar la validesa d’alguna persona respecte una tasca/missió determinada.
I és que això es pot dur a terme mitjançant procediments totalment científics. Posats en el cas, res fóra tan fàcil com establir corporativament un mètode numèric normalitzat que converteixi la formació, les aptituds o l’experiència del candidat en simples, inofensives i no-manipulables xifres. Així, amb el resultat d’una suma tindríem a les mans, automàticament, una decisió presa d’una forma responsable i gens partidista.
L’únic treball imaginatiu seria el de programar a priori el mètode per atorgar a cada entrada una conversió a nombre.

Tanmateix, quan els inputs són característiques o relacions humanes res és tan senzill com podria arribar a ésser.
Per exemple, en el cas del nou govern de la Generalitat, quins són els mèrits que han de prevaldre de cara a dictaminar qui són aquests millors? Una bona reputació professional guanyada en l’àmbit de la conselleria/secretaria a ocupar (cosa que seria l’ideal si partíssim estrictament de la missió del Govern) o bé la lleialtat i els serveis prestats al partit (que podria ser en el que es basa la concepció vigent de les agrupacions polítiques com a empreses, fins i tot quan acaben les eleccions i comença la tasca institucional)?

D’altra banda, això de manejar a la lleugera superlatius (com el millor) sembla molt (massa) pretensiós.
Potser seria preferible que Artur Mas i el seu equip comencessin a posar-s’hi amb bona lletra. I el camí per fer-ho no es basa en jugar amb aquests superlatius, sinó en treballar amb el comparatius (que les coses de demà siguin millors que les d’ahir, simplement).

La diferència és que els comparatius exigeixen un referent (cal que B sigui millor que A), mentre que no és així en el cas dels superlatius (en dir que B és el millor, no cal anomenar una realitat prèvia).
I ja sabem per experiència que la propaganda dels polítics no és gaire amant d’haver de demostrar, d’haver de citar referents que els acostin massa al carrer. Per molt que aquestes premisses estiguin sota zero.

Tant de bo, pel nostre bé, que la seva tasca sigui reeixida... I, sobretot, que la nostra tasca abasti els objectius... I tinguem un 2011 molt millor que l’any que aquests dies desterrem!

Ballant la conga salvatgement

Carrers il·luminats per mirades diferents i complicitats retrobades.
I en aquest context d’excepció lumínica, fins i tot les làmpades de colors que hi ha en alguns trams passen desapercebudes, eclipsades per tanta fosforescència.
Són llums que es deixen vèncer per un altre tipus de claror.

Aquest és el paisatge que es dibuixa aquests dies. Com cada any. Puntualment.

En aquest Nadal sorgit del fred viurem la sorpresa.
És cert que és una sorpresa esperada, però des que érem infants que ens estem entrenant perquè ens vingui de nou.
Recordem les preguntes sense resposta (tampoc l’esperaven) que embolcallàvem amb màgia. Així, els interrogants avantposaven la certesa que la il·lusió confirmava a la curiositat. I no calia res més. La joia era (és?) plena.

Passem moments durs. Ens ha sobtat una crisi econòmica que ha dut, alhora, el dèficit en sectors molt poc relacionats amb els temes financers. Potser haurà estat que l’escassetat material ha tingut un efecte sinèrgic que ha arrossegat mals vicis que estàvem covant, accelerant-ne l’esclat.
La qüestió és que també estem sentint l’alenada d’una certa crisi de valors. Se’ns enfonsen efectes que donàvem per perfectament assentats o crèiem impermutables, i qualsevol cosa (fins i tot alguns detalls morals) es pot veure sobtada per l’amenaça del descrèdit o pel dubte.

Per això ens convé una renaixença, un canvi de rumb. Encara que sovint no en siguem conscients, immersos com estem en les presses i en l’haver de tenir temps per resoldre amb urgència afers inexcusables i aquells compromisos socials que se’ns pressuposen, ens calia un cop de timó.
I el Nadal arriba al rescat. Com un oasi de calma, proposa la seva extraordinarietat. Aquella en la qual nosaltres ens barrejarem amb delit per anar a cercar la treva que fins avui no havíem recordat que mereixíem.

Aquests dies ens disfressarem de vailets; criatures regant amb tradicionalitat, expectació i ganes el camp procliu que esdevé aquest estat alterat.
Tió, pessebre, torrons, campanades, Reis Mags, família, bombetes de colors, religió, sobretaules, naixements, arbres guarnits, propòsits i places engalanades... tot junt serà l’immillorable attrezzo per eradicar la monotonia.

També és cert que hi ha aquell a qui disgusta o neguiteja el cau de records que suposen aquestes festes.
La nostàlgia clava la bandera que certifica la seva conquesta. I el pes d’aquells que no hi són, el dels plans que s’han quedat pel camí o el dels projectes que continuen per por o mandra un any més dins de l’escriptori esdevenen un cicló devastador que arrastra els pensaments i atorga un matís agredolç a la situació.

Tanmateix, al capdavall tothom pot abraçar la seva celebració. Un festeig a mida que encabeixi el que cadascú vulgui trobar-hi, amb l’afegitó dels ingredients que millor s’emmotllin a la personalitat i als anhels d’hom.
Tant de bo que, finalment, tots acabem ballant, salvatgement i amb fruïció, al ritme d’aquesta conga que ens proposa la música del Nadal: meitat extraordinarietat i meitat comunió amb aquells que estimem/ens estimen.

Que tinguem un excel·lent Nadal!

Filant futur a partir de borrallons de passat

El proppassat dissabte va tenir lloc a Puigpelat la presentació del llibre que conté la recopilació d’un trosset important de la història (i de les històries) del municipi.
L’obra, escrita per en Joan Canela Gràcia, és una eina que ha de resultar fonamental per conèixer la localitat.
De fet, fóra important que totes les contrades disposessin d’un recurs semblant, ja que tenir senyalitzats els viaranys i alguns dels racons significatius del camí és la millor manera de percebre la situació actual. Tant per la comparació amb el passat com per no repetir antics errors o entendre que a vegades el gust de la victòria no està en la línea de meta, sinó en el plaer (i l’esforç) dels metres recorreguts fins arribar-hi.

Considero que l’acte va ésser important per als puigpelatencs, a part del motiu senyalat de disposar a partir d’ara d’un bon suport bibliogràfic per conèixer-se i reconèixer-se, per prendre una consciència unipersonal del seu estat col·lectiu com a poble (o, si més no, per reforçar-lo).
Els veïns i veïnes han de sentir-se com a tals, és molt important. No n’hi ha prou amb una proximitat física de les construccions, sinó que hi ha d’haver alhora una contigüitat emocional.
Precisament aquesta és la riquesa de les poblacions de mida continguda. En un món en què ningú coneix a ningú i en el qual les distàncies s’accentuen proporcionalment a l’individualisme de les persones, cal que pervisqui el sentiment de pertinença a una comunitat. I això és més senzill lluny de les grans ciutats.

Unió és justament el que desprenien, després de la presentació del llibre, els comentaris dels convilatans allà reunits.
Mentre xerraven d’anècdotes, de coneguts o d’esdeveniments passats, transpiraven il·lusió en un plural bastit pel nexe d’uns carrers i dels bancs de la plaça. Filaven futur a partir d’un borralló de llana d’experiències pretèrites. Se sabien part de quelcom: tot un goig i tota una sort.

Pocs dies abans que això passés, lluny d’allà, en el discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura que en Mario Vargas Llosa pronuncià a Estocolm, l’escriptor féu una crítica ferotge de qualsevol mena de nacionalisme.
Tot i estar en el marc del que considero un excel·lent speech a nivell de síntesi personal i de trajectòria professional, amb la dosi justa d’emotivitat i un “elogi de la lectura i la ficció” (que és com es titulava el discurs) raonat i de gran valor cultural, no pot deixar de sobtar-me la particular concepció que té dels nacionalismes.
I més quan, en lloc de separar-ne la component política (que segurament és la més susceptible de menyspreu per la divisió que pot provocar) i la social, posa ambdues parts en el mateix pot i les (des)qualifica per igual.

Evidentment, mots com ara “Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” no semblen compartir la visió sobre la importància de l’àmbit més reduït on pertanyem.
Els adjectius local o provincià no tenen pas perquè ésser pejoratius, tal i com insinua l’autor. Ans el contrari.

Ni el fet que en un paràgraf posterior Vargas Llosa faci un intent de diferenciar entre nacionalisme i patriotisme (al que considera un “sentimiento sano y generoso”) contribueix tampoc a matisar l’apreciació.
Entenc que per ell seria bo allò folklòric: la cultura, els paisatges o les coneixences d’una regió; en canvi, seria nociva qualsevol forma de lluita (la lluita que no impliqui violència, és clar) per aquestes mateixes coses o pretendre que es reconegui allò que hom estima.

Pertànyer a un territori és fer-ho en totes les conseqüències.
Hi haurà moments bons i moments dolents, instants agradables o amargs, com en gairebé tot. I hem d’estar-hi, implicats, a les verdes i a les madures.
Tal i com ha estat sempre, i el futur no n’ha d’ésser l’excepció.

Això ho hem vist a la història de Puigpelat i en la de qualsevol altre mos de món.
Això ho veurem en el futur de Puigpelat i en el de qualsevol altre mos de món.

Som i serem nosaltres, les nostres circumstàncies i els molts i diferents objectius particulars; però, sobre la individualitat, planarà la solidaritat que, arribat el moment, ens farà deixar-ho tot per anar a empènyer, tots a una, la sínia que pugi l’aigua necessària per apaivagar qualsevol foc que amenaci el poble.

Arsènic per compassió

Potser recordaran una pel·lícula de l’any 1944 dirigida per Frank Capra i protagonitzada per Cary Grant: Arsenic and old lace, coneguda aquí amb el títol d'Arsènic per compassió.
A trets generals, tracta sobre un crític teatral que, quan després de casar-se va a conèixer unes seves tietes, descobreix la peculiar pietat d’un grup d’encantadores velletes.
I, justament, l’arsènic que dóna nom al film té un paper central per a foscos propòsits. Cosa que no fa res més que reforçar la mala fama d’aquesta substància química, paradigma d’una mort perpetrada per l’esquena i dels assassinats més refinats i planificats.

Però no hi ha res que duri cent anys... Fins i tot aquelles coses que semblen impermutables tenen que passar, com tot, pel sedàs de la contínua revisió per certificar la seva vigència. Es demostra cop rere cop.
Els elements tendeixen al canvi (al desordre, a augmentar l’entropia...), i aquest sorgirà de forma planificada o bé espontàniament i sorpresiva.

