També-també

Una de les decisions que passarà a la història com una de les últimes voluntats de legislatura de l’actual govern català, serà la del pla d’ajuda als joves en situació de precarietat que van presentar la passada setmana.

Tot aquest tema no va néixer amb la crisi, però aquesta no ha fet res més que agreujar els preocupants símptomes de les noies i nois que ni estudien ni treballen: els conformants de l’arxiconeguda i mal anomenada generació ni-ni.

És indiscutible que tot el que sigui ajudar és positiu. Això no obstant, per curar la gana no s’hi val a ofrenar gratuïtament un menú de gourmet a qui entrarà i s’asseurà directament a la taula.
El que cal és ensenyar a cultivar, ensenyar a pescar... Mostrar a qui encara no ho ha après que les coses no creixen soles, i que aquella suor tan desagradable que sorgeix quan es participa amb l’aixada serà la que en última instància s’acabarà solidificant en forma d’aquell fruit amable que podrem cuinar i que ens farà créixer.

Per això és un tema controvertit el de regalar coses, o donar pal·liatius a qui no ha intentat la cura per mandra.
És imprescindible, un cop s’ha pres la decisió d’instaurar les pràctiques remunerades en el col·lectiu anteriorment citat, que s’apliqui com una beca per distingir un treball previ, cert esforç, un bagatge.
Que no sigui quelcom repartit a tort i a dret sense un barem de mèrits, com una simple formalitat administrativa. Que ja se sap que la paraula gratis és molt llaminera i provoca que molts privilegis, favors o fins i tot actes de caritat s’autodenominin, cridant com desesperats perquè tothom ho senti, drets.

Segurament el problema és de base, producte d’un sistema educatiu amb unes mancances severes que venim arrastrant des de fa anys.
Quan es decidí que l’escolaritat obligatòria duraria fins l’edat que els adolescents estan capacitats legalment per treballar, potser no es medità que els que realment no volien estudiar acabarien escapant, en el moment que poguessin, de les aules com de la pesta. Xiquets que començarien a córrer sense haver-se preocupat, abans d’abandonar, d’aprendre una professió. I així, sense ofici ni benefici, mirar d’anar tirant...
Com a mínim en el context que teníem abans que esclatés la bombolla, amb llocs disponibles per a mà d’obra poc qualificada, qui més qui menys podia mirar de guanyar-se uns centimets de tant en tant.
Però ara que trobar feina és el més dur dels treballs i l’exigència és molt major, els que no tenen ganes de treballar (que d’aquests sempre n’hi ha hagut) tenen l’excusa perfecta.

La vertadera llàstima és que tots aquests joves despreocupats hagin donat nom a una fornada en què hi ha persones sobradament preparades, que han vençut moltes circumstàncies adverses i que tenen una fam bestial per cruspir-se un futur que es neguen a apreciar caducat.
Aquest futur és el lloc on volen estar, i per aconseguir una bona entrada no esperen invitacions ni favors; només aconseguir la clau de la porta principal per mèrits propis.
Encara que això suposi estudiar, i també treballar, i també somniar i també escoltar-i-somriure-i-plorar-i-ajudar-i-dubtar-i-preocupar-se-i-ressorgir-i-esperar-i-esperar-i-jugar-i-abraçar-i... i també tantes i tantes altres coses...
Mentre existeixin els ni-ni, ells seran, per contrast, la generació també-també...