La fira

La ciutat, com cada divendres a aquella hora de la tarda, bullia. Tota en general, però, especialment, aquell carrer.
Amunt i avall, persones que sortien de la feina i individus que entraven a un merescut cap de setmana; tots ells mirant d’espolsar-se mitjançant moviments enèrgics, passos convençuts i converses amb un volum més alt del compte la rutina que de dilluns a dijous s’apropiava de les seves vides.

Però aquella setmana quelcom d’especial esquinçava l’habitual anormalitat d’un divendres qualsevol en aquella ubicació.
I és que una fira amb unes quantes paradetes ocupava la part central de la zona peatonal. Carpes blanques que cobrien un taulell ple de pòsters i la imatge d’una persona al seu darrere que provava d’acaparar l’atenció.

Per què devia ésser tota aquella ocupació? Què podia representar aquella parafernàlia que generava meitat nosa i meitat expectació? Què venien?
Els transeünts s’ho miraven i remiraven, provant de trobar resposta a l’interrogant proposat per l’efecte sorpresa.
Pels típics mercats de Nadal potser era encara una mica massa aviat, però ja se sap que les festes cada any s’avançarien si depengués només de les ànsies de vendre de les grans superfícies comercials. Per què aquesta temporada no podia ben bé ser que els petits comerciants se’ls haguessin avançat?

De sobte, uns crits arrencaren, trencant qualsevol meditació. Les persones que estaven darrere del taulell de cadascuna de les casetes s’havien posat a cridar, al mateix temps, amb frenesí, proclamant consignes, frases entretallades i lemes.

A la primera parada, vestida amb un fons vermell i unes lletres blanques, un home calb amb ulleres clamava que no hi havia al país un producte millor que el seu. Per afirmar-ho, es basava en què l’ítem que avui duia era com el que havia guanyat un premi en el passat, excepte en dos ingredients sobrevinguts que havia decidit que eren superflus i que, per tant, havia retirat.
Quan un client se li acostà per queixar-se de quelcom que no funcionava d’allò que li havia comprat l’últim cop que s’havien vist, en va culpar aquest parell d’ingredients eradicats i que les condicions d’ús no havien estat les idònies.

La segona parada l’ocupava un personatge amb una mandíbula prominent i un somriure d’orella a orella. Tot i que majoritàriament es limitava a romandre assegut de braços plegats, de tant en tant deia a algun passejant dels que contemplaven la seva aparador que prengués el que oferia, que ja li ho pagaria quan li anés bé, confiat com estava.
En el seu espai, hi havia tot de fotos de temps que havien estat millors, i vagues referències del producte que representava el veí senyor de les ulleres en situacions més o menys compromeses.

Tot i que aquests dos estands, millor il•luminats que la resta, acaparaven la major part de la audiència, a banda i banda hi havia altres paradistes que feien vertaders esforços per endur-se un mos d’atenció. Per això vociferaven com posseïts.
En un d’ells es venien uns vistosos potets estelats plens de fum que prometien capacitat de decisió i llibertat (el dependent perjurava a un usuari que, aquesta vegada, quan obrís l’envàs no s’evaporaria instantàniament el contingut); al segon, narraven les bondats d’una mercaderia totalment reciclable (tant com el poder pot reciclar certs ideals); en les parades més a la dreta, amb una dona i un home peculiar que barrejava dos idiomes, s’explicaven dos contes per a no dormir per mirar de donar sortida a la seguretat que deien ésser capaços de servir; i així fins a uns quants expositors més.

Ja completament desorientat, vaig preguntar a una comerciant de la zona què significava tot aquell guirigall.
I la seva única resposta va ser: Sort que només vénen per aquí cada quatre anys...!