31 de des. 2010

L'ús dels superlatius

Des que l’Artur Mas i Convergència i Unió van guanyar les eleccions, que s’està parlant a bastament sobre la constitució del nou govern.
I no n’hi ha pas per menys, és cert, ja que les persones designades seran les que tindran unes responsabilitats cabdals (tot i que la resta d’equip que quedarà a l’ombra pot ésser tant o més important que qui doni la cara) en uns moments extremament delicats com els actuals. Gent que haurà d’estirar el carro per pendents pedregosos que esdevindran tot un repte, sense dubte.

Segons es va anunciar des d’un bon principi, la intenció era configurar un govern que inclogués els millors en les respectives especialitats.
És clar que aquest concepte és molt relatiu; tant per definir quin criteri es dóna per graduar aquesta classificació com, posteriorment, per valorar cadascun dels candidats, ja que el subjectivisme esdevé sempre un tret desestabilitzador de la veritat.

Amb el govern resultant tothom hi dirà la seva. Com sempre, apareixeran des dels incondicionals que el trobaran perfecte sense ni tan sols analitzar-lo fins als detractors més acèrrims que en malparlaran pel motiu inversament proporcional, a causa de la mateixa obcecació que proposa el fanatisme.
Però de tot se’n pot parlar (o s’hauria de poder fer) amb calma, serenament i amb el cap fred.

Per tant, de quina forma algú decideix qui és el millor en alguna cosa?
Evidentment, no hi ha manera d’establir un barem per a la subjectivitat de la qual hem parlat abans. Aquest és un concepte estretament vinculat a la manera personal que hom té de concebre el món i a la corretja que representen les experiències o els prejudicis, que retenen les coses en la posició en què allò ha estat percebut anteriorment.

Ara bé, si volguéssim podríem trobar maneres que s’aproximarien molt a l’objectivitat total de cara a valorar la validesa d’alguna persona respecte una tasca/missió determinada.
I és que això es pot dur a terme mitjançant procediments totalment científics. Posats en el cas, res fóra tan fàcil com establir corporativament un mètode numèric normalitzat que converteixi la formació, les aptituds o l’experiència del candidat en simples, inofensives i no-manipulables xifres. Així, amb el resultat d’una suma tindríem a les mans, automàticament, una decisió presa d’una forma responsable i gens partidista.
L’únic treball imaginatiu seria el de programar a priori el mètode per atorgar a cada entrada una conversió a nombre.

Tanmateix, quan els inputs són característiques o relacions humanes res és tan senzill com podria arribar a ésser.
Per exemple, en el cas del nou govern de la Generalitat, quins són els mèrits que han de prevaldre de cara a dictaminar qui són aquests millors? Una bona reputació professional guanyada en l’àmbit de la conselleria/secretaria a ocupar (cosa que seria l’ideal si partíssim estrictament de la missió del Govern) o bé la lleialtat i els serveis prestats al partit (que podria ser en el que es basa la concepció vigent de les agrupacions polítiques com a empreses, fins i tot quan acaben les eleccions i comença la tasca institucional)?

D’altra banda, això de manejar a la lleugera superlatius (com el millor) sembla molt (massa) pretensiós.
Potser seria preferible que Artur Mas i el seu equip comencessin a posar-s’hi amb bona lletra. I el camí per fer-ho no es basa en jugar amb aquests superlatius, sinó en treballar amb el comparatius (que les coses de demà siguin millors que les d’ahir, simplement).

La diferència és que els comparatius exigeixen un referent (cal que B sigui millor que A), mentre que no és així en el cas dels superlatius (en dir que B és el millor, no cal anomenar una realitat prèvia).
I ja sabem per experiència que la propaganda dels polítics no és gaire amant d’haver de demostrar, d’haver de citar referents que els acostin massa al carrer. Per molt que aquestes premisses estiguin sota zero.

Tant de bo, pel nostre bé, que la seva tasca sigui reeixida... I, sobretot, que la nostra tasca abasti els objectius... I tinguem un 2011 molt millor que l’any que aquests dies desterrem!