Interès

En els cercles econòmics reals (és a dir, la microescala dels experts, l’economia del dia a dia), aquests dies és tema de conversa habitual l’emissió de bons que ha efectuat la Generalitat de Catalunya.

Tots aquells que han trobat bona la idea de confiar-hi els seus estalvis, és possible que s’hagin posat a remenar sota les pedres per trobar aquells dinerets que estan convençuts que hi han de ser, han d’existir (“no pot pas ser que s’esfumin així com així, els calés…!”).
La conclusió resultant serà, en el millor dels casos, la troballa; però també pot ésser que es topin amb la crua realitat que han estat gastant en excés; o potser fins i tot hi haurà qui se n’adonarà ara que estem immersos en quelcom molt semblant a una crisi…

A part de les connotacions personals de cadascú a l’hora de decidir treure o no profit de l’oportunitat (o de deixar-se o no lligar, segons el criteri), haurà estat, si més no, una jugada peculiar per part del Govern.
Deixant de banda els inescrutables camins de les teories econòmiques, és cert que en Montilla i companyia s’asseguren una bona i immediata entrada de líquid. Ara bé, quin serà el preu a pagar pel préstec?
Tot i que també és possible que des del tripartit s’ensumin que el problema serà deixat en herència als successors de legislatura i no els tregui ara mateix gaire la son. Qui dies passa, anys empeny.

A aquests polítics el tipus d’interès que ofereixen no sembla conformar precisament el seu principal tema d’interès actual. Deuen ja estar pensant més aviat en les properes eleccions i confiant que suposin un reset per a tots plegats.
O potser ni tan sols amb això, i el que cavil·len són pensaments que orbiten al voltant d’una galàxia inesperada, més que extraterrestre.

I és que tots tenim els nostres particulars i intransferibles interessos. Coses que ens mantenen ben atents i amatents; fets que hem nomenat objectiu i que constitueixen un repte o la possibilitat de millorar un present maldestre.

Per un cantó, ambicionem a un nivell personal. La voluntat és incapaç d’esventar allò que s’ha fet fort en la nostra convicció. Somnis de nits de desperta inspiració, ganes de créixer, perseverances encara incomplertes, el seguiment d’un ídol o d’un equip de futbol, tènues transcendències o greus llevetats, problemes aliens…
Però la societat de la qual formem part ens imposa o ens proposa, per la seva part, uns reptes col•lectius. Ens topem amb ganes de tenir un món millor; hem d’endur-nos a casa els problemes de la feina; contínuament ens apareixen paranys domesticats i se’ns declaren trencaclosques universals sense data de caducitat, que no esperen ja que ningú els resolgui, però que esdevindran irremeiablement una espina, …
No cal ni dir que amb aquests segons sempre podem fingir. El primer tipus, el dels reptes personals, és el cabdal.

Quan repassem afanys als quals ens hem aferrat amb constància durant algun període, un somriure (entre irònic i satisfet) ens brota dels llavis. És llavors que declarem sense ruboritzar-nos que aquelles coses signifiquen per a nosaltres mitja vida.

Deu ésser que tenim tantes existències com parells d’interessos a encabir-hi. I no és descartable: amb el desig l’atenció es multiplica, cridant a files aquelles parts de nosaltres que semblaven adormides o, directament, haver desertat.

Els nostres són uns interessos incomptables, tan ambiciosos com qui els proposa. No es deixen etiquetar per un 4,75% ni per cap altra freda xifra. I, encara menys, no esperen que qui no n’espera rebre el tribut en faci la contribució (precisament, conèixer l’esforç que aquesta ha suposat pot ésser part del guany final).

I és que una cosa és buscar l’interès en el que ens envolta i l’altre, saber distingir allò amb interès… Qüestió de matisos.