Percentatges d'esperança

L’alpinista aragonès Óscar Pérez porta ja uns quants dies (a l’hora d’escriure aquest escrit) aïllat en una paret del mont Latok II, a sis mil tres-cents metres d’alçada, amb diversos ossos trencats i la vida penjant del dubte.
A causa d’aquesta circumstància, hi ha hagut una mobilització en molts fronts per intentar rescatar el noi en les millors condicions possibles i retornar-lo del tros de Pakistan on s’havia topat amb la trampa.

Hi ha hagut principalment dues coses que m’han cridat l’atenció en aquest afer: primer, que la paraula l’han pres els alpinistes perquè són els únics capaços de poder dur a bon port la missió; segona, les precaucions que s’han de prendre abans d’afrontar una empresa tan complicada, fins i tot molt més enllà de les purament “tècniques”.

Quan es va tenir consciència de l’accident es va fer palès que calia actuar immediatament. Però en comptes de començar a moure fils per les vies tradicionals, tots els ulls es van girar cap a la gent avesada a l’alta muntanya i als seus perills.
Des d’un primer moment tothom va ésser conscient que si aquest rescat no el realitzaven alpinistes experimentats, ningú podria fer-ho. Ni mitjans públics, ni grans poders fàctics, ni grans associacions tenien veu. Només vertaders especialistes.
Per això la cosa es va convertir en un afer purament gremial. I s’ha comprovat la solidaritat d’aquest grup d’entusiastes, capaç de reunir en poc temps una selecció del bo i millor de la professió (o potser seria millor dir-ne vocació) per anar a l’ajuda d’un company.
De totes les parts del món, interrompent treball o vacances, una pressa voluntària ha pres la consciència d’aquest grup d’elit i d’amics, tot alhora.
Tot i que estimen amb totes les seves forces la muntanya, saben millor que ningú que és una companya traïdora que es revolta amb un excés de fúria quan es comet en els seus dominis una imprudència o un petit error.

D’altra banda, qualsevol moviment en unes condicions tan hostils implica una complexa planificació prèvia. I quan s’ajunten el temps necessari per dur a terme aquests preparatius i la pressa de saber que cada hora compta per a les condicions fisiològiques de l’atrapat, el còctel resultant és d’un dramatisme extrem, desesperant.
El principal problema és l’aclimatació imprescindible que el grup de rescat ha de tramitar abans d’encarar-se a un repte tan colossal. Sense aquest no tenen cap possibilitat d’arribar a l’objectiu. Tot i això, que insuportable ha d’esdevenir el neguit, conèixer que el petit percentatge d’esperança que es pot mantenir encara viu es veu contraposat per l’espera necessària i les previsions d’unes condicions meteorològiques cada cop pitjors.

Espero que quan llegeixin aquest article hi hagi un canvi de guió que guiï a una conclusió feliç, tot i que desafortunadament la cosa no pinta gaire bé. La història segurament (i malaurada) tindrà un desenllaç fatal.
Però si ens hem de quedar amb alguna cosa de la història, fem-ho amb la passió dels que practiquen l’alpinisme; afició per la muntanya però també per la vocació de servei de lluitar contra l’amiga incòmodament salvatge que saben que tan aviat dóna com pren.
I també quedem-nos amb la metàfora del temps just: per molt que ens diguin que sempre hi ha un moment apropiat, sovint el massa d’hora pot esdevenir un inexorable massa tard. L’instant just ve marcat per un rellotge sobrehumà que ens turmenta i ens fa viure al voltant del vals de l’eterna deshora.