El retrovisor és allò tant útil que ens delimita els perills que vénen rabents des de darrere i que poden envestir-nos a la mínima que ens descuidem. De tant en tant una ullada i ens tranquil·litzem si veiem una part posterior lliure de destorbs, tot i saber que del davant provindrà el màxim perill de col·lisió.
Però un retrovisor també pot resultar d’allò més apropiat per visualitzar el recorregut transitat i reconfortar-se en l’anàlisi posterior. Això sempre que es consideri que s’ha practicat una bona conducció. En cas contrari, tot canvia...
I és que existeix una cosa que s’anomena autocrítica, que resulta a vegades enormement emprenyadora, però que hi ha qui en treu un extraordinari profit. És una virtut/defecte que ens colpeja amb una major força (i aquesta empenta ens ajuda a entendre moltes coses), amb una energia exponencialment creixent, a mesura que n’anem assimilant el llenguatge i l’hi mostrem atenció.
Aquests dies de precampanya, els nostres estimadíssims polítics justifiquen el sou de forma més aparent que mai. Com si efectuar el xou, petonejar marrecs, encaixar mans i fer promeses sense testar-les prèviament fos la seva vertadera vocació.
També és cert que en èpoques com la corrent, n’hi ha alguns (l’àmplia majoria, per no dir la completa totalitat) que, com bulldozers amb set de runa, es dediquen a aixafar adversaris, propostes alienes i quasi bé tot allò que se’ls posi per davant.
Enmig de tanta observança de l’altre i tanta manca de judici envers les pròpies accions, no deixa de sorprendre quan algun corredor d’aquesta cursa de fons que són uns comicis (encara que molts d’ells els percebin com un puntual salt de llargada) es mira el melic per reconèixer que quelcom del que haurà fet no era idoni del tot.
Això precisament suposo i interpreto que és el que devia voler fer el president Montilla quan afirmà que el tripartit passaria a la història un cop esgotat aquest novembre. Que la triple unió per fiançar el poder no es repetiria perquè ja no tindria sentit una nova reedició d’aquesta olla de grills.
És clar que tampoc va ésser una confessió amb una entonació ortodoxa de mea culpa, ja que no va renegar en cap instant de l’obra de govern feta ni de les virtuts que, segons ell, en un moment determinat van exhibir els de la improvisada coalició. Però s’hi apropa i cal valorar-ho com a tal.
Possiblement encara més importants que l’acte de contracció en sí, són les mesures preventives o correctores que es planifiquen a partir d’ell.
Perquè reconèixer un error és relativament fàcil; i l’errada pot ésser permissible i no merèixer en absolut cap càstig extern. Però un mateix cal que aprengui contínuament de tot allò que és millorable.
I si la tara no l’ha enfonsat, millor; tampoc no cal que es faci l’harakiri i es maltracti per no haver estat perfecte. Tanmateix, si pot extreure una lliçó gratuïta de la mestra Experiència, millor que millor.
Es tracta de posar marques de perill en arribar a aquells canvis de rasant dubtosos en què la sola gastada de les nostres sabates, avesades a la ruta a base de milers de passes avançades, grinyolarà en senyal d’advertència. I a partir d’aquí, bastir una ruta alternativa per no entrepassegar de nou amb la mateixa pedra (serà una mesura preventiva).
I si l’afer es torça del tot i tastem el sòl, no ens queda sinó aixecar-nos i accelerar per minvar el potencial efecte negatiu de la caiguda (una mesura correctora).
Qualsevol decisió, això no obstant, recolzant-se en el folre de l’autocrítica. I, acció rere acció, pujar fins anar bastint una trajectòria sòlida, hereva d’un treball i d’una experiència ben guanyada.
Però un retrovisor també pot resultar d’allò més apropiat per visualitzar el recorregut transitat i reconfortar-se en l’anàlisi posterior. Això sempre que es consideri que s’ha practicat una bona conducció. En cas contrari, tot canvia...
I és que existeix una cosa que s’anomena autocrítica, que resulta a vegades enormement emprenyadora, però que hi ha qui en treu un extraordinari profit. És una virtut/defecte que ens colpeja amb una major força (i aquesta empenta ens ajuda a entendre moltes coses), amb una energia exponencialment creixent, a mesura que n’anem assimilant el llenguatge i l’hi mostrem atenció.
Aquests dies de precampanya, els nostres estimadíssims polítics justifiquen el sou de forma més aparent que mai. Com si efectuar el xou, petonejar marrecs, encaixar mans i fer promeses sense testar-les prèviament fos la seva vertadera vocació.
També és cert que en èpoques com la corrent, n’hi ha alguns (l’àmplia majoria, per no dir la completa totalitat) que, com bulldozers amb set de runa, es dediquen a aixafar adversaris, propostes alienes i quasi bé tot allò que se’ls posi per davant.
Enmig de tanta observança de l’altre i tanta manca de judici envers les pròpies accions, no deixa de sorprendre quan algun corredor d’aquesta cursa de fons que són uns comicis (encara que molts d’ells els percebin com un puntual salt de llargada) es mira el melic per reconèixer que quelcom del que haurà fet no era idoni del tot.
Això precisament suposo i interpreto que és el que devia voler fer el president Montilla quan afirmà que el tripartit passaria a la història un cop esgotat aquest novembre. Que la triple unió per fiançar el poder no es repetiria perquè ja no tindria sentit una nova reedició d’aquesta olla de grills.
És clar que tampoc va ésser una confessió amb una entonació ortodoxa de mea culpa, ja que no va renegar en cap instant de l’obra de govern feta ni de les virtuts que, segons ell, en un moment determinat van exhibir els de la improvisada coalició. Però s’hi apropa i cal valorar-ho com a tal.
Possiblement encara més importants que l’acte de contracció en sí, són les mesures preventives o correctores que es planifiquen a partir d’ell.
Perquè reconèixer un error és relativament fàcil; i l’errada pot ésser permissible i no merèixer en absolut cap càstig extern. Però un mateix cal que aprengui contínuament de tot allò que és millorable.
I si la tara no l’ha enfonsat, millor; tampoc no cal que es faci l’harakiri i es maltracti per no haver estat perfecte. Tanmateix, si pot extreure una lliçó gratuïta de la mestra Experiència, millor que millor.
Es tracta de posar marques de perill en arribar a aquells canvis de rasant dubtosos en què la sola gastada de les nostres sabates, avesades a la ruta a base de milers de passes avançades, grinyolarà en senyal d’advertència. I a partir d’aquí, bastir una ruta alternativa per no entrepassegar de nou amb la mateixa pedra (serà una mesura preventiva).
I si l’afer es torça del tot i tastem el sòl, no ens queda sinó aixecar-nos i accelerar per minvar el potencial efecte negatiu de la caiguda (una mesura correctora).
Qualsevol decisió, això no obstant, recolzant-se en el folre de l’autocrítica. I, acció rere acció, pujar fins anar bastint una trajectòria sòlida, hereva d’un treball i d’una experiència ben guanyada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada