Faig, per tant existeixo

La major riquesa dels jorns actuals possiblement deu ésser el temps.
Tant perquè és una de les poques coses que no poden comprar els diners com perquè ens obsessionem a fer-ne bandera (principalment, i per contradictori que sigui, semblem voler fer ben patent la seva absència) com a símbol d’estatus.

Ara que tot just comença un nou agost a càmera lenta, somnífer i redemptor, estendrem sobre la taula els plans d’oci que la rutina del cada dia ha anat dictant a l’infant adult que durant els darrers mesos ha esperat un semàfor en el camí. Un semàfor vermell que marqués l’aturada necessària perquè la llum verda pogués expressar-se en tota la seva magnífica proporció.

Lluny queden les vacances de repòs i esbarjo, consagrades a alleugerir l’estrès acumulat. Abans la millor medecina era un res que anàvem respirant amb parsimònia i dignitat, i que anava desplaçant de l’interior del nostre organisme tota la densa saturació que ens ofegava i oprimia el pit.
Avui dediquem la pausa estiuenca bàsicament a mantenir l’agenda amb tant pocs forats lliures com ens permetem la resta de l’any. No sigui el cas que, per contrast, se’ns posés després travessera la síndrome post-vacacional.

Nens amb una llista extensíssima d’activitats: casals, repassos, ludoteques i colònies (no de les perfumades, sinó de les altres). Qualsevol cosa per guanyar-se el setè cel d’una estona de saber-se pares però no exercir-ne.
I adults que no es volen quedar retrassats i encabeixen, en ics estones, ics més una coses a fer. Es tracta de realitzar tot allò que ens ha quedat a la columna dels deutes i tenim pendent, ja sigui per una il·lusió real o bé perquè algú ha dictat que és inexcusable que no haguem posat la marca de realitzat sobre quelcom.
El compromís és un estat intermedi entre allò que els anhels personals han esbossat i els punts premarcats de l’estigma comunitari.

Una de les coses a les quals de forma més habitual acostumem a destinar un bon percentatge dels nostres recursos estivals és a viatjar.
Però excepte en un tipus molt concret d’escapada (les de balneari o a una platja remota), fent això no cerquem el descans, ni tan sols desconnectar. Ans el contrari, acabem adoptant en el lloc de destí un ritme desenfrenat i enèrgic, amb molt a fer en pocs dies, consistent a emmagatzemar imatges, vivències i records que hauran d’ésser benzina per al dur hivern.

Tot això exemplifica el canvi de mentalitat rotund, i a vegades sarcàstic, que hem anat duent a terme a mesura que la història avança.

Hem esdevingut col·leccionistes de temps. Però la nostra no és una col·lecció que busqui fer muntets d’instants per tenir-los ordenats en un prestatge per si mai ens fan falta.
El que pretenem és, senzillament (i grandiloqüentment), arreplegar moments per vestir-los amb un uniforme determinat, després jugar a classificar-los i, finalment, posar-los en una vitrina per exposar-los a les mirades dels altres.

Som polaroids i currículum. Tot allò que ens conforma es limita a les instantànies que puguem mostrar com a comprovant que hem estat i als mèrits sobre paper que siguem capaços de demostrar.
Per això el nostre temps està destinat a realitzar, constantment! A fer coses, com més millor, i a poder-ne donar testimoni com a mèrit de vida.
Ara, fins i tot el relax planeja rendiments. I si els antics filòsofs plantejaven el Sóc, per tant existeixo, ara la nova moda és el Faig, per tant existeixo.