15 d’oct. 2010

Estímuls

A l’hora d’escriure aquest article, sembla que ja està força més a prop l’alliberament dels miners xilens que es troben reclosos en el lloc de treball que estava predestinat a una espera des que li van posar el nom de mina Esperanza.

L’episodi ha tingut tots els ingredients necessaris per captar l’atenció mundial: emoció, sentiments a flor de pell, un pessic de promeses polítiques, placebo, tocs d’experiment sociològic, investigacions de possibles causes amb les conseqüents ofuscacions i un bon raig de la por dels familiars retransmesa en directe.

Durant el captiveri a l’interior de les urpes del sòl, el seu contacte amb el món exterior (el que anomenem el Món, en definitiva) ha estat ínfim. Els miners s’han vist obligats a tastar un nou mode relacional i sensorial, a escala i amb unes connotacions certament extraordinàries.
El magnànim escenari farcit de paraules, anuncis, clàxons, repics de petjades i estímuls diversos ha estat substituït per un attrezzo vital escurçat, a la mida d’una civilització de pocs integrants.
La convivència amb els companys d’empresonament haurà estat per unes setmanes el leit motiv i el far. L’Altre no solament haurà esdevingut companyia i col·laboració, sinó que, a més, s’haurà alçat mitjançant el pedestal de l’objectiu compartit.

Deu haver estat una situació molt dura per a tots aquests homes, sense dubte. Amb l’agreujant, a més, que en aquest cas no n’hi havia prou en confiar en les seves aptituds o en el seu treball, sinó que no quedava altre remei que resar i fer perviure la fe en la capacitat dels éssers invisibles de l’altra banda de mantell terrestre.

L’únic que trencava la monotonia de semitenebra i aïllament dels nostres protagonistes devia ésser el que se’ls enviava a través dels estrets tubs que els enllaçaven amb la superfície.
Em cridà especialment l’atenció els vídeos que els familiars els trametien per aquell tobogan improvisat, en els quals explicaven coses vertaderament importants (el naixement d’un fill, per exemple), el grau majúscul del seu enyor o aquelles petites trivialitats que constitueixen el percentatge prevalent de l’existència de la majoria d’individus.
Devia suposar un autèntic repte de síntesi i concreció, aquell haver de comprimir les mil coses que els passaven pel cap, en una situació de tant d’estrès i tants records fent cua, en uns breus minuts d’imatges. Què dir a una persona que hi és però amb la qual no podem interaccionar d’una forma directa?

Amb tot això, se m’acut que potser els temps actuals ens condueixen a trivialitzar la informació.
Avui rebem constantment una allau d’estímuls que obliguen els esforçats cervells a exercir de coladors xinesos per deixar penetrar únicament una minúcia d’allò que se’ns diu que podríem sentir. Embogiríem si haguéssim de prestar atenció a totes les propostes que ens assetgen, ja sigui de forma directa com indirectament.

Ara, Facebook, Twitter o Messenger ens proposen que esbombem fins i tot la més mínima aclucada d’ulls que realitzem. I hi ha qui aprofita el context per bastir un relat per als seus amics en què ell o ella són els protagonistes.
Però el missatge pot ésser tan pobre, tan trist, com la definició que les xarxes socials fan d’amic.

És una llàstima que moltes vegades haguem de caure en una vertadera incomunicació, en la cova dels nostres miners, per conèixer allò important de debò i percebre que moltes paraules buides tampoc són sempre solució.
I que la reclusió pot començar a camp obert i amb un sol brillant sobre els nostres caps. Per exemple, quan ens sabem sols entre tanta gent que mira una pantalla.

1 comentari:

JJMiracle ha dit...

Bé, també és veritat que es tendeix a "criminalitzar" el món d'Internet, i quanta gent hi ha que no s'hauria conegut si no fos gràcies a aquest mitjà.