Xerpes

De múltiples pel·lícules, documentals i emocionants novel·les coneixem la figura dels xerpes.
Segons la definició, aquest nom descriu una ètnia d’una regió muntanyenca tibetana. Però el terme s’ha guanyat la fama gràcies a donar nom als portadors i guies en les expedicions que miren de coronar l’Himàlaia, especialment el mític mont Everest (i, per extensió, expedicions d’altres contrades).

De tots és coneguda la resistència i el paper cabdal d’aquests professionals en una de les grans aventures de la humanitat.
En uns temps que les grans fites esdevenen cada cop més assequibles a causa dels avenços tècnics, han guanyat pes els esdeveniments que romanen com a icones del desafiament pur i dur, successors d’aquells pioners que es jugaven la vida per anar a cercar allò desconegut i inexplorat.
És necessari que quelcom es mantingui inalterable per recordar-nos l’esforç només a l’abast d’uns pocs que algunes coses comporten. Sobretot per tocar de peus a terra en aquelles ocasions que ens creiem uns éssers privilegiats, capaços de tot amb ben poc a canvi.

Possiblement la facilitat dels xerpes per bastir una feina quasi bé impossible amb èxit es basa en dos punts: primerament, el coneixement del territori, uns camins que són casa seva i que coneixen com el palmell de la mà; i en segon lloc, el respecte que tenen a l’àmbit tant inhòspit com bell que és l’alta muntanya.
Per exemplificar-ho, valgui a dir que els xerpes coneixen l’Everest com a Chomolungma, la Deessa Mare de la Terra, i que el consideraven sagrat, totalment fora dels límits humans; justament fins que van arribar les monedes dels expedicionaris europeus i, amb elles, el forçat canvi d’opinió.
Fins i tot en les expedicions actuals, es manté el ritual de realitzar a l’inici de l’ascensió una cerimònia per retre homenatge als déus de les muntanyes i guanyar-se així la seva protecció.

A una persona poc avesada a les grans expedicions en alçada, no pot deixar de sorprendre’l el paper que aquests personatges, que teòricament són una peça acompanyant de les grans gestes, tenen. Sempre en un segon pla, invisibles, com si la seva feina fos quelcom rutinari o exempt de mèrit.
En contraposició, els alpinistes “titulars” tenen reservada una plaça a l’Olimp, un mos de glòria, representants com son de les ànsies de superació de tota la humanitat.

Moltes notícies ens parlen de les gestes de Reinhold Messner o d’Edmund Hillary, o de la picabaralla entre Edurne Pasabán i Oh Eun-Sun per saber qui fou la primera dona en coronar els catorze vuitmils... Però qui parla dels xerpes que acompanyaven les expedicions que van catapultar aquests personatges a la fama? Per què no se’ls atorga el mèrit d’arribar al mateix lloc que els altres, normalment més carregats de pes i en repetides ocasions?

Cerquem icones perquè les necessitem. Ens fa falta emmirallar-nos en persones que fan coses extraordinàries per veure si se’ns encomana quelcom i alguna de les nostres tasques també aconsegueix enlairar-se de la normalitat. Per això, a poder ésser, triem el rol del protagonista que surt als diaris.
I, en canvi, obviem l’extraordinari mèrit del portador que guia i acompanya cap al pretensiós objectiu final.

Al capdavall, en general no atorguem valor a la persona que compleix amb eficiència, responsabilitat o fins i tot passió la seva feina.
Estem adquirint a marxes forçades uns valors amb els quals fem prevaldre una cosa mal feta que sobresurti del que és normal o alci la veu respecte un treball excels fet per algú de qui ja s’espera que realitzi sense estridències els deures.

És el camí de l’excepcionalitat. Nogensmenys, no sempre innovar fa millor la ruta, de la mateixa manera que quelcom sigui extraordinari no necessàriament té perquè ser positiu.