La setmana passada, la NASA publicà unes conclusions que trastoquen els postulats clàssics de la biologia.
Fins ara, carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, fòsfor i sofre eren les sis peces fonamentals que bastien la química de la vida.
Doncs bé, mitjançant l’estudi d’una bactèria trobada a l’inhòspit llac californià de Mono, s’ha fet avinent un organisme que usa el perillós arsènic per desenvolupar-se i reproduir-se. Concretament, el microorganisme substitueix en els seus components cel·lulars el fòsfor per l’àtom ans maleït.

El motiu pel qual estàvem acostumats fins ara a percebre l’arsènic com un verí és que, en ésser la seva conformació similar a la del fòsfor, confon el sistema i pren a aquest últim el lloc en els cicles metabòlics. Però com que no tenen la mateixa funcionalitat química, aquesta inclusió bloqueja el circuit vital (el fòsfor té un paper cabdal en el transport energètic, mitjançant l’adenosina trifosfat, i en els fosfolípids que conformen les membranes cel·lulars).

És cert que ja es coneixien els casos de microbis que “respiraven” arsènic, però ara la natura ha girat uns quants graus més la rosca i el que ara ha sorgit és, ni més ni menys, un microbi que inclou aquest element a l’ADN i l’ARN (les estructures en forma d’hèlix que custodien la informació genètica), a les proteïnes i a les membranes.

Què provoca, doncs, un descobriment com aquest, perdut entre un núvol de milions d’experiments més ja fets i de milions d’assajos encara per realitzar?
Per començar, que s’han de reescriure tots els llibres de text que van guiar els primers passos dels científics actuals.
En segon lloc, que cal expandir la cerca de la vida dins i fora de la Terra a uns altres paràmetres. El tauler de joc s’ha ampliat i hi ha noves i insospitades possibilitats que poden forjar noves existències. Això fa que es puguin formular hipòtesis revolucionàries sobre l’evolució de la biosfera a la faç del planeta blau o que s’hagin d’incloure nous supòsits en la Química Orgànica i els cicles biogeoquímics.
I en tercer i últim lloc, que ens hem de conscienciar d’un cop per totes que moltes notícies nouvingudes seguiran trastocant, com ha passat sempre, els nostres judicis, el que tenim concebut, els plans i qualsevol cosa que puguem donar per segura.

Com ha dit Carl Pilcher, el director de l’Institut d’Astrobiologia de la NASA, la concepció d’una bioquímica alternativa havia estat des de sempre una idea usual en els llibres de ciència-ficció.
Doncs, pel que es veu, els mots que escriuen aquest tipus de literatura i els que plasmen la ciència sense afegitons són com les quatre lletres (A, G, C, T) capaces de conformar en l’ADN qualsevol informació, universals i mal·leables.
Les mateixes paraules que avui dibuixen un conte inventat poden formar demà el transcendent titular d’un diari que transcriu la realitat. I la transició és més fàcil del que ens pensem...

Xerpes

De múltiples pel·lícules, documentals i emocionants novel·les coneixem la figura dels xerpes.
Segons la definició, aquest nom descriu una ètnia d’una regió muntanyenca tibetana. Però el terme s’ha guanyat la fama gràcies a donar nom als portadors i guies en les expedicions que miren de coronar l’Himàlaia, especialment el mític mont Everest (i, per extensió, expedicions d’altres contrades).

De tots és coneguda la resistència i el paper cabdal d’aquests professionals en una de les grans aventures de la humanitat.
En uns temps que les grans fites esdevenen cada cop més assequibles a causa dels avenços tècnics, han guanyat pes els esdeveniments que romanen com a icones del desafiament pur i dur, successors d’aquells pioners que es jugaven la vida per anar a cercar allò desconegut i inexplorat.
És necessari que quelcom es mantingui inalterable per recordar-nos l’esforç només a l’abast d’uns pocs que algunes coses comporten. Sobretot per tocar de peus a terra en aquelles ocasions que ens creiem uns éssers privilegiats, capaços de tot amb ben poc a canvi.

Possiblement la facilitat dels xerpes per bastir una feina quasi bé impossible amb èxit es basa en dos punts: primerament, el coneixement del territori, uns camins que són casa seva i que coneixen com el palmell de la mà; i en segon lloc, el respecte que tenen a l’àmbit tant inhòspit com bell que és l’alta muntanya.
Per exemplificar-ho, valgui a dir que els xerpes coneixen l’Everest com a Chomolungma, la Deessa Mare de la Terra, i que el consideraven sagrat, totalment fora dels límits humans; justament fins que van arribar les monedes dels expedicionaris europeus i, amb elles, el forçat canvi d’opinió.
Fins i tot en les expedicions actuals, es manté el ritual de realitzar a l’inici de l’ascensió una cerimònia per retre homenatge als déus de les muntanyes i guanyar-se així la seva protecció.

A una persona poc avesada a les grans expedicions en alçada, no pot deixar de sorprendre’l el paper que aquests personatges, que teòricament són una peça acompanyant de les grans gestes, tenen. Sempre en un segon pla, invisibles, com si la seva feina fos quelcom rutinari o exempt de mèrit.
En contraposició, els alpinistes “titulars” tenen reservada una plaça a l’Olimp, un mos de glòria, representants com son de les ànsies de superació de tota la humanitat.

Moltes notícies ens parlen de les gestes de Reinhold Messner o d’Edmund Hillary, o de la picabaralla entre Edurne Pasabán i Oh Eun-Sun per saber qui fou la primera dona en coronar els catorze vuitmils... Però qui parla dels xerpes que acompanyaven les expedicions que van catapultar aquests personatges a la fama? Per què no se’ls atorga el mèrit d’arribar al mateix lloc que els altres, normalment més carregats de pes i en repetides ocasions?

Cerquem icones perquè les necessitem. Ens fa falta emmirallar-nos en persones que fan coses extraordinàries per veure si se’ns encomana quelcom i alguna de les nostres tasques també aconsegueix enlairar-se de la normalitat. Per això, a poder ésser, triem el rol del protagonista que surt als diaris.
I, en canvi, obviem l’extraordinari mèrit del portador que guia i acompanya cap al pretensiós objectiu final.

Al capdavall, en general no atorguem valor a la persona que compleix amb eficiència, responsabilitat o fins i tot passió la seva feina.
Estem adquirint a marxes forçades uns valors amb els quals fem prevaldre una cosa mal feta que sobresurti del que és normal o alci la veu respecte un treball excels fet per algú de qui ja s’espera que realitzi sense estridències els deures.

És el camí de l’excepcionalitat. Nogensmenys, no sempre innovar fa millor la ruta, de la mateixa manera que quelcom sigui extraordinari no necessàriament té perquè ser positiu.

Tornaran les excuses

Intoxicats com estem per la política, en aquests dies d’excessos i escalfaments, va bé refredar tensions pensant en la innocuïtat de tot plegat.
Per molt que ens pintin que la tasca dels nostres representants en parlaments i senats és vital, i sense menysprear el valor real del que desenvolupen, no deixa d’ésser una feina com qualsevol altre, amb els seus punts forts i innumerables febleses.

És en aquesta festa de final de curs (o d’inici del que ha de venir, segons com es miri) que els polítics es fan valer, dibuixant mitjançant l’excepcionalitat de la petició de vot i els atacs i contraatacs enrabiats que tots els de la seva espècie estan un graó per sobre de la resta de ciutadans.
Sort que d’aquí a unes hores, amb el veredicte, tot tornarà més o menys a la rutina habitual, i les excuses prendran el protagonisme a les desqualificacions i als llums de neó.

Això no obstant, a vegades fa l’efecte que els càrrecs polítics són més que res representatius, i que les preocupacions reals de la societat i d’aquells als quals un dia havien promès defensar els queden lluny, molt lluny.

Per exemplificar-ho, un cas (un entre molts) que fa uns mesos té preocupats a algunes persones:
Resulta que a la zona del Delta de l’Ebre, els cultius d’arròs pateixen la invasió d’una bestiola recent apareguda, de trànsit des l’altre part de món, que anomenen cargol poma (uns gasteròpodes del gènere Pomacea), i que ha arribat amb vertaders maldecaps sota la closca.
Diuen que és un subproducte d’aquesta globalització galopant que ha augmentat l’escala espacial i que ha accelerat les taxes de canvi, dos detalls delatadors del canvi global que molts es neguen encara a veure. Com si no s’hi pogués fer res.
Però el que la mà de l’home ha posat en marxa mitjançant una empenta, també ha de ser capaç de poder-ho aturar. Per força.

Què fan els nostres líders polítics davant del problema? Doncs repintar-lo a la seva manera, redistribuir l’espai com en un anunci d’Ikea, valorar la problemàtica i girar-la com una peça de Tetris perquè encaixi amb les solucions que tenen a mà o amb la seva oportunitat de glòria.
En el cas concret del cargol poma, mitjançant les notes de premsa oficials del DAR (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Social) es fa referència als esforços (econòmics i de logística) que s’estan fent per eradicar l’emprenyador animaló, i en menor mesura a l’afectació de la plaga sobre el treball dels agricultors de la zona. En cap moment es parla d’un dany ecològic o del llast mediambiental que suposa (o pot arribar a suposar).
Per tant, tota la informació que se’ns proporciona es basa en propaganda. S’anomenen les inversions, però no els resultats ni tan sols un veritable pla.
I és que davant d’un contratemps tenim l’opció de limitar les mires a la immediatesa de posar una galleda sota la gotera o bé podem anar a reparar la teulada.

Aquesta és una de les especialitats dels polítics: ens prometen treballar per a nosaltres, per fer una societat millor, però en realitat només semblen plantejar-se una competició entre ells. I anar aguantant el càrrec si ja es té o anar-s’hi acostant si encara no s’ha aconseguit.
L’únic que podem ambicionar és que, immersos en aquesta ànsia d’ésser millors que l’altre, sorgeixi una llei bona per a nosaltres o ens resolguin de debò algun problema.

Diumenge a la nit tindrem molts guanyadors (sempre costa reconèixer una derrota), i entre aquests sorgirà el que haurà de governar la Generalitat de Catalunya els pròxims quatre anys.
Tant de bo que ho faci bé, i que durant la seva legislatura es tapin els forats per, alhora, tapar les boques dels detractors o dels altres aspirants al tron. Però, sobretot, a veure si apareix qui tingui la valentia de dissenyar un projecte que vagi més enllà del cos a cos i s’atreveixi a treballar pel país com si fos una empresa seriosa, amb una missió, una visió i uns valors incorruptibles.

