Tendències globals, mundials i interplanetàries

Entremig d’aquest parèntesi de l’estiu que ens resguarda dels quefers quotidians, és més fàcil oblidar, o segurament aplaçar, els tediosos neguits que ens aterrien fa tot just pocs dies.
Ara, el coixí de paisatges desconeguts, l’escuma de les onades en retrobar les roques o simplement la pausa de la rutina trencada amorteixen la quimera d’una crisi incessant i el neguit d’arribar a final de mes, quedant tot plegat en una línia molt més allunyada, difuminada i quasi irreal.

Malauradament, la seva presència se’ns tornarà a fer del tot tangible quan aquesta calor protectora passi i no tinguem altre remei que cercar abric en aquells problemes coneguts i en les odissees esquifides que, això no obstant, són, més que res, nostres.
Quan haguem esgotat l’última gota de la trementina estacional, ja no ens podrem fer més els sords i haurem de tornar a escoltar que si l’economia va malament, que les empreses tanquen i més que plegaran veles, o que els núvols d’una completa bancarrota sobrevolen encara el model econòmic que havíem adoptat.
Tot el pes d’un setembre gris a les espatlles.

Afortunadament (això si el parlar els hagués de fer tenir la raó), sorgiran els profetes de torn per anunciar una imminent recuperació i per senyalar brots verds allà on potser el marró no tindrà ni la més mínima intenció de despertar.
Al marge d’aquestes prediccions i dels suposats entesos que reparteixen lliçons magistrals que ningú els ha demanat, nosaltres haurem de continuar anant tirant. Donant el màxim de nosaltres, al marge de teories macroeconòmiques i de tendències globals, mundials o interplanetàries.

A més, a molta gent aquesta crisi també els haurà estat beneficiosa. Alguns perquè hauran descobert un nínxol de mercat per explotar (els productes de luxe han continuat de moda perquè hi havia qui els podia seguir pagant i, alhora, s’ha creat la necessitat d’una oferta a la base de la piràmide de preus), i altres perquè s’hauran refugiat en el context per justificar alguns fracassos personals.

Què passarà quan sapiguem del cert que la crisi de la que tant s’ha parlat és definitivament història?
Possiblement vindrà una gran depressió (aquest cop de persones en comptes d’econòmica), conseqüència que no podrem seguir donant l’excusa de la situació general per pal·liar aquelles coses que no ens van del tot bé.
Aquell que no té un bon sou no podrà seguir esperant que s’acabi la crisi per parlar amb el cap, el que està aturat perdrà l’esperança de la mirada fixa en el final del túnel perquè ja no hi haurà túnel, el que li va malament el negoci no tindrà marge per continuar esperant la recuperació i haurà de jugar-s’ho tot a caixa o faixa…

La naturalesa humana és estrambòtica, sorprenentment peculiar i fascinant.
En les nostres ments es produeix una eterna persecució. Els somnis que anem complint es van substituint per nous anhels; en canvi, els somnis que mai veurem realitzar-se es duen a l’altar de les causes perdudes per beatificar-los i atorgar-los el rol d’entitat superior.
Necessitem un motiu per justificar que estan inexorablement fora del nostre abast, una impossibilitat que la nostra consciència vegi com el mur infranquejable que disculpa que no ho intentem més.

Quan ens diguin que no hi ha ni rastre de crisi, la pilota serà irremeiablement a la nostra teulada. I això, al capdavall, pot fer que la recuperació sigui tan o més emprenyadora que la temporada de penúria econòmica que haurem deixat enrere.