3 dòlars amb 30 cèntims

Cada tres anys, el banc suís UBS presenta l’informe Preus i salaris. En aquest, es fa un rànquing del rendiment econòmic del treball i del que costen arreu del món diverses coses, com per exemple una cistella de menjar, alguns béns lligats a l’oci o certs utensilis molt concrets.

Així, per exemple, trobem que un àpat en un bon restaurant costa 87 dòlars a Tòquio, per 59 a Barcelona o 36 a Berlín; una nit en un hotel de tres estrelles pot valdre 240 dòlars a Nova York per 130 a Barcelona; i un lloguer d’un pis de tres habitacions sense mobles ens costarà una mitjana de 5.220 dòlars a la ciutat de l’estàtua de la Llibertat, per 2.140 dòlars a Londres o 1.530 a Barcelona.

Molt significativa és la representació que es realitza mitjançant la comparació del que s’ha de treballar per aconseguir dos productes a bastament generalitzats al llarg del planeta: un Big Mac, la popular hamburguesa d’una coneguda cadena de restaurants de menjar ràpid, i un iPod Nano, el reproductor de música digital més famós.
Mentre que per poder pagar-se un Big Mac un habitant de Ciutat de Mèxic ha de treballar 129 minuts, un habitant de la City londinenca només ho ha de fer 13 minuts, per 30 minuts un ciutadà de Xangai o 21 minuts un barceloní (i, se suposa, minut amunt o minut avall, un català de qualsevol altre població). Així mateix, per poder regalar un iPod al nen, un novaiorquès necessita rendir 9 hores, quasi 123 hores un de Delhi, 16 hores un barceloní i 15 hores i mitja un madrileny (senyal que el finançament és encara insuficient?)

Aquest informe del banc UBS es va començar a elaborar l’any 1971. Abans d’aquesta data, segurament haurien tingut serioses dificultats de cara a trobar una cistella o productes suficientment globals com per poder haver establert índexs d’elements presents a tots els països. Coses de la globalització omnipresent…

Evidentment, amb les xifres presentades les diferències al món es fan evidents, com no podia ésser d’altra manera. De fet, ja ho sabíem, no ens vindrà pas de nou, ara.
Tanmateix, no podem evitar que ens facin mal els ulls quan contemplen les dades que a Londres un treballador cobra un promig de 18 dòlars bruts cada hora i a Pequín, només 3 dòlars amb 30 cèntims.
Que l’atzar d’haver nascut en un racó de món en comptes d’en un altre ens pugui canviar d’una forma tan substancial l’existència conforma una injustícia tan absurda com la ineptitud de la humanitat per no haver sabut capgirar la situació.

D’altra banda, la bona notícia de la setmana passada va ésser el trasplantament de cara, llengua i mandíbula realitzat pel doctor Pedro Cavadas i el seu equip a l’hospital La Fe de València.
Ha de ser motiu d’esperança que la tècnica mèdica evolucioni amb uns passos de gegant que transportin fins a la realitat allò que fins fa uns anys habitava únicament l’àmbit de la impossibilitat i l’anhel.

Ara bé, irremeiablement ha de sobtar-nos que una espècie tan sofisticada, capaç de proeses científiques i tècniques a anys llum de les de la resta d’espècies, hagi atorgat al seu desenvolupament dues velocitats tan diferenciades.
Per un costat és capaç de donar una fesomia nova a qui havia perdut el rostre a causa d’una malaltia; per l’altre, encara és incapaç de mirar-se al mirall i reconèixer en el reflex d’un habitant de l’altre costat de planeta a un igual.
La nostra tecnologia pot trasplantar amb la tecnologia actual tota una cara; això no obstant, encara li costa transferir el simple somriure de complaença de saber-nos tots els homes iguals.