La fira

La ciutat, com cada divendres a aquella hora de la tarda, bullia. Tota en general, però, especialment, aquell carrer.
Amunt i avall, persones que sortien de la feina i individus que entraven a un merescut cap de setmana; tots ells mirant d’espolsar-se mitjançant moviments enèrgics, passos convençuts i converses amb un volum més alt del compte la rutina que de dilluns a dijous s’apropiava de les seves vides.

Però aquella setmana quelcom d’especial esquinçava l’habitual anormalitat d’un divendres qualsevol en aquella ubicació.
I és que una fira amb unes quantes paradetes ocupava la part central de la zona peatonal. Carpes blanques que cobrien un taulell ple de pòsters i la imatge d’una persona al seu darrere que provava d’acaparar l’atenció.

Per què devia ésser tota aquella ocupació? Què podia representar aquella parafernàlia que generava meitat nosa i meitat expectació? Què venien?
Els transeünts s’ho miraven i remiraven, provant de trobar resposta a l’interrogant proposat per l’efecte sorpresa.
Pels típics mercats de Nadal potser era encara una mica massa aviat, però ja se sap que les festes cada any s’avançarien si depengués només de les ànsies de vendre de les grans superfícies comercials. Per què aquesta temporada no podia ben bé ser que els petits comerciants se’ls haguessin avançat?

De sobte, uns crits arrencaren, trencant qualsevol meditació. Les persones que estaven darrere del taulell de cadascuna de les casetes s’havien posat a cridar, al mateix temps, amb frenesí, proclamant consignes, frases entretallades i lemes.

A la primera parada, vestida amb un fons vermell i unes lletres blanques, un home calb amb ulleres clamava que no hi havia al país un producte millor que el seu. Per afirmar-ho, es basava en què l’ítem que avui duia era com el que havia guanyat un premi en el passat, excepte en dos ingredients sobrevinguts que havia decidit que eren superflus i que, per tant, havia retirat.
Quan un client se li acostà per queixar-se de quelcom que no funcionava d’allò que li havia comprat l’últim cop que s’havien vist, en va culpar aquest parell d’ingredients eradicats i que les condicions d’ús no havien estat les idònies.

La segona parada l’ocupava un personatge amb una mandíbula prominent i un somriure d’orella a orella. Tot i que majoritàriament es limitava a romandre assegut de braços plegats, de tant en tant deia a algun passejant dels que contemplaven la seva aparador que prengués el que oferia, que ja li ho pagaria quan li anés bé, confiat com estava.
En el seu espai, hi havia tot de fotos de temps que havien estat millors, i vagues referències del producte que representava el veí senyor de les ulleres en situacions més o menys compromeses.

Tot i que aquests dos estands, millor il•luminats que la resta, acaparaven la major part de la audiència, a banda i banda hi havia altres paradistes que feien vertaders esforços per endur-se un mos d’atenció. Per això vociferaven com posseïts.
En un d’ells es venien uns vistosos potets estelats plens de fum que prometien capacitat de decisió i llibertat (el dependent perjurava a un usuari que, aquesta vegada, quan obrís l’envàs no s’evaporaria instantàniament el contingut); al segon, narraven les bondats d’una mercaderia totalment reciclable (tant com el poder pot reciclar certs ideals); en les parades més a la dreta, amb una dona i un home peculiar que barrejava dos idiomes, s’explicaven dos contes per a no dormir per mirar de donar sortida a la seguretat que deien ésser capaços de servir; i així fins a uns quants expositors més.

Ja completament desorientat, vaig preguntar a una comerciant de la zona què significava tot aquell guirigall.
I la seva única resposta va ser: Sort que només vénen per aquí cada quatre anys...!

També-també

Una de les decisions que passarà a la història com una de les últimes voluntats de legislatura de l’actual govern català, serà la del pla d’ajuda als joves en situació de precarietat que van presentar la passada setmana.

Tot aquest tema no va néixer amb la crisi, però aquesta no ha fet res més que agreujar els preocupants símptomes de les noies i nois que ni estudien ni treballen: els conformants de l’arxiconeguda i mal anomenada generació ni-ni.

És indiscutible que tot el que sigui ajudar és positiu. Això no obstant, per curar la gana no s’hi val a ofrenar gratuïtament un menú de gourmet a qui entrarà i s’asseurà directament a la taula.
El que cal és ensenyar a cultivar, ensenyar a pescar... Mostrar a qui encara no ho ha après que les coses no creixen soles, i que aquella suor tan desagradable que sorgeix quan es participa amb l’aixada serà la que en última instància s’acabarà solidificant en forma d’aquell fruit amable que podrem cuinar i que ens farà créixer.

Per això és un tema controvertit el de regalar coses, o donar pal·liatius a qui no ha intentat la cura per mandra.
És imprescindible, un cop s’ha pres la decisió d’instaurar les pràctiques remunerades en el col·lectiu anteriorment citat, que s’apliqui com una beca per distingir un treball previ, cert esforç, un bagatge.
Que no sigui quelcom repartit a tort i a dret sense un barem de mèrits, com una simple formalitat administrativa. Que ja se sap que la paraula gratis és molt llaminera i provoca que molts privilegis, favors o fins i tot actes de caritat s’autodenominin, cridant com desesperats perquè tothom ho senti, drets.

Segurament el problema és de base, producte d’un sistema educatiu amb unes mancances severes que venim arrastrant des de fa anys.
Quan es decidí que l’escolaritat obligatòria duraria fins l’edat que els adolescents estan capacitats legalment per treballar, potser no es medità que els que realment no volien estudiar acabarien escapant, en el moment que poguessin, de les aules com de la pesta. Xiquets que començarien a córrer sense haver-se preocupat, abans d’abandonar, d’aprendre una professió. I així, sense ofici ni benefici, mirar d’anar tirant...
Com a mínim en el context que teníem abans que esclatés la bombolla, amb llocs disponibles per a mà d’obra poc qualificada, qui més qui menys podia mirar de guanyar-se uns centimets de tant en tant.
Però ara que trobar feina és el més dur dels treballs i l’exigència és molt major, els que no tenen ganes de treballar (que d’aquests sempre n’hi ha hagut) tenen l’excusa perfecta.

La vertadera llàstima és que tots aquests joves despreocupats hagin donat nom a una fornada en què hi ha persones sobradament preparades, que han vençut moltes circumstàncies adverses i que tenen una fam bestial per cruspir-se un futur que es neguen a apreciar caducat.
Aquest futur és el lloc on volen estar, i per aconseguir una bona entrada no esperen invitacions ni favors; només aconseguir la clau de la porta principal per mèrits propis.
Encara que això suposi estudiar, i també treballar, i també somniar i també escoltar-i-somriure-i-plorar-i-ajudar-i-dubtar-i-preocupar-se-i-ressorgir-i-esperar-i-esperar-i-jugar-i-abraçar-i... i també tantes i tantes altres coses...
Mentre existeixin els ni-ni, ells seran, per contrast, la generació també-també...

La mestra Experiència

El retrovisor és allò tant útil que ens delimita els perills que vénen rabents des de darrere i que poden envestir-nos a la mínima que ens descuidem. De tant en tant una ullada i ens tranquil·litzem si veiem una part posterior lliure de destorbs, tot i saber que del davant provindrà el màxim perill de col·lisió.
Però un retrovisor també pot resultar d’allò més apropiat per visualitzar el recorregut transitat i reconfortar-se en l’anàlisi posterior. Això sempre que es consideri que s’ha practicat una bona conducció. En cas contrari, tot canvia...

I és que existeix una cosa que s’anomena autocrítica, que resulta a vegades enormement emprenyadora, però que hi ha qui en treu un extraordinari profit. És una virtut/defecte que ens colpeja amb una major força (i aquesta empenta ens ajuda a entendre moltes coses), amb una energia exponencialment creixent, a mesura que n’anem assimilant el llenguatge i l’hi mostrem atenció.

Aquests dies de precampanya, els nostres estimadíssims polítics justifiquen el sou de forma més aparent que mai. Com si efectuar el xou, petonejar marrecs, encaixar mans i fer promeses sense testar-les prèviament fos la seva vertadera vocació.
També és cert que en èpoques com la corrent, n’hi ha alguns (l’àmplia majoria, per no dir la completa totalitat) que, com bulldozers amb set de runa, es dediquen a aixafar adversaris, propostes alienes i quasi bé tot allò que se’ls posi per davant.

Enmig de tanta observança de l’altre i tanta manca de judici envers les pròpies accions, no deixa de sorprendre quan algun corredor d’aquesta cursa de fons que són uns comicis (encara que molts d’ells els percebin com un puntual salt de llargada) es mira el melic per reconèixer que quelcom del que haurà fet no era idoni del tot.
Això precisament suposo i interpreto que és el que devia voler fer el president Montilla quan afirmà que el tripartit passaria a la història un cop esgotat aquest novembre. Que la triple unió per fiançar el poder no es repetiria perquè ja no tindria sentit una nova reedició d’aquesta olla de grills.
És clar que tampoc va ésser una confessió amb una entonació ortodoxa de mea culpa, ja que no va renegar en cap instant de l’obra de govern feta ni de les virtuts que, segons ell, en un moment determinat van exhibir els de la improvisada coalició. Però s’hi apropa i cal valorar-ho com a tal.

Possiblement encara més importants que l’acte de contracció en sí, són les mesures preventives o correctores que es planifiquen a partir d’ell.
Perquè reconèixer un error és relativament fàcil; i l’errada pot ésser permissible i no merèixer en absolut cap càstig extern. Però un mateix cal que aprengui contínuament de tot allò que és millorable.
I si la tara no l’ha enfonsat, millor; tampoc no cal que es faci l’harakiri i es maltracti per no haver estat perfecte. Tanmateix, si pot extreure una lliçó gratuïta de la mestra Experiència, millor que millor.

Es tracta de posar marques de perill en arribar a aquells canvis de rasant dubtosos en què la sola gastada de les nostres sabates, avesades a la ruta a base de milers de passes avançades, grinyolarà en senyal d’advertència. I a partir d’aquí, bastir una ruta alternativa per no entrepassegar de nou amb la mateixa pedra (serà una mesura preventiva).
I si l’afer es torça del tot i tastem el sòl, no ens queda sinó aixecar-nos i accelerar per minvar el potencial efecte negatiu de la caiguda (una mesura correctora).

