Desinformació

Fa molts mesos que estem rebent una dosi oscil·lant, a vegades en comptagotes i sovint a dojo, de comentaris sobre la malaltia batejada com a “grip nova” (el màrqueting, definitivament, no era el punt fort de qui s’inventà el nom).
Després de l’increment de casos que vam tenir ara fa uns mesos i que ens va servir per veure les orelles al llop, ara estem establerts en una calma aparent (la que ve abans de la tempesta, asseguren). I això és aprofitat per fer sorgir a la llum pública un seguit d’indicacions, contraindicacions, consells, debats i valoracions més o menys pessimistes de la pandèmia.

Des de la posició que ens atorga la poltrona de ciutadans normals i corrents, som observadors privilegiats de totes les lliçons magistrals que els vertaders experts en la matèria, els presumptes entesos i els omnipresents polítics escampen arreu mitjançant l’altaveu dels medis de comunicació.
I, el que és veritablement lamentable, és que s’ha organitzat un espectacle mediàtic aprofitant l’amplificador d’atenció que suposa la preocupació de la gent quan es tracta de problemes de salut.
Des de fer càbales i probabilitats desproporcionades o totalment sense fonament sobre l’abast de la grip A fins a organitzar combats ficticis i estèrils entre col·lectius per decidir quins d’ells mereixen més la pretesa immunitat que ha de proporcionar la vacuna. Tot això i molt més és el que s’està provocant amb una xerrera inútil que solament busca el benefici que és per als mass media la polèmica i que obvia el que hauria d’ésser l’únic protagonisme, el del criteri mèdic i científic.

Drets davant l’aparador per on transiten els que proven de vendre’ns les seves idees, podem distingir perfectament diverses corrents tàctiques:
Per començar, hi ha els seguidors de la teoria del caos; personatges que dibuixen amb l’únic color que tenen a la paleta, el negre, la primera baula per a la destrucció del món que diuen ha de suposar aquesta grip o qualsevol altre factor que alteri la normalitat del planeta. Històricament l’apocalipsi ha venut molt, i atorga d’una manera fàcil el protagonisme que cerquen.
En segon lloc, hi ha el missatge dels que donen suport a la teoria de la conspiració. Des de muntatges dels governs més poderosos per tenir sota control els possibles països insurgents fins a invents de les companyies farmacèutiques per repartir-se la part del pastís que començaven a veure perillar… Això i idees encara més esbojarrades corren pels reialmes d’Internet…
També hi ha els buscadors de best-sellers. Homes i dones experts en qualsevol tema que ocupi portades, que s’apunten a l’opinió majoritària o, segons conveniència, a la més minoritària (el frikisme és un valor a l’alça) per tal de cobrar per anar a repartir càtedra en els talk-shows de dubtosa reputació que poblen la graella de la majoria de cadenes de televisió.
Menció a part per als qui cerquen l’objectiu polític. Per a aquests, la ciència de la vida està deformada per una xarxa d’interessos i compensacions. Amb una bona conxorxa d’assessors teòricament independents al seu voltant, compraran la veritat científica que més s’emmotlli al populisme o tràfic d’influències que convingui al moment pel preu d’una aplaudida subvenció.

Com poden sobreviure enmig d’aquesta selva de realitats deformades, inflades o estereotipades les cauteloses visions meditades i amb una base reputada de tants i tants professionals que sí que tenen realment una veu autoritzada a parlar del tema?
Realment, és complicat. Molt complicat. El seu discurs queda apagat pels professionals del crit que atesten els medis.

Realment és possible informar “i prou”? Segurament el repte de donar les notícies sense salpebrar-les amb una certa dosi de subjectivitat és una dura tasca.
Però és que últimament s’ha confós l’espectador venent la informació com un espectacle. Fins i tot el programa més seriós ha de ser “entretingut” per arribar al mínim d’audiència que se li pressuposa; i si això significa frivolitzar-lo amb ficció es fa, despreocupadament. El problema, això no obstant, és que ni realitzadors, ni tertulians, ni espectadors no són llavors conscients que el producte ja ha deixat d’ésser el que volia ser originalment per esdevenir un confós reality show.

Ara, els que estem a l’altra banda de la pantalla, de l’altaveu o del full de paper tenim el repte d’estar atents d’una forma activa davant del que ens comuniquen. No n’hi ha prou en processar el llenguatge, sinó que s’ha de saber agafar d’aquí i d’allà, com si es tractés d’un trencaclosques, per fer-se una idea el mínim d’esbiaixada de la realitat.
Cal calcular el mínim comú múltiple de totes les fonts que tinguem a mà per obtenir la imatge que es repeteix en totes elles i, per tant, té més números de ser la certa.

Fa uns anys es deia que el periodisme avançava cap a una informació interactiva. I segurament es referien a una informació en què el receptor tindria la possibilitat d’opinar o complementar-la.
En realitat, però, s’ha avançat cap a un periodisme en què la interacció consisteix en triar quines parts poden ser certes i quines simplement pura maquinació.