Copilots

Fa unes setmanes, el CEO (qui remena les cireres) de la companyia Ryanair, el controvertit Michael O’Leary, va obrir la caixa dels trons en afirmar que es podria estudiar substituir en rutes curtes els copilots dels avions per auxiliars de vol que realitzessin les seves mateixes funcions.
Segons O’Leary, ja que els copilots gairebé mai actuen (només ho haurien de fer en cas que el pilot tingués algun contratemps molt sever), no s’entén que hi hagin d’ésser i, a sobre, ésser individus amb tanta preparació i, per tant (i això és el que li deu coure al senyor), amb uns sous tan elevats.
És clar que es pot esperar tot d’un personatge que en ocasions anteriors ha reiterat les amenaces de fer pagar més en els seus aparells als viatgers obesos o de cobrar per usar els serveis dels aeroplans, i que ha afirmat que ben aviat podrien ser una realitat els trajectes aeris a peu dret.
Sembla ser que a aquest peculiar irlandès li sorgeixen espontàniament les idees de bomber; tanmateix, també pot ser que ens precipitem en jutjar-lo i que en realitar sigui un gestor amant d’encetar debats més o menys estèrils, perquè esdevinguin cortines de fum d’altres coses que no rutllen a la seva companyia o bé per subratllar que allò que avui en dia sembla corrent hauria d’ésser apreciat pels honorables viatgers com un luxe que els haurien d’agrair amb mil reverències.

Aquesta és una d’aquelles anècdotes simpàtiques (inofensives, si més no) que de tant en tant veuen la llum. Però no cal perdre de vista que el menyspreu a les tasques manuals i al plus afegit que representa el treball humà es, avui en dia, més viu que mai. I això ja és mes seriós.
La crisi que estem travessant, més que una oportunitat de replantejar-se les coses per a millorar, ha esdevingut per a algunes empreses l’excusa per carregar-se personal (o bé per retallar la preparació exigida als treballadors, per així poder-los pagar menys). Si sumem aquest fet a la tendència natural del progrés d’anar esbandint persones, tot substituint-les per màquines, el panorama no comparteix pas de gaire bon grat taula amb l’optimisme.

Ens estem avesant com quelcom massa natural a parlar amb computadores i altres trastos en tasques que tots sabem que una persona faria amb molta mes eficiència.
Quan anem al banc ja no coneixem aquells caixers que duien ulleres, només veiem els que vesteixen pantalleta; paguem tots els tiquets que comprem a guardes metàl•lics que sempre ens reclamen l’import exacte, mai tenen canvi ni un somriure; en el moment d’haver de contactar amb una corporació per via telefònica, ens enfrontem a un contestador sord que ens obligarà a repetir fins a l’extenuació les paraules amb un accent com més forçat millor; els dependents i dependentes estan pixelats i viuen a la còmoda Web 2.0; i el virus de l’ordinador ha esdevingut el pitjor, ja que ens amoïna més que el que puguem tenir nosaltres i, a sobre, no entra a la seguretat social.

Naturalment, l’evolució (revolució) tecnològica ens aporta uns avantatges als quals ningú voldria renunciar. Però cal estudiar molt bé el terreny, en cada cas particular, abans de substituir un servei ofert per un humà per algú endollat (endollat a la xarxa elèctrica, s’entén).
A part de les ja sabudes afectacions en l’àmbit laboral i les connotacions d’atur que aquest fet implica, l’efecte va mes enllà; molt mes enllà.
Darrere d’aquesta automatització hi ha implícita una deshumanització.

Es pot entendre que un petit empresari que lluita per sobreviure substitueixi un sou de mil euros al mes d’algú que fa una tasca repetitiva per un instrument de sis mil euros amb una vida prevista de deu anys. Ara bé, el que ja costa més d’assimilar és que l’administració publica o potents empreses privades que necessiten donar una aparença de proximitat i de seriositat deleguin la imatge de la seva marca a una veu enllaunada o a una impersonal pantalla tàctil.

Al capdavall, potser el senyor O’Leary tindrà raó i aquest context que tenim ara de poder demanar parer a un altre ésser perquè ens aconselli, de poder fer confidències al barman de capçalera, d’esbravar-nos explicant a algú la nostra situació o d’enraonar amb qui tingui l’experiència, la intuïció i la sensibilitat de captar les meves necessitats personals i intransferibles és realment un luxe innecessari. Potser la humanitat no resulta un bon negoci!

Però tant de bo que per molts anys els copilots de les nostres vides siguin persones de carn i ossos. Que avorrit seria anar comentant els paisatges del nostre camí a través de la vida a algú que no conegués que és caure i tornar-se a aixecar...! Que trist compartir les coses amb algú que estigués programat per a tot menys per a viure...!