Qualsevol decisió, això no obstant, recolzant-se en el folre de l’autocrítica. I, acció rere acció, pujar fins anar bastint una trajectòria sòlida, hereva d’un treball i d’una experiència ben guanyada.

Interès

En els cercles econòmics reals (és a dir, la microescala dels experts, l’economia del dia a dia), aquests dies és tema de conversa habitual l’emissió de bons que ha efectuat la Generalitat de Catalunya.

Tots aquells que han trobat bona la idea de confiar-hi els seus estalvis, és possible que s’hagin posat a remenar sota les pedres per trobar aquells dinerets que estan convençuts que hi han de ser, han d’existir (“no pot pas ser que s’esfumin així com així, els calés…!”).
La conclusió resultant serà, en el millor dels casos, la troballa; però també pot ésser que es topin amb la crua realitat que han estat gastant en excés; o potser fins i tot hi haurà qui se n’adonarà ara que estem immersos en quelcom molt semblant a una crisi…

A part de les connotacions personals de cadascú a l’hora de decidir treure o no profit de l’oportunitat (o de deixar-se o no lligar, segons el criteri), haurà estat, si més no, una jugada peculiar per part del Govern.
Deixant de banda els inescrutables camins de les teories econòmiques, és cert que en Montilla i companyia s’asseguren una bona i immediata entrada de líquid. Ara bé, quin serà el preu a pagar pel préstec?
Tot i que també és possible que des del tripartit s’ensumin que el problema serà deixat en herència als successors de legislatura i no els tregui ara mateix gaire la son. Qui dies passa, anys empeny.

A aquests polítics el tipus d’interès que ofereixen no sembla conformar precisament el seu principal tema d’interès actual. Deuen ja estar pensant més aviat en les properes eleccions i confiant que suposin un reset per a tots plegats.
O potser ni tan sols amb això, i el que cavil·len són pensaments que orbiten al voltant d’una galàxia inesperada, més que extraterrestre.

I és que tots tenim els nostres particulars i intransferibles interessos. Coses que ens mantenen ben atents i amatents; fets que hem nomenat objectiu i que constitueixen un repte o la possibilitat de millorar un present maldestre.

Per un cantó, ambicionem a un nivell personal. La voluntat és incapaç d’esventar allò que s’ha fet fort en la nostra convicció. Somnis de nits de desperta inspiració, ganes de créixer, perseverances encara incomplertes, el seguiment d’un ídol o d’un equip de futbol, tènues transcendències o greus llevetats, problemes aliens…
Però la societat de la qual formem part ens imposa o ens proposa, per la seva part, uns reptes col•lectius. Ens topem amb ganes de tenir un món millor; hem d’endur-nos a casa els problemes de la feina; contínuament ens apareixen paranys domesticats i se’ns declaren trencaclosques universals sense data de caducitat, que no esperen ja que ningú els resolgui, però que esdevindran irremeiablement una espina, …
No cal ni dir que amb aquests segons sempre podem fingir. El primer tipus, el dels reptes personals, és el cabdal.

Quan repassem afanys als quals ens hem aferrat amb constància durant algun període, un somriure (entre irònic i satisfet) ens brota dels llavis. És llavors que declarem sense ruboritzar-nos que aquelles coses signifiquen per a nosaltres mitja vida.

Deu ésser que tenim tantes existències com parells d’interessos a encabir-hi. I no és descartable: amb el desig l’atenció es multiplica, cridant a files aquelles parts de nosaltres que semblaven adormides o, directament, haver desertat.

Els nostres són uns interessos incomptables, tan ambiciosos com qui els proposa. No es deixen etiquetar per un 4,75% ni per cap altra freda xifra. I, encara menys, no esperen que qui no n’espera rebre el tribut en faci la contribució (precisament, conèixer l’esforç que aquesta ha suposat pot ésser part del guany final).

I és que una cosa és buscar l’interès en el que ens envolta i l’altre, saber distingir allò amb interès… Qüestió de matisos.

Superherois

Els records, a vegades, ens fan males passades... o jugades inesperades.
D’una banda, poden retornar-nos a la ment la pols d’aquells esdeveniments funestos que ens van marcar per sempre més; i, alhora, poden dur-nos a la memòria aquelles trivialitats i petites subtileses que ens fan avinent que ja no som tant joves com havíem estat.

Recordar és reviure. I, talment com quan vivim no som amos del nostre destí, quan recordem no aspirem a gaire cosa més que els instants que les neurones ens projecten interfereixin el menys possible en la nostra rutina (avesats a la pressa com estem, això fóra un drama).

Però l’experiència és un grau, i les imatges d’antics passatges ens fan més coneguda la travessa futura. Fins al punt que decidir ensopegar un segon o tercer cop esdevé un afer totalment optatiu…
A més, amb el sac de les reminiscències sobreeixint, serà més fàcil que ragi la fina pluja sorpresiva que ens deturarà d’allò esperable i ens gratificarà amb un gràcil somriure, una passatgera cara o aquella idea que un dia havia estat inseparable amiga.
Tot plegat tan màgic com el propi fet de transposar passat dins d’un present que contínuament hi ha de competir.

Per tot això, sovint idealitzem els personatges que durant la infantesa compartien hores amb nosaltres.
La remembrança, per exemple, dels còmics o dels dibuixos animats que apareixien alhora que aquells berenars de pa amb xocolata o aquells aliments prefabricats amb enganxina, se’ns mostra com una dolça aparició, com una benedicció o com una treva.

Deu ésser per això que s’ha escrit tant sobre els superherois, que s’han col·locat per mèrit propi en les pàgines de la literatura més universal, s’han endinsat en el cinema més taquiller i, sobretot, s’han apropiat dels anhels de semblança dels infants del planeta.
Tant se val si són gent de carn i ossos o bé inventats, humanitzats o bé fets de filferro, alts o diminuts… Superman, Batman, Spiderman i altres individus de cognom man, Robocop, Harry Potter o Harry El Brut, el futbolista de moda, Gandhi, la cantant que actualment està trencant, Tintín i Massagrans, homes i dones més o menys anònims, cooperants internacionals, pastors de barri o un Shin-Chan qualsevol…
Posem en un pedestal allò que mai podrem ser; però també allò que ens crida l’atenció i que, per comparació, no ens deixa malparats del tot.

I molta gent somia fer-se un lloc en el hall of fame dels il·lustres, delitosos per vampiritzar un mos d’admiració.

Sobre aquest tema, l’actualitat ens aporta dos apunts:
Primer. M’ha cridat l’atenció la darrera campanya de les Joventuts Socialistes, on es mostra en Montilla com el superheroi que tots els catalans ens mereixem. Concretament, li han atorgat el títol honorífic de Supernormal.
Segon. El cas a bastament cobert en els medis de comunicació d’en Jesús Neira, el ciutadà que va aconseguir un alt reconeixement social quan quedà malferit després d’intentar evitar un maltractament i que posteriorment, quan tenia fins i tot a la butxaca un alt càrrec de la Comunidad de Madrid, va caure al pis inferior dels inferns després d’ésser enxampat mentre conduïa begut.

Reflexió de tot plegat: improvisar herois no ha resultat mai fàcil, ja que la vida real posa a tothom a prova, i per molt de Bé que hagi fet algú, sempre corre el risc que aparegui la taca que emmascari una existència quasi bé impol·luta.

Per això els millors superherois són els de la infantesa: el temps doblega els petits defectes i dilueix la kryptonita; fins al punt que un superheroi no és solament gran per ell mateix, sinó que es fa majúscul a mesura que hi hagi algú que en guardi la inspiració i vulgui assemblar-s’hi o continuar la seva obra.
I a hores d’ara, els models van molt i molt buscats…

Estímuls

A l’hora d’escriure aquest article, sembla que ja està força més a prop l’alliberament dels miners xilens que es troben reclosos en el lloc de treball que estava predestinat a una espera des que li van posar el nom de mina Esperanza.

L’episodi ha tingut tots els ingredients necessaris per captar l’atenció mundial: emoció, sentiments a flor de pell, un pessic de promeses polítiques, placebo, tocs d’experiment sociològic, investigacions de possibles causes amb les conseqüents ofuscacions i un bon raig de la por dels familiars retransmesa en directe.

Durant el captiveri a l’interior de les urpes del sòl, el seu contacte amb el món exterior (el que anomenem el Món, en definitiva) ha estat ínfim. Els miners s’han vist obligats a tastar un nou mode relacional i sensorial, a escala i amb unes connotacions certament extraordinàries.
El magnànim escenari farcit de paraules, anuncis, clàxons, repics de petjades i estímuls diversos ha estat substituït per un attrezzo vital escurçat, a la mida d’una civilització de pocs integrants.
La convivència amb els companys d’empresonament haurà estat per unes setmanes el leit motiv i el far. L’Altre no solament haurà esdevingut companyia i col·laboració, sinó que, a més, s’haurà alçat mitjançant el pedestal de l’objectiu compartit.

Deu haver estat una situació molt dura per a tots aquests homes, sense dubte. Amb l’agreujant, a més, que en aquest cas no n’hi havia prou en confiar en les seves aptituds o en el seu treball, sinó que no quedava altre remei que resar i fer perviure la fe en la capacitat dels éssers invisibles de l’altra banda de mantell terrestre.

L’únic que trencava la monotonia de semitenebra i aïllament dels nostres protagonistes devia ésser el que se’ls enviava a través dels estrets tubs que els enllaçaven amb la superfície.
Em cridà especialment l’atenció els vídeos que els familiars els trametien per aquell tobogan improvisat, en els quals explicaven coses vertaderament importants (el naixement d’un fill, per exemple), el grau majúscul del seu enyor o aquelles petites trivialitats que constitueixen el percentatge prevalent de l’existència de la majoria d’individus.
Devia suposar un autèntic repte de síntesi i concreció, aquell haver de comprimir les mil coses que els passaven pel cap, en una situació de tant d’estrès i tants records fent cua, en uns breus minuts d’imatges. Què dir a una persona que hi és però amb la qual no podem interaccionar d’una forma directa?

Amb tot això, se m’acut que potser els temps actuals ens condueixen a trivialitzar la informació.
Avui rebem constantment una allau d’estímuls que obliguen els esforçats cervells a exercir de coladors xinesos per deixar penetrar únicament una minúcia d’allò que se’ns diu que podríem sentir. Embogiríem si haguéssim de prestar atenció a totes les propostes que ens assetgen, ja sigui de forma directa com indirectament.

Ara, Facebook, Twitter o Messenger ens proposen que esbombem fins i tot la més mínima aclucada d’ulls que realitzem. I hi ha qui aprofita el context per bastir un relat per als seus amics en què ell o ella són els protagonistes.
Però el missatge pot ésser tan pobre, tan trist, com la definició que les xarxes socials fan d’amic.

