Decibels

El so de l’estiu, molt a contracor del que pregonaven Simon & Garfunkel, no entén de silencis. L’estiu és una agitació sonora constant. Decibels que substitueixen velles notes sota noves aparences o estímuls retrobats que són com tocar el cel per a les nostres oïdes desacostumades.

Per això quan parlen de la cançó de l’estiu ens ho podem prendre de moltes maneres diferents.
El primer que ens ve al cap és ser la melodia enganxosa que la ràdio ens farà empassar repetitivament com el pare que fa l’avió perquè el petit engoleixi cada cullerada i que les orquestres passejaran per totes les places. Cançons de lletres absurdes que remarcaran la imprescindibilitat de l’època o potser alguna troballa, com els Billie The Vision & The Dancers d’aquest any.
Però la cançó de l’estiu també pot ésser allò personal i intransferible que arriba al timpà de cadascú i que hom identifica com a típicament estiuenc. La “plaent” sensació del vol d’un mosquit sobrevolant el possible objectiu, els crits de reclam del venedor ambulant recorrent la sorra, els clàxons de cotxes embussats, el cant d’un grill alineant les estrelles, el miratge renovador del brunzit de les bombolles del refresc enmig de la calitja, les onades besant les roques amb la seva eterna promesa de retorn… o simplement aquell so que tapi el del teclat de l’ordinador o el de la remor carregosa del dia a dia.

La música també significa, durant aquesta estació, unió. L’agermanament de veïns i conciutadans al voltant dels acords de guitarra, de la línia de baix o del suggeridor saxo que ens tancaran en una bombolla d’excepcionalitat i que ens predisposaran a la relació, a la trobada. Danses que es fan i es desfan i balls del fanalet que encendran un record que serà far. Tot això i molt més voltarà a partir d’ara.
De juliol a setembre el calendari es basteix a partir de l’agenda d’actes a què volem assistir i dels sons robats que ens arriben de les Festes Majors dels barris o pobles del costat.

I és que cadascú pot programar-se un itinerari a mida dels propis gustos per omplir el sentit de l’oïda i, alhora, aprofitar per descobrir noves músiques i nous directes.
Podem jugar amb el factor novetat: triar des de l’orquestra de tota la vida, amb cançons de sobres conegudes (la no-sorpresa ajuda a planificar un bon gir durant el ball) fins al grup de la ciutat que comença i que ens garanteix (per bé o per mal) la sorpresa.
Podem canviar l’objectiu: des d’anar al concert que sabem que ens garantirà una bona dosi de bots i bogeria semi-controlada a escollir l’aposta arriscada d’anar a conèixer estils que ens són desconeguts pel pur afany de culturalitzar-nos una mica més.
O també podem triar segons la mida: des de la festa privada on només hi càpiga la intimitat cercada (tu i la Lluna o tu, la Lluna i algú més) fins al macroconcert que ens permetrà conèixer els enormes U2.

L’hivern és tímid. Pot dibuixar igualment grans moments, però la seva introversió no fa tant de soroll.
Però l’estiu no s’està de res. Moltes coses de més poden no ser per a ell excés, exagerat i superlatiu com és.

Durant l’estiu el soroll és significatiu per allò que el provoca; el silenci, també, ja que suposa una novetat entremig de tanta fressa.
Estic convençut que si guardem tots els decibels dels propers mesos, a la tardor no trobarem a faltar millor fotografia.