Adolescents

Les últimes setmanes ha aixecat polseguera, sobretot als Països Baixos, la intenció de Laura Dekker, una noia de tretze anys, d’efectuar en solitari la volta al món en un petit veler.

Les autoritats judicials holandeses s’han afanyat a retirar l’autorització que el pare de l’adolescent li havia donat per realitzar tan arriscada aventura. Com que molt, però, no hi poden fer (han decidit no retirar-li la custòdia de la seva filla), la cosa s’ha quedat en un aplaçament momentani fins que la jove passi uns reconeixements i avaluacions psicològiques. Llavors, en tot, haurà fet ja catorze anys, quan es veu que estarà més capacitada per prendre la decisió d’encetar una empresa tan singular i es podran tornar a asseure a parlar de l’assumpte.

Aquest tema ha retornat de nou a la veu pública el tema de l’educació dels fills.
Com s’ha d’actuar per avaluar les tries que fan? Quines decisions estan facultats de prendre sota la seva única responsabilitat sobre la seva pròpia vida? Fins a quin punt els “majors d’edat” poden legítimament censurar aquestes eleccions?

El tema ha estat durant anys i panys a bastament discutit. Això no obstant, per més flexibles o inflexibles que estiguem disposats a actuar, sempre apareixerà en aquest debat l’exemple que ens faci qüestionar la nostra decisió.
Sense anar més lluny, en les notícies dels últims mesos han aparegut joves aparegudes assassinades, grups de marrecs que es dedicaven a violar nenes de la seva edat, trames que treien profit de l’especial protecció que el sistema penal que ens cobreix atorga als menors de divuit anys o discussions sobre si una nena de setze anys hauria de tenir la potestat o no d’avortar.

Per una banda se senten veus que reclamen disminuir l’edat a partir de la qual la jurisdicció considera que hom distingeix perfectament entre el bé i el mal (o els perills i amenaces que poden sobrevenir a determinada acció), mentre que per l’altra beneïm un sistema educatiu que retarda la individualitat de l’alumne. Estrany contrasentit.

No m’agradaria vessar en aquestes opinions un excés de subjectivitat, però em fa tot l’efecte que les últimes (i ja en van unes quantes) i controvertides reformes no han fet res més que minvar l’àmbit de decisió de la persona (i ciutadà) que s’està formant.
En una educació primària on tot el debat ronda sobre qüestions més o menys estèrils (o, com a mínim, purament polítiques) com el nombre d’hores a destinar a determinada assignatura, i en una educació secundària on no es premia en absolut l’esforç, l’adolescent viu l’aprenentatge com una cadena de muntatge d’un procés industrial normal i corrent. Entra a l’aula, s’asseu i rep una allau d’informacions entregades d’una forma més o menys coherent.
Decidir si treu profit o no del contingut acadèmic pot ésser vist com a superflu fins i tot pel propi individu, ja que ningú no castigarà el seu desaprofitament de recursos (ni premiarà el seu interès). Treballadors i passotes acabaran en un mateix cove.
L’educació és un tràmit en què s’ha desterrat la decisió de l’individu de si vol aportar o no esforç.

Com que el “sistema” és un ens tan abstracte que no ens en podem refiar, la solució passaria segurament per l’entorn familiar. Però en els temps que corren, aquest, en comptes de fer el sobreesforç necessari per suplir amb eficiència les mancances de l’educació, es limita a mantenir els nens ocupats fent mil coses perquè no distreguin els pares de la pressa a la qual s’han vist abocats. I prou feina que hi ha.

El resultat de tot plegat? Uns adolescents que habiten en una completa individualitat (sense nexes que els lliguin a una idea clara de societat ni, en molts casos, de família; i que creuen que no deuen res a ningú perquè s’han fet a sí mateixos rebent informació d’aquí i d’allà, però sense el paper d’un tutor o un model ben definit) però que, a la vegada, mai han tingut la necessitat d’exercitar aquesta individualitat (s’han limitat a seguir els rails d’una existència uniformitzada en què, si hi ha hagut canvis d’agulla, algú altre ha pitjat el comandament per ells).

Per això és natural que hi hagi controvèrsia quan algú de tretze anys pren la decisió de voltar el món en solitari.
Però no ens pronunciarem i ens escudarem en pura demagògia: en comptes d’aconsellar els adolescents fins que un mínim d’experiència pugui cobrir-los les espatlles, deixem que s’equivoquin per després dir que eren només adolescents. Així, nosaltres rebotant la culpa i amb més temps per a les nostres estèrils futileses.