És una llàstima que moltes vegades haguem de caure en una vertadera incomunicació, en la cova dels nostres miners, per conèixer allò important de debò i percebre que moltes paraules buides tampoc són sempre solució.
I que la reclusió pot començar a camp obert i amb un sol brillant sobre els nostres caps. Per exemple, quan ens sabem sols entre tanta gent que mira una pantalla.

En un mocador

El món és petit, quasi bé diminut.
En sentir això no ens diuen res de nou. Ja n’érem ben conscients, a causa que contínuament les casualitats més inesperades s’amunteguen a les portes de la nostra percepció.
Però ara, més que mai, aquesta sentència pren un sentit magnificat, gairebé literal: vivim en un mocador.

El darrer exemple el tenim en el famós cas del pastor nord-americà que volia cremar exemplars del Corà el passat onze de setembre.
A l’home ningú el coneixia, solament els veïns que segurament deuen estar acostumats a aguantar els estirabots del peculiar personatge. Però es convertí d’un dia per l’altre en una figura mediàtica, capaç d’aglutinar l’atenció de portades i espais preferents d’arreu del planeta.

És digne d’estudi el trajecte que aquest cas en particular va tenir dintre de les xarxes de comunicació internacionals.
Tot començà com una anècdota sense més transcendència (un producte més dels múltiples il•luminats que poblen la faç de la Terra) retransmesa pels medis locals de la zona. Però quan el que sembla lògic és que la cadena de la repercussió hagués continuat en direcció als periodistes veïns de la resta del país, resulta que la història féu un salt i la bola es va anar engreixant quan captà l’atenció dels centres afins a la religió musulmana que deien veure’s amenaçats.
Curiosament, l’amplificació de l’assumpte que es realitzà en una zona tan allunyada del continent americà va ser la causant de l’entrada de l’episodi als mass media del país de les barres i les estrelles i la conseqüent cobertura global a nivell planetari en què aquest acabà.

Això ens dóna una idea del curosos que hem d’ésser tots plegats a l’hora de pronunciar quelcom. Sobretot els medis de comunicació.
Qualsevol cosa que diem pot ser motiu per part d’algú altre de confrontació o bé servir per reforçar els motius que un individu té per disparar (metafòricament, en el millor dels casos) la seva particular i malaltissa bala enverinada.
I no cal que l’emissor sigui algú particularment qualificat per emetre alguna valoració (un polític o algú del cos diplomàtic, per dir alguna cosa). Mentre sigui útil com a excusa per encetar un debat estèril o alguna polèmica, servirà tota persona.
Sense anar més lluny, el cas del desconegut pastor nord-americà, el nom del qual tothom ha oblidat ja, però que causà durant unes hores un perillós estat d’excepció.
Si jo visc a l’Equador i tinc alguna cosa en contra dels hondurenys, algun diari d’aquest país amb ànsies de brega podrà utilitzar la meva declaració per afirmar que els equatorians no poden veure ni en pintura els habitants d’Hondures (i què us he d’explicar quan algun ciutadà català malparla d’Espanya...). I aquestes generalitzacions acostumen a ésser molt perjudicials.

Hi ha una clara confrontació, per tant, entre el protagonisme mediàtic que els negocis econòmics que mouen el periodisme actual reclamen i el sentit comú que hauria de prevaldre.
La globalització esdevindrà clarament paupèrrima si es tracta d’encomanar al llarg de l’esfera els mals usos i costums.

El món és, avui més que mai, un mocador. I si hi brodem amb punt de creu un missatge tenebrós i aspre, esdevindrà un centre d’enfrontament en comptes d’un punt de trobada.
No ens podem permetre tanta boira...

Panda

Dues històries.
Dos temes enllaçats pel nexe comú del nom d’un animaló en blanc i negre…

El primer tema:
Les autoritats xineses s’han posat a investigar la mort d’un ós panda gegant que residia en el zoològic Oji de la ciutat japonesa de Kobe.

Tot indica que en Long Long, que és com es deia l’adorable protagonista, patí una aturada cardíaca que li fulminà l’existència en no recuperar-se de l’anestèsia que li havien administrat per extreure-li semen.
Però els xinesos, que no volen que els enganyin com a ídems, s’han entestat a arribar fins al final de la qüestió. I és que aquesta espècie animal constitueix un dels símbols de la política de relacions externes del país. Ja en els temps de Mao es va encetar la diplomàcia del panda, consistent en enviar una parella d’aquests óssos com a senyal de bona voluntat enfront d’un futurible o confirmat aliat exterior.

Per tant, com que en l’assumpte de la mort de Long Long hi havia fets que no quadraven del tot i detalls contradictoris, des de la Xina pretenen aclarir què li ha passat al seu regal, si ha estat una mort accidental o bé els japonesos l’han dut intencionadament al racó dels malendreços perquè no fos visible.
Ja se sap que qualsevol incident entra els dos gegants asiàtics per antonomàsia és sistemàticament magnificat i genera agres polèmiques. Hi ha temes que couen sense necessitat d’arribar al tacte.

El segon tema:
La jornada de vaga general que s’ha dut a terme el proppassat dimecres.

Tot i que a l’hora de tancar aquest article encara no se’n poden fer valoracions, a priori ja sorgeixen unes reflexions que ens condueixen tant a la pròpia naturalesa de la convocatòria com a l’actitud que ha adoptat el govern espanyol durant la crisi (i per crisi em refereixo ara a l’afer puntual d’aquesta vaga).

Primerament, dues qüestions: era necessari que, si es creia oportuna una aturada, se li atorgués una data posterior al tancament (mitjançant aprovació d’un text legislatiu) de la resolució que es dóna com a excusa per a la convocatòria? I no hauria estat més lògic que l’haguessin convocat abans de l’aprovació de la darrera reforma laboral, si era aquest el principal punt a combatre?

De la mateixa manera, hi ha clares contradiccions en la forma d’actuar de l’executiu espanyol.
Per exemple, el darrer contraatac del PSOE en front de la plantada sindical (quan s’escriu això encara està per veure si haurà estat la de la gent) ha significat l’enèsima pujada d’impostos. Encara que aquesta afecta únicament a rendes elevades, no deixa d’ésser un increment més.
I per acabar-ho d’adobar, ara ens volen pintar que aquest pagar més als ciutadans no ens farà tant de mal, ja que aquest cop és una pujada d’esquerres i disfressada d’ajust fiscal, tal i com en diuen ells.

Aquests polítics que avui en dia governen l’estat espanyol fan bandera d’una teòrica sensibilitat social per justificar les seves decisions. Tot i que moltes vegades no s’apreciï la relació i més aviat acaba semblant tot plegat una simple contradicció, la tirania de l’eufemisme o, senzillament, que ens prenen per tontos.

Els del govern diuen perseguir la igualtat. Però de quina igualtat parlen?
Igualtat tant pot ser que tothom pugui permetre’s un Mercedes nou de trinca com a medi de transport, o bé que es reguli per llei que tots ens desplacem amb un vell i atrotinat Seat Panda.
I al pas que anem, la disminució de poder adquisitiu potser sí que acabarà fent que ens assemblem tots plegats; tanmateix, en aquest cas això no serà gens ni mica positiu i dirà molt poc del país, però potser dissimularà les mancances dels dirigents que tenim.

Eus aquí la representativitat d’una bestiola o d’un cotxe (d’un mot, en últim terme) tan simpàtic com és un panda.
I és que, al capdavall, tot és simbologia...

Copilots

Fa unes setmanes, el CEO (qui remena les cireres) de la companyia Ryanair, el controvertit Michael O’Leary, va obrir la caixa dels trons en afirmar que es podria estudiar substituir en rutes curtes els copilots dels avions per auxiliars de vol que realitzessin les seves mateixes funcions.
Segons O’Leary, ja que els copilots gairebé mai actuen (només ho haurien de fer en cas que el pilot tingués algun contratemps molt sever), no s’entén que hi hagin d’ésser i, a sobre, ésser individus amb tanta preparació i, per tant (i això és el que li deu coure al senyor), amb uns sous tan elevats.
És clar que es pot esperar tot d’un personatge que en ocasions anteriors ha reiterat les amenaces de fer pagar més en els seus aparells als viatgers obesos o de cobrar per usar els serveis dels aeroplans, i que ha afirmat que ben aviat podrien ser una realitat els trajectes aeris a peu dret.
Sembla ser que a aquest peculiar irlandès li sorgeixen espontàniament les idees de bomber; tanmateix, també pot ser que ens precipitem en jutjar-lo i que en realitar sigui un gestor amant d’encetar debats més o menys estèrils, perquè esdevinguin cortines de fum d’altres coses que no rutllen a la seva companyia o bé per subratllar que allò que avui en dia sembla corrent hauria d’ésser apreciat pels honorables viatgers com un luxe que els haurien d’agrair amb mil reverències.

Aquesta és una d’aquelles anècdotes simpàtiques (inofensives, si més no) que de tant en tant veuen la llum. Però no cal perdre de vista que el menyspreu a les tasques manuals i al plus afegit que representa el treball humà es, avui en dia, més viu que mai. I això ja és mes seriós.
La crisi que estem travessant, més que una oportunitat de replantejar-se les coses per a millorar, ha esdevingut per a algunes empreses l’excusa per carregar-se personal (o bé per retallar la preparació exigida als treballadors, per així poder-los pagar menys). Si sumem aquest fet a la tendència natural del progrés d’anar esbandint persones, tot substituint-les per màquines, el panorama no comparteix pas de gaire bon grat taula amb l’optimisme.

Ens estem avesant com quelcom massa natural a parlar amb computadores i altres trastos en tasques que tots sabem que una persona faria amb molta mes eficiència.
Quan anem al banc ja no coneixem aquells caixers que duien ulleres, només veiem els que vesteixen pantalleta; paguem tots els tiquets que comprem a guardes metàl•lics que sempre ens reclamen l’import exacte, mai tenen canvi ni un somriure; en el moment d’haver de contactar amb una corporació per via telefònica, ens enfrontem a un contestador sord que ens obligarà a repetir fins a l’extenuació les paraules amb un accent com més forçat millor; els dependents i dependentes estan pixelats i viuen a la còmoda Web 2.0; i el virus de l’ordinador ha esdevingut el pitjor, ja que ens amoïna més que el que puguem tenir nosaltres i, a sobre, no entra a la seguretat social.

