Ballant la conga salvatgement

Carrers il·luminats per mirades diferents i complicitats retrobades.
I en aquest context d’excepció lumínica, fins i tot les làmpades de colors que hi ha en alguns trams passen desapercebudes, eclipsades per tanta fosforescència.
Són llums que es deixen vèncer per un altre tipus de claror.

Aquest és el paisatge que es dibuixa aquests dies. Com cada any. Puntualment.

En aquest Nadal sorgit del fred viurem la sorpresa.
És cert que és una sorpresa esperada, però des que érem infants que ens estem entrenant perquè ens vingui de nou.
Recordem les preguntes sense resposta (tampoc l’esperaven) que embolcallàvem amb màgia. Així, els interrogants avantposaven la certesa que la il·lusió confirmava a la curiositat. I no calia res més. La joia era (és?) plena.

Passem moments durs. Ens ha sobtat una crisi econòmica que ha dut, alhora, el dèficit en sectors molt poc relacionats amb els temes financers. Potser haurà estat que l’escassetat material ha tingut un efecte sinèrgic que ha arrossegat mals vicis que estàvem covant, accelerant-ne l’esclat.
La qüestió és que també estem sentint l’alenada d’una certa crisi de valors. Se’ns enfonsen efectes que donàvem per perfectament assentats o crèiem impermutables, i qualsevol cosa (fins i tot alguns detalls morals) es pot veure sobtada per l’amenaça del descrèdit o pel dubte.

Per això ens convé una renaixença, un canvi de rumb. Encara que sovint no en siguem conscients, immersos com estem en les presses i en l’haver de tenir temps per resoldre amb urgència afers inexcusables i aquells compromisos socials que se’ns pressuposen, ens calia un cop de timó.
I el Nadal arriba al rescat. Com un oasi de calma, proposa la seva extraordinarietat. Aquella en la qual nosaltres ens barrejarem amb delit per anar a cercar la treva que fins avui no havíem recordat que mereixíem.

Aquests dies ens disfressarem de vailets; criatures regant amb tradicionalitat, expectació i ganes el camp procliu que esdevé aquest estat alterat.
Tió, pessebre, torrons, campanades, Reis Mags, família, bombetes de colors, religió, sobretaules, naixements, arbres guarnits, propòsits i places engalanades... tot junt serà l’immillorable attrezzo per eradicar la monotonia.

També és cert que hi ha aquell a qui disgusta o neguiteja el cau de records que suposen aquestes festes.
La nostàlgia clava la bandera que certifica la seva conquesta. I el pes d’aquells que no hi són, el dels plans que s’han quedat pel camí o el dels projectes que continuen per por o mandra un any més dins de l’escriptori esdevenen un cicló devastador que arrastra els pensaments i atorga un matís agredolç a la situació.

Tanmateix, al capdavall tothom pot abraçar la seva celebració. Un festeig a mida que encabeixi el que cadascú vulgui trobar-hi, amb l’afegitó dels ingredients que millor s’emmotllin a la personalitat i als anhels d’hom.
Tant de bo que, finalment, tots acabem ballant, salvatgement i amb fruïció, al ritme d’aquesta conga que ens proposa la música del Nadal: meitat extraordinarietat i meitat comunió amb aquells que estimem/ens estimen.

Que tinguem un excel·lent Nadal!