9 de jul. 2010

Paraules sordes, orelles nècies

Per fi el Tribunal Constitucional es dignà a emetre la setmana passada la tan esperada (i desesperant) sentència sobre l’Estatut.
He dit sentència, però segurament en aquest cas el mot castellà fallo descriu millor i fa més justícia al que ha emès el tribunal en qüestió...

L’episodi ha estat un cúmul de despropòsits, ja des del seu origen fins a l’estat de perplexitat actual: les ja habituals lluites de mandataris en un començament, promeses cíniques de falsos aliats de cella estirada després, la pau d’un acord desigual en el penúltim creuament de camí, un text validant-se en un referèndum de mínims, i tot plegat finalitzant quatre anys més tard en la vergonya de la qual som espectadors a data d’avui.

Mira que demanàvem poc! Però ni així han desaprofitat l’ocasió d’infligir-nos una nova humiliació, d’ensenyar-nos un cop més com preval la seva sistemàtica negació als nostres anhels de créixer.
I això que les pàgines del que havia d’esdevenir l’actualitzat full de ruta no van ser pas escrites com un conte, amb elements massa fantasiosos o que parlessin de tresors amagats, massa ostentosos per cabre en aquesta petita illa. Simplement s’hi va plasmar un assaig, amb el que una majoria creien que havia d’ésser dit.
I no feia volar precisament massa coloms. Ans el contrari, molts dels que hi van votar en contra el juny del 2006 ho van fer precisament perquè el creien insuficient, massa poc ambiciós i conformista.
Mira que demanàvem poc!

Ara la situació és complicada. La relació amb Espanya és complicada...
Ha arribat el punt que ens obliguen a ésser transcendents. I aquesta transcendència tant pot consistir en un violent cop de timó com en prendre’ns un potent protector gàstric que minimitzi la cremor d’estómac de tirar gola avall una altra derrota. Total, ja hi estem acostumats...

Demà dissabte és l’hora de la manifestació que ha de donar imatge i repercussió a la demanda.
Com sempre, després de mil batalletes i de cinquanta estira-i-arronses. Això mai pot faltar, a casa nostra. I per aquí perdem bona part de l’honor, en disputes estúpides.
Catalunya és una empresa a mans dels polítics que en tenen el control. Pur marxandatge, trànsit entre comptes corrents i fredes transaccions. Res més.
Ara mateix, el motiu que ha tocat per a la guerra ha estat el lema de la pancarta que ha d’encapçalar la reivindicació. Des de la senyera “constitucional” d’uns fins a les frases més punyents que pretenien afegir-hi els altres. La qüestió és embolicar constantment la troca i desunir.

Avui la política no simplement no ens soluciona els problemes, sinó que ens en crea de nous.
A fora de les nostres fronteres, algunes parts interessades proclamen pestes dels catalans. I, naturalment, no podem caure en l’error d’autoflagelar-nos dient que això és únicament culpa nostra. Però sí que ho és en part pel fet que no ens sabem explicar i esdevenim uns vertaders incompresos.

Amb aquestes lluites estèrils dels que haurien d’exercir de líders, més preocupats per la seva quota de poder i el llegat que puguin deixar als llibres d’història (en comptes del llegat que puguin deixar als fills dels contribuents, que aquest sí que seria interessant), alimenten les males llengües dels que ens volen desprestigiar.
L’opinió és volàtil, fàcilment intercanviable. Ara puc pensar una cosa, però tot és negociable si veig factible un pessic suplementari de negoci... I tot i que no hi ha ningú més català que jo, em dec a Madrid i a què el seu grau d’incomoditat sigui un intermig entre la paciència mesetària i el grau de rebel·lia que he de representar davant els meus conciutadans...
Això diuen, i això fan.

Les paraules sense sentit no mereixen qui les escolti, diuen. Vinguin d’on vinguin.
En la mediocritat, la malícia o la feina mal feta no existeixen els límits. Poden ésser arreu. Per això hem de saber col·locar fronteres més altes allà on calgui.
De noses n’hi ha i n’hi haurà a dins i a fora de Catalunya. Pel nostre bé, haurien de quedar-ne fora.
I el mateix passa amb les intoxicacions que constantment proven de sotmetre’ns: a paraules sordes, orelles nècies...
I unes barreres de delimitació que es vagin fent més amples en proporció al grau d’absurditat d’allò proclamat.

1 comentari:

JJMiracle ha dit...

Era previsible la sentència, el que no era tan previsible és que l'allarguessin tant (quatre anys!), si amb una hora de reunió en tenien prou. És evident que som un valor massa bo per a Espanya i que no ens deixaran perdre.