Naturalment, l’evolució (revolució) tecnològica ens aporta uns avantatges als quals ningú voldria renunciar. Però cal estudiar molt bé el terreny, en cada cas particular, abans de substituir un servei ofert per un humà per algú endollat (endollat a la xarxa elèctrica, s’entén).
A part de les ja sabudes afectacions en l’àmbit laboral i les connotacions d’atur que aquest fet implica, l’efecte va mes enllà; molt mes enllà.
Darrere d’aquesta automatització hi ha implícita una deshumanització.

Es pot entendre que un petit empresari que lluita per sobreviure substitueixi un sou de mil euros al mes d’algú que fa una tasca repetitiva per un instrument de sis mil euros amb una vida prevista de deu anys. Ara bé, el que ja costa més d’assimilar és que l’administració publica o potents empreses privades que necessiten donar una aparença de proximitat i de seriositat deleguin la imatge de la seva marca a una veu enllaunada o a una impersonal pantalla tàctil.

Al capdavall, potser el senyor O’Leary tindrà raó i aquest context que tenim ara de poder demanar parer a un altre ésser perquè ens aconselli, de poder fer confidències al barman de capçalera, d’esbravar-nos explicant a algú la nostra situació o d’enraonar amb qui tingui l’experiència, la intuïció i la sensibilitat de captar les meves necessitats personals i intransferibles és realment un luxe innecessari. Potser la humanitat no resulta un bon negoci!

Però tant de bo que per molts anys els copilots de les nostres vides siguin persones de carn i ossos. Que avorrit seria anar comentant els paisatges del nostre camí a través de la vida a algú que no conegués que és caure i tornar-se a aixecar...! Que trist compartir les coses amb algú que estigués programat per a tot menys per a viure...!

Àncores sobre la platja de l’avui

Durant aquesta època el temps comença a desdomesticar-se. La tranquil·litat tòrrida d’una calor més o menys perpètua deixa pas a la variabilitat salvatge d’aquest final d’estiu, ple d’alts i baixos, que de tant en tant s’esbrava mitjançant alguna expressió de fúria, alguna mostra del seu geni.

Un exemple d’aquesta reivindicació per a fer ben patent la importància del clima, un dels cops d’estat que la meteorologia ha volgut executar, ha causat a Amsterdam que s’hagi trencat un arbre del qual Anna Frank parlava ja en el seu relat.
Només ha calgut una bufetada dels vendavals que aquests dies han patit els Països Baixos perquè tota una història centenària se n’hagi anat en orris en un instant.

Durant el captiveri narrat en el seu diari, l’Anna seguia el curs de les estacions a través del canvi del fullatge d’aquest exemplar, les branques altes del qual donaven directament a l’única finestra a l’exterior que es podia permetre, a les golfes. Era tot el seu contacte amb l’hostil món de fora. D’aquí la transcendència d’aquesta desaparició (tot i que la mort per sí sola ja du implícita una bona dosi de transcendència).

A part de la implicació podríem dir-ne filosòfico-vital de l’episodi (com és que un arbre que ha suportat tantes tempestes arriba un moment que es deixa tòrcer?), a la ciutat d’Amsterdam ha tingut un gran ressò pel valor simbòlic que l’element tenia.
Representava la resistència d’una persona a no perdre el fil de la lluita; que per moltes banalitats que es pateixin o tota la pendent quasi bé inhumana que pugui alçar l’existència, la supervivència és, definitivament, el nostre lloc. I, més que la supervivència, hauria d’ésser nostre el dret a la vida en l’espectre complet de les seves tonalitats.
Anna Frank va aplicar aquesta esperança, i l’arbre fins els nostres dies en peu així ho testimoniava.

Ara, el consistori de la capital holandesa té el dilema de què ha de fer amb l’escàs metre i mig de tronc que ha quedat dret. Alguns aposten per mantenir-lo allà palplantat (com a guardià inert en el nostre camí, pal de paller d’una història que no podem perdre de vista per no repetir altre cop els mateixos errors del passat), mentre que d’altres recomanen treure’l d’arrel (potser per no fer constatable, un cop més, que no hi ha res del tot imperenne; i que qualsevol cosa, fins i tot la narració mes immortal, pot tenir irremeiablement data de caducitat).

Nosaltres som per naturalesa fetitxistes.
A part de les connotacions mercantilistes que avui en dia té aquest fet (sovint deixem de fer quelcom que ens podria ser més útil per posseir un objecte, i tot pel simple fet de tenir-lo i no sortir perdedors en la comparació amb els altres) i que serien un altre tema ben llarg i complex, requerim uns tòtems que ens pautin les actuacions a realitzar en moments de dubte.
Per això estimem alguns utensilis. I no ho devem fer pels seus materials ni per la seva constitució, sinó perquè ens apropen a indrets de la memòria que temem que es perdin per sempre més en el remolí de les preocupacions del dia a dia o en el tobogan tan esquerp que no admet tornada enrere que és el temps.
Les coses materials perviuen al trànsit, i poden esdevenir l’àncora immillorable que lligui un estímul concret a la platja de l’avui.

La nostra feblesa reclama objectes físics, tangibles, sempre a l’abast de la mà. Confiem més en el mecànic sentit del tacte que en uns productes de la ment que creiem volàtils.
I és que aquests darrers depenen exclusivament de la nostra persona, i la inseguretat humana recela de tot allò de què tinguem exclusivament les claus nosaltres mateixos.

Engegar-ho tot a rodar

Avions amunt i avall; esteles blanques dibuixades sobre el fons blau d’un cel d’estiu, entrecreuant-se i teixint un dens entramat que alguns dels que es queden a terra llegeixen com una promesa: la de llibertat del viatge que un dia emprendran; potser demà…

L’estiu es planteja propici per anar a tastar el gust dels terrossos que conformen els paisatges llunyans.
D’aquí justament ve tota la parafernàlia que s’ha muntat arreu al voltant del turisme. I és que ha esdevingut una empresa rodona: infraestructures amb la mínima qualitat imprescindible (al capdavall, el viatger acabarà tornant a casa segurament amb la percepció subjectiva que el seu país és el millor; i a més, alguna dosi de dèficit ajuda sempre a potenciar el tipisme i el folklore…) i un marge de negoci ampli.

Precisament, una porció grossa del pastís del turisme va a parar a la boca de les companyies aèries. I a l’interior d’un dels seus artefactes voladors, hi anava fins no fa gaire el personatge que durant la passada setmana va aixecar una bona polseguera als Estats Units.
Segurament coneixeran el cas. En Steven Slater, l’assistent de vol del trajecte 1052 de la companyia Jet Blue, entre Pittsburgh i l’aeroport JFK de Nova York, va decidir que ja en tenia prou. Va realitzar allò que tots diem que farem algun dia però gairebé ningú gosa: explotar.
Així doncs, Mr. Slater va increpar al final del recorregut una passatgera que li havia donat un cop accidental amb l’equipatge de mà i, segons ell, li havia faltat posteriorment al respecte; i, tot seguit, activà la sortida d’emergència per fer el descens triomfal de l’avió a través del tobogan que es desplega en aquest tipus de situacions.

Moltes de les accions amb què la vida ens prova tenen més d’una sortida. I sovint reneguem de la que li és natural, però generalment acabem acatant-la i serà la que obrirem.

Quantes vegades no haurem pensat en tancar amb estrèpit la porta de l’empresa en la qual treballem darrere nostre, en un episodi que no tindria marxa enrere... o desitgem per instants amb totes les forces engegar a pastar fang aquella persona amb què estem mig obligats a conviure (la veïna, el sogre o algun cap)... o perdre’ns una bona temporada en un país el mes estranger possible...
Però què fem, a l’hora de la veritat? Doncs, al capdavall, el que creiem correcte no per un moment determinat, sinó allò que s’adeqüi millor a l’objectiu final de les nostres vides (en últim terme, subsistència, al cap i a la fi).

S’aprecia clarament que existeixen dos tipus de metes. Fent un símil ciclistic, hi ha les metes volants (aquells punts intermedis que permeten obtenir els punts necessaris per aconseguir una copa o algun premi secundari) i la Meta (on s’agita la bandera de quadres que reflectirà la nostra posició final en la general).
I guanyar una meta volant ens posarà a l’abast de la mà una alegria immensa; però si això ens pot suposar perdre forces de cara a l’arribada definitiva, potser serà millor que ens reservem l’esprint.

El que en Steven Slater va fer va ésser precisament això: anar-se’n cap a casa amb una meta volant (la cara d’estaquirot de la dona que l’havia menyspreat, una alliberació i l’enveja de tots els treballadors frustrats del planeta), però amb una desviació respecte al trajecte previst per arribar a port (es quedà sense feina i, conseqüentment, amb un dèficit en la seva lluita per la subsistència).
Com sempre, cal arribar a un compromís. I valorar tots els pros i els contres abans d’actuar.

Economia emocional

La vida és un misteri. Amb això tots hi estem d’acord quan no ens posem d’acord amb les vicissituds de l’existència.
Efectivament, moltes coses ens sobten; i les que ens sobtaran…

Estímuls, experiències, sensacions, pensaments, somnis i expectatives abalançant-se a l’interior de la nostra ment. Esdevenen una constant amb la qual hem de conviure.
Segurament, aquests inputs són els que fabriquen el que anem esdevenint. Una realitat pròpia, personal i intransferible, a la mida dels nostres encerts i fracassos, les nostres pors i aquelles victòries en forma d’atreviment; tot ben amanit pel raig atzarós de la providència, les influències externes, la força de les coartades amb que mirarem d’autoconvèncer-nos que no hi hem pogut fer més i el context que ens acull.

Nosaltres som molt, i molt poc alhora.
Tenim tendència a creure que el pitjor ens passa únicament a nosaltres i que la fortuna sempre mostra la seva dentadura perfecta als demés. I ni l’empenta brusca de les greus desgràcies que ocorren diàriament al món atenua aquesta impressió.
Això s’anomena instint de supervivència: ens col•loca en el lloc preferent de la vinyeta, i tot allò que sigui aliè al nostre entorn, per molt solidaris i bones persones que ens creiem, estarà inexorablement destinat a un paper secundari.
Serà important (vital), per tant, saber relativitzar i prioritzar els fets.

La vida, com la resta de jocs, té unes normes estipulades. Un esborrany bàsic esmenat pel matís dels anys i el toc subjectiu que li vulguem donar.
Normes, això no obstant, al cap i a la fi.
L’aprenentatge, el creixement i la pràctica del mètode assaig-error ens van mostrant el camí a mesura que anem fent trajecte. La rotació des de sobre els propis passos estant serà la més efectiva previsió que ens podem permetre.

