Marmota

La foscor és l’intermitent que ens senyala el gir dràstic cap a l’hivern més profund. El període de sol es va escurçant amb pressa, abocant inexorablement l’obscura i atofada manta sobre una tardor de curt recorregut, impacient per complir la seva vocació de final: enderrocarà les fulles ans verdes dels arbres, però també girarà la rutina de les persones. És el seu destí, ésser final.

Esdevé una estranya sensació passejar per carrers i places a les set de la tarda i trobar-ho tot buit, inanimat. L’ambient vestit de negre propicia aquesta deserció general. Entre el canvi d’hora que ens van col·locar i el fred que es comença a apropiar d’aquestes latituds, l’espai obert és la presó inaccessible que ha deixat de ser escenari habitual per esdevenir l’excepció que simplement emprem com a lloc de pas.

Forçosament hem hagut d’entrar a casa i limitar el nostre hàbitat al menjador i a les quatre parets que ens donen intimitat i, a vegades, ens intimiden.
Se’ns limiten els recursos disponibles i cal que ens emmotllem a la nova situació. Això implica necessàriament un replantejament d’actituds i la realització d’una llista reorganitzada de tasques per no deixar-nos vèncer per la desídia i per la síndrome estacional.
Efectivament, la hibernació ens privarà de moltes coses, però també serà font de noves oportunitats.

Qui més o qui menys, tothom es veurà afectat pel llast d’aquest alentiment. Disminuirà el ritme de les nostres relacions socials (festes, trobades, vermuts de diumenge a la terrassa del bar…), i la majoria de les que perdurin estaran contextualitzades en situacions menys agradables (principalment en sales d’espera: del metge, per efectuar tràmits burocràtics banals…).
L’ambient respirarà un fado trist sobre la base rítmica de totes aquelles coses que hauran d’esperar el bon temps; com a nota més excessiva, la dissonància d’un saxo pronunciant l’exclamació de la melangia sobre aquesta partitura somorta.

Així, el vailet enyorarà les corredisses permeses al poblet de costa o la baixada ansiosa d’escales en acabar els deures per reunir-se amb la colla; l’home jubilat haurà d’esprémer amb èmfasi els afeblits rajos de sol per aferrar-se al passeig, l’única rutina que li queda; i hi haurà qui lamentarà no haver nascut marmota per poder gastar aquest stand-by sense consciència i renéixer junt a la primavera…

Però manquen encara moltes coses a realitzar. Accions que la tardor no esgrogueirà; ans el contrari, la seva nostàlgia indoor les potenciarà.
Al capdavall, la noia que és víctima de l’actual context econòmic tindrà temps de planejar una fugida que no tingui com a variable associada el diner; qui se senti asfixiat per la dispnea oscil·lant del mal humor, podrà imaginar solucions sobre la constel·lació de fanals que pautarà la nit que contempla des de la finestra; i, fins i tot, el poeta tindrà a l’abast de la mà la tela capaç d’acollir els versos dibuixats i desdibuixats mentre prova de traspassar al món tangible allò grandiós que ell ha descobert desconcertadament entre sensacions i passions, just a la dreta de l’ànima…

La intimitat de la llar permet això.
Això i molt més.

L’hivern també pot esdevenir el congelador que alenteixi el sobremoviment predominant. Abrigats amb la meditació que l’aïllament proposa, això presenta candidatura per ésser la solució que contraresti aquesta vida de microones i pressa.