22 d’oct. 2010

Superherois

Els records, a vegades, ens fan males passades... o jugades inesperades.
D’una banda, poden retornar-nos a la ment la pols d’aquells esdeveniments funestos que ens van marcar per sempre més; i, alhora, poden dur-nos a la memòria aquelles trivialitats i petites subtileses que ens fan avinent que ja no som tant joves com havíem estat.

Recordar és reviure. I, talment com quan vivim no som amos del nostre destí, quan recordem no aspirem a gaire cosa més que els instants que les neurones ens projecten interfereixin el menys possible en la nostra rutina (avesats a la pressa com estem, això fóra un drama).

Però l’experiència és un grau, i les imatges d’antics passatges ens fan més coneguda la travessa futura. Fins al punt que decidir ensopegar un segon o tercer cop esdevé un afer totalment optatiu…
A més, amb el sac de les reminiscències sobreeixint, serà més fàcil que ragi la fina pluja sorpresiva que ens deturarà d’allò esperable i ens gratificarà amb un gràcil somriure, una passatgera cara o aquella idea que un dia havia estat inseparable amiga.
Tot plegat tan màgic com el propi fet de transposar passat dins d’un present que contínuament hi ha de competir.

Per tot això, sovint idealitzem els personatges que durant la infantesa compartien hores amb nosaltres.
La remembrança, per exemple, dels còmics o dels dibuixos animats que apareixien alhora que aquells berenars de pa amb xocolata o aquells aliments prefabricats amb enganxina, se’ns mostra com una dolça aparició, com una benedicció o com una treva.

Deu ésser per això que s’ha escrit tant sobre els superherois, que s’han col·locat per mèrit propi en les pàgines de la literatura més universal, s’han endinsat en el cinema més taquiller i, sobretot, s’han apropiat dels anhels de semblança dels infants del planeta.
Tant se val si són gent de carn i ossos o bé inventats, humanitzats o bé fets de filferro, alts o diminuts… Superman, Batman, Spiderman i altres individus de cognom man, Robocop, Harry Potter o Harry El Brut, el futbolista de moda, Gandhi, la cantant que actualment està trencant, Tintín i Massagrans, homes i dones més o menys anònims, cooperants internacionals, pastors de barri o un Shin-Chan qualsevol…
Posem en un pedestal allò que mai podrem ser; però també allò que ens crida l’atenció i que, per comparació, no ens deixa malparats del tot.

I molta gent somia fer-se un lloc en el hall of fame dels il·lustres, delitosos per vampiritzar un mos d’admiració.

Sobre aquest tema, l’actualitat ens aporta dos apunts:
Primer. M’ha cridat l’atenció la darrera campanya de les Joventuts Socialistes, on es mostra en Montilla com el superheroi que tots els catalans ens mereixem. Concretament, li han atorgat el títol honorífic de Supernormal.
Segon. El cas a bastament cobert en els medis de comunicació d’en Jesús Neira, el ciutadà que va aconseguir un alt reconeixement social quan quedà malferit després d’intentar evitar un maltractament i que posteriorment, quan tenia fins i tot a la butxaca un alt càrrec de la Comunidad de Madrid, va caure al pis inferior dels inferns després d’ésser enxampat mentre conduïa begut.

Reflexió de tot plegat: improvisar herois no ha resultat mai fàcil, ja que la vida real posa a tothom a prova, i per molt de Bé que hagi fet algú, sempre corre el risc que aparegui la taca que emmascari una existència quasi bé impol·luta.

Per això els millors superherois són els de la infantesa: el temps doblega els petits defectes i dilueix la kryptonita; fins al punt que un superheroi no és solament gran per ell mateix, sinó que es fa majúscul a mesura que hi hagi algú que en guardi la inspiració i vulgui assemblar-s’hi o continuar la seva obra.
I a hores d’ara, els models van molt i molt buscats…