Àncores sobre la platja de l’avui

Durant aquesta època el temps comença a desdomesticar-se. La tranquil·litat tòrrida d’una calor més o menys perpètua deixa pas a la variabilitat salvatge d’aquest final d’estiu, ple d’alts i baixos, que de tant en tant s’esbrava mitjançant alguna expressió de fúria, alguna mostra del seu geni.

Un exemple d’aquesta reivindicació per a fer ben patent la importància del clima, un dels cops d’estat que la meteorologia ha volgut executar, ha causat a Amsterdam que s’hagi trencat un arbre del qual Anna Frank parlava ja en el seu relat.
Només ha calgut una bufetada dels vendavals que aquests dies han patit els Països Baixos perquè tota una història centenària se n’hagi anat en orris en un instant.

Durant el captiveri narrat en el seu diari, l’Anna seguia el curs de les estacions a través del canvi del fullatge d’aquest exemplar, les branques altes del qual donaven directament a l’única finestra a l’exterior que es podia permetre, a les golfes. Era tot el seu contacte amb l’hostil món de fora. D’aquí la transcendència d’aquesta desaparició (tot i que la mort per sí sola ja du implícita una bona dosi de transcendència).

A part de la implicació podríem dir-ne filosòfico-vital de l’episodi (com és que un arbre que ha suportat tantes tempestes arriba un moment que es deixa tòrcer?), a la ciutat d’Amsterdam ha tingut un gran ressò pel valor simbòlic que l’element tenia.
Representava la resistència d’una persona a no perdre el fil de la lluita; que per moltes banalitats que es pateixin o tota la pendent quasi bé inhumana que pugui alçar l’existència, la supervivència és, definitivament, el nostre lloc. I, més que la supervivència, hauria d’ésser nostre el dret a la vida en l’espectre complet de les seves tonalitats.
Anna Frank va aplicar aquesta esperança, i l’arbre fins els nostres dies en peu així ho testimoniava.

Ara, el consistori de la capital holandesa té el dilema de què ha de fer amb l’escàs metre i mig de tronc que ha quedat dret. Alguns aposten per mantenir-lo allà palplantat (com a guardià inert en el nostre camí, pal de paller d’una història que no podem perdre de vista per no repetir altre cop els mateixos errors del passat), mentre que d’altres recomanen treure’l d’arrel (potser per no fer constatable, un cop més, que no hi ha res del tot imperenne; i que qualsevol cosa, fins i tot la narració mes immortal, pot tenir irremeiablement data de caducitat).

Nosaltres som per naturalesa fetitxistes.
A part de les connotacions mercantilistes que avui en dia té aquest fet (sovint deixem de fer quelcom que ens podria ser més útil per posseir un objecte, i tot pel simple fet de tenir-lo i no sortir perdedors en la comparació amb els altres) i que serien un altre tema ben llarg i complex, requerim uns tòtems que ens pautin les actuacions a realitzar en moments de dubte.
Per això estimem alguns utensilis. I no ho devem fer pels seus materials ni per la seva constitució, sinó perquè ens apropen a indrets de la memòria que temem que es perdin per sempre més en el remolí de les preocupacions del dia a dia o en el tobogan tan esquerp que no admet tornada enrere que és el temps.
Les coses materials perviuen al trànsit, i poden esdevenir l’àncora immillorable que lligui un estímul concret a la platja de l’avui.

La nostra feblesa reclama objectes físics, tangibles, sempre a l’abast de la mà. Confiem més en el mecànic sentit del tacte que en uns productes de la ment que creiem volàtils.
I és que aquests darrers depenen exclusivament de la nostra persona, i la inseguretat humana recela de tot allò de què tinguem exclusivament les claus nosaltres mateixos.