Filant futur a partir de borrallons de passat

El proppassat dissabte va tenir lloc a Puigpelat la presentació del llibre que conté la recopilació d’un trosset important de la història (i de les històries) del municipi.
L’obra, escrita per en Joan Canela Gràcia, és una eina que ha de resultar fonamental per conèixer la localitat.
De fet, fóra important que totes les contrades disposessin d’un recurs semblant, ja que tenir senyalitzats els viaranys i alguns dels racons significatius del camí és la millor manera de percebre la situació actual. Tant per la comparació amb el passat com per no repetir antics errors o entendre que a vegades el gust de la victòria no està en la línea de meta, sinó en el plaer (i l’esforç) dels metres recorreguts fins arribar-hi.

Considero que l’acte va ésser important per als puigpelatencs, a part del motiu senyalat de disposar a partir d’ara d’un bon suport bibliogràfic per conèixer-se i reconèixer-se, per prendre una consciència unipersonal del seu estat col·lectiu com a poble (o, si més no, per reforçar-lo).
Els veïns i veïnes han de sentir-se com a tals, és molt important. No n’hi ha prou amb una proximitat física de les construccions, sinó que hi ha d’haver alhora una contigüitat emocional.
Precisament aquesta és la riquesa de les poblacions de mida continguda. En un món en què ningú coneix a ningú i en el qual les distàncies s’accentuen proporcionalment a l’individualisme de les persones, cal que pervisqui el sentiment de pertinença a una comunitat. I això és més senzill lluny de les grans ciutats.

Unió és justament el que desprenien, després de la presentació del llibre, els comentaris dels convilatans allà reunits.
Mentre xerraven d’anècdotes, de coneguts o d’esdeveniments passats, transpiraven il·lusió en un plural bastit pel nexe d’uns carrers i dels bancs de la plaça. Filaven futur a partir d’un borralló de llana d’experiències pretèrites. Se sabien part de quelcom: tot un goig i tota una sort.

Pocs dies abans que això passés, lluny d’allà, en el discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura que en Mario Vargas Llosa pronuncià a Estocolm, l’escriptor féu una crítica ferotge de qualsevol mena de nacionalisme.
Tot i estar en el marc del que considero un excel·lent speech a nivell de síntesi personal i de trajectòria professional, amb la dosi justa d’emotivitat i un “elogi de la lectura i la ficció” (que és com es titulava el discurs) raonat i de gran valor cultural, no pot deixar de sobtar-me la particular concepció que té dels nacionalismes.
I més quan, en lloc de separar-ne la component política (que segurament és la més susceptible de menyspreu per la divisió que pot provocar) i la social, posa ambdues parts en el mateix pot i les (des)qualifica per igual.

Evidentment, mots com ara “Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” no semblen compartir la visió sobre la importància de l’àmbit més reduït on pertanyem.
Els adjectius local o provincià no tenen pas perquè ésser pejoratius, tal i com insinua l’autor. Ans el contrari.

Ni el fet que en un paràgraf posterior Vargas Llosa faci un intent de diferenciar entre nacionalisme i patriotisme (al que considera un “sentimiento sano y generoso”) contribueix tampoc a matisar l’apreciació.
Entenc que per ell seria bo allò folklòric: la cultura, els paisatges o les coneixences d’una regió; en canvi, seria nociva qualsevol forma de lluita (la lluita que no impliqui violència, és clar) per aquestes mateixes coses o pretendre que es reconegui allò que hom estima.

Pertànyer a un territori és fer-ho en totes les conseqüències.
Hi haurà moments bons i moments dolents, instants agradables o amargs, com en gairebé tot. I hem d’estar-hi, implicats, a les verdes i a les madures.
Tal i com ha estat sempre, i el futur no n’ha d’ésser l’excepció.

Això ho hem vist a la història de Puigpelat i en la de qualsevol altre mos de món.
Això ho veurem en el futur de Puigpelat i en el de qualsevol altre mos de món.

Som i serem nosaltres, les nostres circumstàncies i els molts i diferents objectius particulars; però, sobre la individualitat, planarà la solidaritat que, arribat el moment, ens farà deixar-ho tot per anar a empènyer, tots a una, la sínia que pugi l’aigua necessària per apaivagar qualsevol foc que amenaci el poble.