Tot plegat és una successió de pèrdues i guanys…
En créixer el nen perdem la innocència; quan abandonem l’adolescència s’evapora el creure’ns immortals i hem d’aprendre ja a gestionar projectes i risc; i posteriorment aniran caient pel recorregut frescor, lleugeresa, despreocupacions, un cor íntegre, un xic de salut, irresponsabilitats, somnis de grandesa, somnis personals, somnis de coses materials, i tantes i tantes altres coses extraviades…
A canvi, però, anem cobrant molts altres elements. Anirem recollint en el cabàs de l’edat experiències, amistats, paisatges, moments, família, sorpreses, motivacions i canvis de rumb inesperats que ens proporcionaran aquell aire fresc petant a la cara que hem descobert ser tan anhelat.

La parafernàlia de l’existència no és, al capdavall, res més que economia, doncs… Economia de les emocions.
Un balanç basat en guanys i deutes. I l’important no serà el benefici final, sinó l’actiu que la suma d’operacions pugui dibuixar durant el transcórrer en la nostra consciència.

Faig, per tant existeixo

La major riquesa dels jorns actuals possiblement deu ésser el temps.
Tant perquè és una de les poques coses que no poden comprar els diners com perquè ens obsessionem a fer-ne bandera (principalment, i per contradictori que sigui, semblem voler fer ben patent la seva absència) com a símbol d’estatus.

Ara que tot just comença un nou agost a càmera lenta, somnífer i redemptor, estendrem sobre la taula els plans d’oci que la rutina del cada dia ha anat dictant a l’infant adult que durant els darrers mesos ha esperat un semàfor en el camí. Un semàfor vermell que marqués l’aturada necessària perquè la llum verda pogués expressar-se en tota la seva magnífica proporció.

Lluny queden les vacances de repòs i esbarjo, consagrades a alleugerir l’estrès acumulat. Abans la millor medecina era un res que anàvem respirant amb parsimònia i dignitat, i que anava desplaçant de l’interior del nostre organisme tota la densa saturació que ens ofegava i oprimia el pit.
Avui dediquem la pausa estiuenca bàsicament a mantenir l’agenda amb tant pocs forats lliures com ens permetem la resta de l’any. No sigui el cas que, per contrast, se’ns posés després travessera la síndrome post-vacacional.

Nens amb una llista extensíssima d’activitats: casals, repassos, ludoteques i colònies (no de les perfumades, sinó de les altres). Qualsevol cosa per guanyar-se el setè cel d’una estona de saber-se pares però no exercir-ne.
I adults que no es volen quedar retrassats i encabeixen, en ics estones, ics més una coses a fer. Es tracta de realitzar tot allò que ens ha quedat a la columna dels deutes i tenim pendent, ja sigui per una il·lusió real o bé perquè algú ha dictat que és inexcusable que no haguem posat la marca de realitzat sobre quelcom.
El compromís és un estat intermedi entre allò que els anhels personals han esbossat i els punts premarcats de l’estigma comunitari.

Una de les coses a les quals de forma més habitual acostumem a destinar un bon percentatge dels nostres recursos estivals és a viatjar.
Però excepte en un tipus molt concret d’escapada (les de balneari o a una platja remota), fent això no cerquem el descans, ni tan sols desconnectar. Ans el contrari, acabem adoptant en el lloc de destí un ritme desenfrenat i enèrgic, amb molt a fer en pocs dies, consistent a emmagatzemar imatges, vivències i records que hauran d’ésser benzina per al dur hivern.

Tot això exemplifica el canvi de mentalitat rotund, i a vegades sarcàstic, que hem anat duent a terme a mesura que la història avança.

Hem esdevingut col·leccionistes de temps. Però la nostra no és una col·lecció que busqui fer muntets d’instants per tenir-los ordenats en un prestatge per si mai ens fan falta.
El que pretenem és, senzillament (i grandiloqüentment), arreplegar moments per vestir-los amb un uniforme determinat, després jugar a classificar-los i, finalment, posar-los en una vitrina per exposar-los a les mirades dels altres.

Som polaroids i currículum. Tot allò que ens conforma es limita a les instantànies que puguem mostrar com a comprovant que hem estat i als mèrits sobre paper que siguem capaços de demostrar.
Per això el nostre temps està destinat a realitzar, constantment! A fer coses, com més millor, i a poder-ne donar testimoni com a mèrit de vida.
Ara, fins i tot el relax planeja rendiments. I si els antics filòsofs plantejaven el Sóc, per tant existeixo, ara la nova moda és el Faig, per tant existeixo.

Que hi ha algú?

Mirem a cantó i cantó… Que hi ha algú?
Però en moments com aquests és quan les respostes són esquives, i el silenci és a vegades quelcom més que un bon aliat. No obtindrem pas fàcilment resposta.

Estem en temps complicats. Hem quedat immersos en plena època de dubtes; de canvis que han vingut i d’altres que queden encara per arribar.
És ara quan ens convindria tastar l’empenta dels que quan les coses rodaven soles s’autoanomenaven líders. Però ara no hi són, emmudits per una incapacitat recentment apareguda o, potser, per la mateixa que havien vestit sempre i havia quedat dissimulada.

Cal un canvi dràstic. Això ho sap tothom i és profecia.
Durant els darrers anys l’economia mundial es limità a deixar-se endur pel tobogan d’una bonança construïda a partir d’un estat d’excepció. Ens havíem acostumat a viure amb unes comoditats i uns luxes inusuals, extraordinaris.
Això no obstant, el més dur no és adquirir alguna cosa (ja sigui quelcom material o un hàbit), sinó mantenir-la. I el sobrecost d’haver assimilat com a corrent un fet que era anormal, sumat al preu addicional d’haver de mantenir el nou ritme de vida, va posar el llistó molt alt. Excessivament alt.

Ara és l’hora de redreçar la situació. Costarà, tanmateix.
Dels nostres estimadíssims polítics i capdavanters per l’estil, ja hem vist que no ens en podem refiar gaire. Només estan interessats per la particular quota de poder i no escolten la veu del poble.
Per tant, les regnes hauran d’ésser preses inexorablement per tots nosaltres, pel públic d’entrada general. Si volem treballar ens haurem de buscar el propi treball...

I refer-nos d’aquesta emboscada del destí comportarà un canvi social, un gir de mentalitat.
Potser ha arribat el punt de trencament en què no podrem seguir arrecerats a la comoditat de l’anonimat, passant passivament les fulles d’un diari tot lamentant-nos de com de malament va tot el món sencer o que no hi surten impreses ni tan sols dignes ofertes de treball.
A partir d’ara és possible que només puguem confiar en nosaltres mateixos (no com a individualitats, sinó com a societat).

Aquest país (sigui quin sigui), fa massa que està aturat esperant les iniciatives de les multinacionals o dels grans empresaris. I amb la nova conjuntura mundial, possiblement un poble que el somni de la seva gent jove sigui esdevenir funcionaris, com és el cas, està oposicionant directament al fracàs.

Si no volem seguir el fil d’un sistema que no ens plau, podem estirar les idees i assumir el risc de l’emprenedoria.
Sense dubte aquest ha d’ésser el camí. Ara que no tenim més pisos a alçar i tampoc som líders ni extremadament competitius en res de res, no posseïm el que ens podria diferenciar o atorgar-nos un forat de mercat. Només queda un trajecte sencer per marcar; ple de possibilitats, probabilitats i temors.

És cert que el fet emprenedor està subjecte a una sèrie de requeriments. A vegades no solament n’hi ha prou amb una bona idea, sinó que també compten els mecanismes de mercat, la sort i, sobretot, conèixer molt bé el que cerca el possible comprador del bé/servei ofert.
Però és un univers obert. Des de la millora de productes ja existents a la creació de nous conceptes. I la inspiració ens ha d’arreplegar mentre estiguem treballant per obtenir fruits.

Hi ha mil exemples de gent que s’ha arriscat i ha obtingut recompensa.
Un és el de l’empresa Swatch, que en un moment que la competència japonesa li feia perdre mercat, va saber adaptar-se i assolir una clara innovació de producte (ús de materials barats que permetien múltiples formes i colors, reducció de components…), de procés (producció a gran escala), de màrqueting (producte fàcilment reconeixible, personalitzable, concebuts com un complement de moda més, amb una cadena de franquícies…) i com a organització (creació de centres de disseny i la instauració d’una cultura de millora contínua).
O l’exemple de la totpoderosa Apple: qui ens hauria dit fa uns anys que un ítem com l’”antic” iPod o el recent iPad serien objectes quotidians i imprescindibles per a tanta i tanta gent? Més que crear una joguina electrònica, han creat una necessitat que no existia pas abans.

L’horitzó és llunyà; i això és un impediment (hi ha moltes passes a recórrer), però també una oportunitat (en la distància hi caben tots els somnis).
I ara, qui és el pròxim que s’anima?

Gratis

Fa uns dies, a França, seguint el fil d’un petit incident de trànsit, es descobrí un cas que, si més no, ens hauria de cridar l’atenció a tots.
El passat abril, el senyor Lies Hebbadj convocà una roda de premsa per denunciar que la seva parella havia estat injustament multada per conduir amb el niqab posat. Quan la policia va decidir seguir el fil de la denúncia, descobrí que l’home en qüestió duia una quàdruple vida consentida, amb quatre famílies simultànies que, per més inri, gairebé convivien en quatre cases adossades, una al costat de l’altra.

Ara bé, la poligàmia no és el que hauria de fer-nos posar el crit el cel. Com a mínim des de l’instant que les autoritats es van assabentar que aquest home rebia mensualment en concepte d’ajudes familiars una autèntica fortuna de l’Estat francès (concretament, 175.000 euros en tres anys).

Amb l’actual crisi molts països han hagut de retallar en conceptes socials (per exemple, la tant comentada estisorada d’en Zapatero). I des d’aquella utopia que ens venien com a Estat del Benestar (terme només superat per l’encara més abstracta Aliança de Civilitzacions) és una vertadera llàstima haver de prescindir de privilegis per als menys afavorits (una nova denominació rebuscada!).
Però benvingut sigui el fet si ha de servir-nos de reflexió, per parar-nos a pensar un moment abans de reemprendre de nou el camí. L’error no és un mal, sinó una oportunitat de millora.

