Successió

Aquests dies s’està parlant de nou de l’impost de successions i de la conveniència de la seva eliminació, un d’aquests temes cíclics que com a mínim un cop per legislatura apareix amb més pena (o desídia) que glòria.

L’interessant de la notícia, em sembla, és que actua com un imant que imparablement atrau la polèmica. I és que quan es discuteix sobre aquest assumpte sorgeixen de forma espontània al seu voltant subdebats que van més enllà de la seva naturalesa, comentaris que delaten indefugiblement la ideologia de l’emissor.

La transmissió de possessions és quelcom íntimament vinculat a la noció dels diversos sistemes polítics. I algú que pertany a un partit polític que es declara hereu d’aquells que proclamaven que és nociu que certes butxaques retinguin més diners que altres està lligat de peus i mans a l’hora de donar el vistiplau a allò que probablement creu sobre la legítima herència.

Però els temps han canviat. Avui les idees van per un cantó i la societat, per l’altre.
Aquesta separació de vies pot venir donada per diverses raons: per una modificació de valors, perquè també les nocions que semblen impertorbables tenen data de caducitat o simplement perquè s’ha vist l’error que aquestes constituïen i s’ha optat per abandonar-les. Però això ja és un altre tema.

A hores d’ara el món és com un espectacle televisiu on prima la publicitat, la comparació, el consumisme… I això poca cosa té a veure amb els ideals del comunisme (o d’un neocomunisme, que potser el comunisme ja queda molt lluny…).
Per això el difícil paper dels que per ideologia han de mostrar-se alineats al cantó dels menys afavorits econòmicament. Amb un bon sou, casa d’estiueig i camisa de saldo per “aparentar”, han de dir el que segurament no pensen i afirmar que la riquesa ha d’ésser compartida i que ningú té dret a tenir més que l’altre, malgrat que hagi treballat el triple o hagi caigut cent vegades i s’hagi tornat a aixecar.
A més, això de dir qui és ric o qui és pobre és relatiu. Una persona que sigui conscient que s’ha esforçat poc durant la seva vida es sentirà afortunat amb els mateixos diners arreplegats amb els quals un altre que haurà treballat dotze hores diàries durant tota la seva vida es sentirà pobre.
Malgrat això, crec que no hi ha discussió que tothom ha de tenir el dret de traspassar el crèdit resultant de les seves arts sense haver de passar per un peatge (un altre) caríssim.

És evident que les prioritats de la societat estan en constant evolució.
Per contradictori que sigui, l’impost de successions és un tema candent, tot i que la gent té tendència a valorar cada cop menys l’estalvi i, per tant, a minvar l’herència que deixa (com a mínim la positiva; els pagaments en forma d’hipoteques i crèdits ja són figues d’un altre paner…).

El sistema ha funcionat els últims anys dictant que la gent havia de viure al dia, essent normal que carregués amb uns deutes que bancs i caixes s’encarregaven d’afavorir.
El control de saldo consistia en domesticar els números vermells, sense més. Però ja que era quelcom corrent estar sota zero, la majoria estirava més el braç que la màniga per posseir el bo i millor.
Quan les coses han canviat, però, s’han començat a veure un munt de punys de camisa pel carrer, i ara això ja no queda pas tan bé.
Tot i que el mot estalvi té un sentit que s’havia anat desfasant a poc a poc, ara que l’aixeta s’ha tancat és possible que el riu torni a la llera i tots ens acabem preocupant pel que pot esdevenir demà passat.

Al capdavall, de l’únic que segurament ens hem d’apropiar és del fet de l’herència en el sentit que és allò que deixarem als nostres fills i als fills dels nostres fills.
I si en qüestions monetàries hi ha els governs que es cobren l’impost de successió, en altres àmbits, com per exemple el de la cura del medi ambient o en el de la conservació de valors, l’impost ens l’estem cobrant directament nosaltres mateixos per la nostra manca de traça. Si no hi posem mà, el futur serà una mica més pobre.
I aquí sí que no hi ha excuses, i sí espai per a múltiples lamentacions.