Teoria socioeconòmica sobre el món de l'esport

Ja em perdonaran el títol. Realment és molt agosarat i no fa justícia al que pretenc comentar en aquest article, ja que ni per extensió ni per aprofundiment s’acosta ni molt menys a teoria.
Tanmateix, sí que és cert que les tendències dels mercats esportius, i especialment del futbolístic, em criden enormement l’atenció i mereixerien una reflexió molt més extensa.

En primer lloc, perquè no tenen lògica o, si la tenen, és una lògica que difereix en gran mesura de la de la resta de places.
Mentre l’economia mundial viu èpoques de penúria, hi ha equips que es gasten vertaderes fortunes en jugadors. Aquest any el mercat internacional s’ha esmicolat des d’un primer moment per les ànsies d’algunes esquadres de trencar amb les últimes ratxes o bé de consolidar-les. Pressupostos que s’acosten perillosament al d’alguns països subdesenvolupats sencers amb l’única finalitat que un objecte esfèric que anomenen cuir però que ja no és ni de cuir entri dins d’una xarxa aguantada per dos pals verticals i un travesser.
Aquí, pel que es veu, de crisi res de res.

D’altra banda, és molt “graciós” perquè es posa preu a persones. Un quasi-esclavatge (ja em tornaran a disculpar, ara per la comparació) permès i que acapara tanta atenció que pren qualsevol protagonisme a coses que segurament haurien d’ésser molt més importants; per exemple l’ara sí veritable esclavatge dels nens tailandesos que estan sotmesos a cosir en condicions pèssimes les pilotes amb què precisament es juga a futbol.
Com es valora amb euros una persona? Com es posa preu a algú per traspassar-lo a l’acèrrim rival? El llenguatge de les transaccions esportives és molt diferent de la dels altres negocis. Si bé és cert que en el món laboral “normal” també hi ha uns professionals més cotitzats que uns altres, no s’arriba a l’extrem de pagar autèntiques bogeries per pispar a l’empresa rival el comptable o el cap de vendes. Per alguna cosa deu ser.
Suposo que s’intenta pagar pel rendiment de l’individu en les responsabilitats atorgades (la primera cosa que ens ve al cap, per lògica), però també cotitzen la joventut del jugador (com més jove, més recorregut professional), el factor “rendiment” (qui l’any que ve acaba contracte i, per tant, podrà marxar gratis haurà d’ésser venut a millor preu) o els ingressos suplementaris que un esportista pot proporcionar a l’empresa en concepte d’imatge o publicitat (valor en alça).

Quan s’intenta justificar l’anormalitat d’aquest àmbit acostumen a dir que s’ha de pagar bé perquè un esportista té una carrera curta. Però si això hagués de ser ben bé així, també haurien de rebre molts més diners dels que reben els professionals que han de rotar cada cert temps perquè estan en contacte amb contaminants en el lloc de treball, per exemple.
Si m’he de quedar (tot i que no compartir) amb una explicació, abans agafo la que afirma que els diners en trànsit han de ser proporcionals als del nombre de persones afectades pel treball d’algú. Aquí sí que no podem refutar que la bona tasca d’un futbolista és esperada i contemplada per milers d’espectadors. L’opi del poble, ja se sap.

L’apunt sentimental d’aquesta teoria és que el preu elevat que fins ara he criticat pot esdevenir pura xavalla quan es compara amb les satisfaccions sense-preu i l’excusa immillorable de retrobament i comunió que pot representar algunes vegades l’esport.
El passat cap de setmana mateix, a Alcover va tenir lloc la cinquena edició de les 24 hores de futbol sala en memòria de l’Abel Gomis.
I allà es van poder veure els veritables valors de l’esport, que no entenen de zeros a la dreta ni de xifres de més, sinó d’una competitivitat que sap deixar de pitjar l’accelerador quan cal i de l’orgull de ser un motiu per a la cursa comuna, el gaudi i l’esforç.
Això i l’ocasió que ofereix la pilota de reunir persones al voltant d’un objectiu; no pas per recordar una absència, sinó per celebrar la presència d’un record.