En els temps de “bonança” vam exercir de “nous rics”. Ens pensàvem que aquella situació irreal, inflada, de préstecs fàcils i de totxanes d’or, havia de durar per sempre més.
I els governs es van omplir d’aquest optimisme per mostrar l’ajuda social com un dret de qui la rebia, en comptes d’un deure del que la donava.
Amb això van començar els malentesos, la petició nerviosa i el fal·laç argument de si no em donen l’ajuda, hauré de robar.
Gent que tenia la solidaritat com a mode de supervivència, que ni tan sols li passava pel cap treballar perquè ja existia qui solucionava la vida seva i de la seva família.
I si no estaves d’acord amb alguns dels postulats radicals d’aquestes polítiques “neocomunistes” estaves condemnat a esdevenir un abominable i insolidari capitalista.

Si el món fos ideal, tot això estaria molt bé. Però recents estudis científics i circenses demostren que no ho és. Ni tan sols la seva òrbita gira amb la precisió integral que crèiem.
Quan les coses van mal dades, cal arribar a un compromís entre el luxe i una existència de mínims. I els espècimens paràsits que han sorgit i continuaran sorgint han fet fallar el sistema. Això és un fet i cal reflexionar-hi.

Ara, per solucionar-ho, no solament s’han hagut d’eliminar moltes d’aquestes prestacions, sinó que els nous afegitons monetaris (increments d’IVA, electricitat, etc.) faran que tots en paguem els plats trencats. I, per acabar-ho d’adobar, contínuament sorgeixen els rumors d’encara nous possibles inputs econòmics per a curar els errors de l’Administració (per exemple, el debat interminable del copagament sanitari).

Ajudar els demés i actuar conjuntament els uns amb els altres com la societat que som ha d’ésser indubtablement un dels pilars de la raça humana. Això és innegociable. Però sempre amb la responsabilitat per endavant, tant la pròpia com la responsabilitat compartida del Bé Comú.
Tanmateix, no hi ha d’haver res gratuït. Si no, no estem fent altra cosa que organitzar un decorat irreal que ofrenarà un instant d’alegria al desvalgut. Però serà fugaç. Quan la fira es desmunti quedarà el mateix paisatge erm i desolador d’abans.
Es tracta de donar una canya a qui ho necessiti; no pas un peix.

Tot val i tot costa. No seria de justícia que, en igualtat de context geogràfic i social, tinguessin exactament el mateix una persona que ha hagut de treballar de sol a sol tota la vida que una que no ha donat mai un sol cop; per molt que hagi estat partícip d’un estat que patrocina les desigualtats.

Anhels col·lectius

Tots tenim anhels. Alguns són perfectament confessables; altres, més que això, poden ésser considerats gairebé universals (tenir salut, una família feliç, comoditat econòmica...); i també n’hi ha que ens els hem de guardar sota clau i formen part de l’àmbit dels secrets, ja sigui perquè la rauxa supera la racionalitat que fa que ens n’avergonyim o perquè involucren altres persones.

En tots els casos, això no obstant, aquests afanys esdevindran diana, un punt en el camí que ens senyali cap on hem de dirigir-nos, l’objectiu final cap a on expressar els nostres esforços.
Quan els abastem, si és que ho acabem fent, justificarem moltes de les nostres accions mitjançant la recompensa de l’èxit.

Una altra de les classificacions en què podem subdividir, al seu torn, els somnis és en si són individuals (personals i intransferibles) o bé són col·lectius (els participants són un poble, un país o una agrupació de persones).

Precisament d’aquestes ambicions grupals n’hem tingut aquests últims dies dos exemples.
A pesar de la calor regnant, la gent ha sortit al carrer o s’ha reunit en locals públics per viure’ls.
Em refereixo al Mundial de futbol que diumenge passat s’acabà a Sud-àfrica i a la manifestació del dia 10 a Barcelona per contestar a l’absurditat de la relació actual entre Catalunya i Espanya.

I és que els somnis compartits tenen una particularitat excepcional. Si a nivell individual demanden el nostre esforç per poder-se complir, quan és el torn dels desitjos col·lectius les coses canvien enormement. Existeix un mecanisme original que els regula.
I els dos casos que hem esmentat anteriorment no fan res més que confirmar aquest extrem.

En l’exemple futbolístic, el paper dels aficionats de qualsevol selecció és totalment secundari, passiu (bàsicament, seure al sofà amb el got a la mà i cridar) ; però la motivació que hi posen i la il·lusió sumada de tota una considerable població els empeny fins a autoconvèncer-los que són el dotzè jugador.
És una forma bona com una altra de descarregar adrenalina, encara que la recompensa (en aquest cas, la copa del món) acabarà passant irremeiablement de llarg de les seves mans, hagin guanyat o hagin perdut, i s’hauran de conformar amb un estadi d’eufòria passatgera, amb data de caducitat.
Sense dubte, fins i tot el premi més elevat serà de consolació.

Pel que fa a la manifestació contra la decisió del Tribunal Constitucional espanyol que tingué lloc dissabte passat a Barcelona, es pot veure igualment (tot i que a alguns no els faci el pes) com una voluntat cooperativa. I com a tal, té un segell característic, per bé que amb un matís diferent que en el cas del futbol.
En aquest episodi, es fa patent la voluntat d’un poble de canviar les coses. I l’afer s’expressa d’una manera que, encara que podria ser indubtablement més productiva que la personalització/alienació en un equip esportiu (aquí no hi ha 11 actors principals i molts de secundaris, sinó que teòricament tots són protagonistes), tampoc no es pot considerar ben bé treballar d’una forma completa ni avançar amb pas ferm cap a l’objectiu proposat.
Dissabte la gent va dir-hi la seva, però els que els havien d’escoltar resulta que anaven encapçalant la marxa; i són els mateixos que ara es faran els indignats i demà negociaran a la baixa la part del pastís que la resta de catalans els haurem deixat en préstec.
Per això a data d’avui és un interrogant si el crit de la gent arribà correctament a destinació. Tant de bo tingui la transcendència que es mereix!

Per motius com aquests el món de les aspiracions col·lectives és tan complex.
Quan el desig es compleix no omple ni deixa un rastre personal, més enllà del record d’una situació segurament compartida; però quan no es compleix deixa una angúnia comparable a la de no haver aconseguit fer realitat un anhel personal.

A sobre, per acabar d’embolicar la troca, nosaltres, a més, continuarem de moment sense ni tan sols una selecció nacional per desfogar-nos.
I així, anant veient passar oportunitats...

Paraules sordes, orelles nècies

Per fi el Tribunal Constitucional es dignà a emetre la setmana passada la tan esperada (i desesperant) sentència sobre l’Estatut.
He dit sentència, però segurament en aquest cas el mot castellà fallo descriu millor i fa més justícia al que ha emès el tribunal en qüestió...

L’episodi ha estat un cúmul de despropòsits, ja des del seu origen fins a l’estat de perplexitat actual: les ja habituals lluites de mandataris en un començament, promeses cíniques de falsos aliats de cella estirada després, la pau d’un acord desigual en el penúltim creuament de camí, un text validant-se en un referèndum de mínims, i tot plegat finalitzant quatre anys més tard en la vergonya de la qual som espectadors a data d’avui.

Mira que demanàvem poc! Però ni així han desaprofitat l’ocasió d’infligir-nos una nova humiliació, d’ensenyar-nos un cop més com preval la seva sistemàtica negació als nostres anhels de créixer.
I això que les pàgines del que havia d’esdevenir l’actualitzat full de ruta no van ser pas escrites com un conte, amb elements massa fantasiosos o que parlessin de tresors amagats, massa ostentosos per cabre en aquesta petita illa. Simplement s’hi va plasmar un assaig, amb el que una majoria creien que havia d’ésser dit.
I no feia volar precisament massa coloms. Ans el contrari, molts dels que hi van votar en contra el juny del 2006 ho van fer precisament perquè el creien insuficient, massa poc ambiciós i conformista.
Mira que demanàvem poc!

Ara la situació és complicada. La relació amb Espanya és complicada...
Ha arribat el punt que ens obliguen a ésser transcendents. I aquesta transcendència tant pot consistir en un violent cop de timó com en prendre’ns un potent protector gàstric que minimitzi la cremor d’estómac de tirar gola avall una altra derrota. Total, ja hi estem acostumats...

Demà dissabte és l’hora de la manifestació que ha de donar imatge i repercussió a la demanda.
Com sempre, després de mil batalletes i de cinquanta estira-i-arronses. Això mai pot faltar, a casa nostra. I per aquí perdem bona part de l’honor, en disputes estúpides.
Catalunya és una empresa a mans dels polítics que en tenen el control. Pur marxandatge, trànsit entre comptes corrents i fredes transaccions. Res més.
Ara mateix, el motiu que ha tocat per a la guerra ha estat el lema de la pancarta que ha d’encapçalar la reivindicació. Des de la senyera “constitucional” d’uns fins a les frases més punyents que pretenien afegir-hi els altres. La qüestió és embolicar constantment la troca i desunir.

Avui la política no simplement no ens soluciona els problemes, sinó que ens en crea de nous.
A fora de les nostres fronteres, algunes parts interessades proclamen pestes dels catalans. I, naturalment, no podem caure en l’error d’autoflagelar-nos dient que això és únicament culpa nostra. Però sí que ho és en part pel fet que no ens sabem explicar i esdevenim uns vertaders incompresos.

Amb aquestes lluites estèrils dels que haurien d’exercir de líders, més preocupats per la seva quota de poder i el llegat que puguin deixar als llibres d’història (en comptes del llegat que puguin deixar als fills dels contribuents, que aquest sí que seria interessant), alimenten les males llengües dels que ens volen desprestigiar.
L’opinió és volàtil, fàcilment intercanviable. Ara puc pensar una cosa, però tot és negociable si veig factible un pessic suplementari de negoci... I tot i que no hi ha ningú més català que jo, em dec a Madrid i a què el seu grau d’incomoditat sigui un intermig entre la paciència mesetària i el grau de rebel·lia que he de representar davant els meus conciutadans...
Això diuen, i això fan.

Les paraules sense sentit no mereixen qui les escolti, diuen. Vinguin d’on vinguin.
En la mediocritat, la malícia o la feina mal feta no existeixen els límits. Poden ésser arreu. Per això hem de saber col·locar fronteres més altes allà on calgui.
De noses n’hi ha i n’hi haurà a dins i a fora de Catalunya. Pel nostre bé, haurien de quedar-ne fora.
I el mateix passa amb les intoxicacions que constantment proven de sotmetre’ns: a paraules sordes, orelles nècies...
I unes barreres de delimitació que es vagin fent més amples en proporció al grau d’absurditat d’allò proclamat.