Arsènic per compassió

Potser recordaran una pel·lícula de l’any 1944 dirigida per Frank Capra i protagonitzada per Cary Grant: Arsenic and old lace, coneguda aquí amb el títol d'Arsènic per compassió.
A trets generals, tracta sobre un crític teatral que, quan després de casar-se va a conèixer unes seves tietes, descobreix la peculiar pietat d’un grup d’encantadores velletes.
I, justament, l’arsènic que dóna nom al film té un paper central per a foscos propòsits. Cosa que no fa res més que reforçar la mala fama d’aquesta substància química, paradigma d’una mort perpetrada per l’esquena i dels assassinats més refinats i planificats.

Però no hi ha res que duri cent anys... Fins i tot aquelles coses que semblen impermutables tenen que passar, com tot, pel sedàs de la contínua revisió per certificar la seva vigència. Es demostra cop rere cop.
Els elements tendeixen al canvi (al desordre, a augmentar l’entropia...), i aquest sorgirà de forma planificada o bé espontàniament i sorpresiva.

La setmana passada, la NASA publicà unes conclusions que trastoquen els postulats clàssics de la biologia.
Fins ara, carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, fòsfor i sofre eren les sis peces fonamentals que bastien la química de la vida.
Doncs bé, mitjançant l’estudi d’una bactèria trobada a l’inhòspit llac californià de Mono, s’ha fet avinent un organisme que usa el perillós arsènic per desenvolupar-se i reproduir-se. Concretament, el microorganisme substitueix en els seus components cel·lulars el fòsfor per l’àtom ans maleït.

El motiu pel qual estàvem acostumats fins ara a percebre l’arsènic com un verí és que, en ésser la seva conformació similar a la del fòsfor, confon el sistema i pren a aquest últim el lloc en els cicles metabòlics. Però com que no tenen la mateixa funcionalitat química, aquesta inclusió bloqueja el circuit vital (el fòsfor té un paper cabdal en el transport energètic, mitjançant l’adenosina trifosfat, i en els fosfolípids que conformen les membranes cel·lulars).

És cert que ja es coneixien els casos de microbis que “respiraven” arsènic, però ara la natura ha girat uns quants graus més la rosca i el que ara ha sorgit és, ni més ni menys, un microbi que inclou aquest element a l’ADN i l’ARN (les estructures en forma d’hèlix que custodien la informació genètica), a les proteïnes i a les membranes.

Què provoca, doncs, un descobriment com aquest, perdut entre un núvol de milions d’experiments més ja fets i de milions d’assajos encara per realitzar?
Per començar, que s’han de reescriure tots els llibres de text que van guiar els primers passos dels científics actuals.
En segon lloc, que cal expandir la cerca de la vida dins i fora de la Terra a uns altres paràmetres. El tauler de joc s’ha ampliat i hi ha noves i insospitades possibilitats que poden forjar noves existències. Això fa que es puguin formular hipòtesis revolucionàries sobre l’evolució de la biosfera a la faç del planeta blau o que s’hagin d’incloure nous supòsits en la Química Orgànica i els cicles biogeoquímics.
I en tercer i últim lloc, que ens hem de conscienciar d’un cop per totes que moltes notícies nouvingudes seguiran trastocant, com ha passat sempre, els nostres judicis, el que tenim concebut, els plans i qualsevol cosa que puguem donar per segura.

Com ha dit Carl Pilcher, el director de l’Institut d’Astrobiologia de la NASA, la concepció d’una bioquímica alternativa havia estat des de sempre una idea usual en els llibres de ciència-ficció.
Doncs, pel que es veu, els mots que escriuen aquest tipus de literatura i els que plasmen la ciència sense afegitons són com les quatre lletres (A, G, C, T) capaces de conformar en l’ADN qualsevol informació, universals i mal·leables.
Les mateixes paraules que avui dibuixen un conte inventat poden formar demà el transcendent titular d’un diari que transcriu la realitat. I la transició és més fàcil del que ens pensem...